No us imagineu pas com em fa sentir olorar depèn de quines coses. Ahir, sense anar gaire lluny, sortint de la feina en vaig flairar una que em va transportar a quilòmetres i anys d'allà. Indescriptible i tot i així, ben humà.Ben segur que les olors i, per tant el sentit de l'olfacte, és allò que ens activa més la memòria. És un mecanisme automàtic. És màgic i sorprenent. És intens. Fins i tot, una olor ens pot portar records que no recordàvem o que no sabíem que els teníem. De fet, molts d'aquests records subtils venen dels nostres primers moments o moments que vàrem oblidar.
Ahir doncs, sortint de la feina, un noi segava la gespa dels jardins de l'altra lloc on treballo. Sempre que passa això, que tallen la gespa, que és sovint, em poso exultant d'una espècie de felicitat. De fet, sé molt bé per què l'olor de gespa acabada de tallar quan entra pels meus orificis nasals i arriba al meu cervell em provoca això. Em provoca benestar, plaer, un estat de tranquil·litat desconegut ja, un sentiment de llibertat exagerada, una seguretat extrema, una manca de capficament pel futur, una caloreta gens exagerada i un sol que em bronzeja la pell, una piscina plena de persones i nens i nenes (sobretot nenes), uns pares que vetllen per tu encara que sembla que no existeixin, la despreocupació d’uns estius formidables i longeus on el pas del temps semblava no existir i on realment vaig conèixer la felicitat, a part d'altres coses. En definitiva: els estius de la meva infantesa i pubertat a l'Empordà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada