Que plou, avui?

L’oratge, el temps que fa, és un d’aquells temes que, almenys als catalans i catalanes, ens fascina. Ens fascina tant que quan trobem algú i comencem a xerrar, tard o d’hora sortirà com a tema de conversa. Tant que, l’espai més vist de tota la TVC és l’espai del temps. El tema del temps, de fet, ens serveix per abocar totes les quixes que tenim, mal rotllo i energies obstruïdes dins el nostre estómac.
Realment estem molt fascinats amb el temps i, fins i tot, considerem els meteoròlegs que surten per televisió gairebé com uns semi-déus, uns savis infal·libles. Això, no cal dir, ha comportat més d’un problema a aquests professionals ja que, de vegades, la ciència és fal·lible i la meteorologia encara més. Qui no recorda en Castejón o en Picó...

Per a tots aquells i aquelles que necessiteu saber quin temps fa, o farà, us recomano que consulteu el web del Servei Meteorològic de Catalunya. És un web molt complet on hi podreu consultar el temps actual, el passat i el que vindrà. Podeu connectar amb els radars, els satèl·lits meteorològics, les sondes submarines, etc. I apart de les dades i els números i les xifres i tot això, el que considero més especial, més interessant, una espècie de passatemps gratuït que t’aporta una sensació d’omnipresència és el radar que detecta les precipitacions. És realment millor que la tele el posar-te davant la pantalla i veure com es van apropant les taques de precipitació cap allà on ets situat en aquells precisos instants,constatant que a l’exterior fa el que diu el radar. Tanmateix el servei de radar és limitat i encara no té cobertura a tots els aïsos Catalans. Esperem que això canviï aviat.

Tot un servei públic.

un lloc BROSSA

El 30 de desembre de l’any 1998 ens va deixar en Joan Brossa. El creador i poeta català va deixar un llegat artístic impressionant escampat per mig món. Pocs anys després del seu traspàs es va crear la Fundació Brossa on s’hi centralitzava tota la seva vida creativa i els estudis de la seva persona i treball. Malgrat això, els seguidors d’en Brossa no tenien l’oportunitat de gaudir de cap espai concret on s’hi pogués trobar tot allò referent a les seves creacions.

Però aquesta setmana això ha deixat de ser així. La Fundació Brossa ha obert al públic el nou espai permanent dedicat al poeta català i la seva extensa i eclèctica obra. Hi podreu trobar tot un seguit d’activitats relacionades amb ell i hi podreu comprar llibres i catàlegs, veure fragments de pel·lícules, entrevistes, etc. Així doncs la Fundació Brossa s’obre al gran públic i ens dóna l’oportunitat de conèixer més aquest artista i de gaudir-lo més, tal i com ja es demanava repetidament per part del públic.

Aquest espai el podeu trobar al carrer de Provença 318, entre Pau Claris i Roger de Llúria de la ciutat de Barcelona.

Un anglès, un tren i un país que no existeix.

L’estiu de l’any passat tv3 “la nostra” ens va sorprendre amb una sèrie de reportatges de mitja hora de durada que, emprant el tren com a mitjà de transport, el conductor del programa ens descrivia la gent i el paisatge que anava trobant-se pel camí.

Fins aquí res de l’altre món. Allò sorprenent és que ens vàrem trobar una sèrie de característiques del programa diferents al que ens tenen acostumats:

1.- El conductor del programa era un escriptor i, a més, anglès (almenys d’origen), en Matthew Tree.
2.- El programa era interessant de principi a fi i estava elaborat d’una manera molt dinàmica i fresca.
3.- El mitjà de transport era el tren i l’àmbit territorial eren els Països Catalans.

Com comprendreu, i tal i com funciona darrerament la Televisió “Nacional” de Catalunya, va ser una sorpresa agradable, difícil de creure fins i tot.

Enguany s’està gravant la segona part d’aquesta sèrie, i oh sorpresa!!, amb el mateix presentador i emmarcat en els mateixos Països Catalans, que per a principis d’estiu serà emesa per tv3 en horari de màxima audiència. I jo em congratulo perquè és un d’aquells programes que quan acaben sempre et deixen un bon regust de boca, com si el nostre país i el seu principal canal de televisió fossin, per uns moments, com qualsevol altre país i canal de televisió del món. A més, la feina d’en Matthew Tree és força destacable, sempre destil·lant aquell humor tan anglès i, alhora tan català, que tan ens fa vibrar i que tant trobem a faltar.

Per si no hi hagués prou, enguany, Matthew Tree es dedica a escriure un bloc on s’hi poden llegir les incidències que han anat apareixent en el transcurs de la gravació del programa i els pensaments sempre interessants d’en Matthew Tree respecte allò que s’han anat trobant.

Pop "made in Aubúcies"

Ja fa més de deu anys, quan molts de nosaltres anava a l’institut, va començar a aparèixer al nostre país el concepte contemporani de festival de música (rock, pop, tradicional, etc.) El primer del que tinc memòria és el “festival de la vaca” celebrat a Escalarre, el Dr. Music Festival, que imitava en certa mesura els festivals que es feien a Anglaterra, Dinamarca o els Estats Units. Tots aquests festivals tenien molts aspectes en comú. Espais naturals oberts, diversos dies d’insomni, tendes de campanya, psicotròpics a dojo, sexe a discrcció, cervesa esbravada, música non-stop, calor evident, pols emprenyadora, pluja refrescant, fang emspastifador, etc.

Els anys han anat passant i els festivals han anat apareixent i desapareixent arreu gairebé per generació espontània. Els nostres països no són una excepció. Se'n fan molts i la majoria són prou diferents entre sí que han anat susistint la majoria al pas del temps.

L’any passat, amb motiu del canvi de lloc de celebració de l’Acampada Jove d’Arbúcies organitzada per les JERC, un dels festivals més multitudinaris que es fan, l’Ajuntament d’Arbúcies no es va quedar amb les mans creuades planyent-se de la pèrdua d’un festival que revitalitzava el poble de manera espectacular, i va encarregar a la seva regidoria de cultura gestionada per gent jove i competent que muntés alguna cosa per tapar aquest buit, aquest forat monumental. I de manera poc habitual i en poc temps va sortir una proposta de festival absolutament diferent a l’Acampada i amb tots els elements per ser un èxit. Només calia gestionar-ho de manera coherent i assenyada.

El resultat?

POPARB. Un festival de pop independent fet als Països Catalans de petit format, plataforma i escenari de presentació i promoció de projectes creatius de nova fornada o consolidats, un ambient familiar, jove i una organització ben feta i amb bon gust... sense preses, sense aglomeracions, sense grans muntatges ni parafernàlies... un festival que ha tingut una bona arrencada i que segurament serà un referent de l’indi pop fet a casa nostra.

Podeu consultar aquí el programa de l’edició d’enguany.

I que en tinguem per molts anys.

Conèixer el món, conèixer-nos a nosaltres mateixos/xes

Uff... aquest cap de setmana ha estat el més calorós de tot l’any. Sembla que arribem a l’estiu sense haver passat abans per la primavera, o almenys no del tot. I de retruc, està passant aquesta primavera calorosa sense que hagi plogut com la natura mana. Tot plegat una mica angoixant.

Els nostres països, els Països Catalans, són un tros de terra i aigua i aire que, com tots els països i, per tant tots els trossos de terra, aigua i aire, estan farcits de racons màgics, paisatges espectaculars i gents encantadores. Malgrat això, el mal anomenat “progrés” ens està fent desaparèixer allò que fa especial la nostra terra i tot el món sencer. Als nostres països aquest procés, com la majoria de coses negatives, pren una dimensió descomunal i una dinàmica cada cop més definitiva vers la destrucció. La destrucció del nostre patrimoni natural és un fet i sembla que voler preservar-lo sigui quelcom naïf, de hippies pudents i fumadors d’haixix o de jovenalla eixelebrada.

Però res més lluny de la realitat. La protecció del nostre patrimoni natural (com també l’artistico-arquitectònic, el cultural o l’humà) és vital per a la nostra qualitat de vida. El gaudi de tots aquests plaers és una part fonamental per a la consecució nostra felicitat i la nostra supervivència com a poble i com a espècie. Cal tenir-ho en compte.

Ja fa gairebé deu anys que va aparèixer als nostres quioscos una revista, que no només seria una de les revista pioneres en el seu gènere, sinó que esdevindria la revista que encetaria una manera de fer molt concret dirigida a un sector de públic absolutament oblidat de feia molts anys. Descobrir Catalunya ha omplert, i segueix omplint, un buit fonamental en els quioscos del nostre país. És una revista que ens permet descobrir tots els Països Catalans, i fins i tot l’estranger, des d’una perspectiva amena, precisa, divulgativa i amb una gran qualitat de text i imatge. Una revista que barreja geografia, antropologia, viatges, gastronomia i cultura en general que enganxa des de la primera plana a la darrera. No cal dir que les revistes de Descobrir Catalunya ocupen un lloc especial en els prestatges de casa meva.

Ara que la revista fa 99 números, i esperem que molts més, només els vull felicitar per la feina ben feta.