Internet TV

Us comentava l'altre dia que la televisió cada cop em molesta més i m'aporta menys. De fet la televisió la faig servir normalment o per veure DVD's o bé per deixar-la com una veueta de fons que de vegades trenca el silenci del saló de casa meva. Poques coses em fan trempar de veritat. Hi ha excepcions, com suposareu.


Ja fa un temps que s'està experimentant amb la televisió per internet i penso que aquest any serà quan s'implementarà definitivament aquest mitja a través de la xarxa. L'augment de velocitat i potència de la xarxa, la davallada de preus de la connexió i la popularització d’Internet ha fet que cada cop més les cadenes generalistes apostin per internet com a canal de difusió de la seva programació. Però el més important és que ja comencen a aparèixer llocs webs que ofereixen productes televisius propis i lliures paral·lels als habituals. Aquestes propostes destaquen per desmarcar-se definitivament de les cadenes convencionals realitzant productes alternatius adreçat a un públic més consumidor d’Internet que de televisió. Ja ara tenim molt bons exemples d'aquest tipus de propostes. Us en destaco algunes:

Vilaweb TV - aquesta setmana la gent de Vilaweb ha presentat el nou portal de televisió que ja porta un any de proves. Hi podeu trobar reportatges d'actualitat de totes les temàtiques.

The Venice Project - un nou projecte dels creadors de Skype i Kazaa que pretén revolucionar la televisió per internet. Actualment en proves.

Joiningthedots.tv - canal britànic que emet documentals i reportatges alternatius.

Que vida más triste - Vídeo bloc d'un grups d'amics bascos que estan triomfant a la blogosfera hispana.

E-noticies.com - La temporada passada van començar a penjar diversos vídeos informatius i reportatges culturals (indústries culturals). Aquests darrers realitzats per gent molt propera a Quòniam.

Youtube - portal estrella de vídeos en versió streaming que ha creat escola i es caracteritza per oferir la possibilitat que qualsevol usuari pugui penjar els vídeos que desitgi i compartir-los amb qualsevol.

Pensant en el panorama televisiu català estic convençut que això representa una bona oportunitat per tirar endavant canals de televisió catalans que no estiguin subjectes al dictat de les polítiques dels governants de torn. Això pot permetre una reactivació de la televisió catalana i en català sense complexes. Temps al temps.

Un petit indret que s'apaga

Ja feia molt i molt temps que s'anava rumorejant el tancament de Ràdio 4 i el circuit català de TVE. Fa menys temps els rumors eren més clars i nítids fins al punt que la mateixa RTVE va anunciar oficialment la clausura de les seves emissions en català, tant en televisió com en ràdio. A partir d'aquí els treballadors d'aquestes dues cadenes amb solidaritat de moltíssima gent (professionals del ram o simples espectadors i oients) han anat lluitant per evitar el tancament dels primers mitjans de comunicació audiovisuals que van parlar català al nostre país.

L'escusa del tancament era la de sempre: l'econòmica. Sempre han sostingut que les desconnexions en català o una ràdio sencera en aquesta llengua sortia massa car. I el pretext ha estat el d'eixugar els milers de milions d'euros de dèficit que arrossega aquest ens públic espanyol. Ara per ara veurem aquest proper mes de gener el tancament TVE a Catalunya el qual, i per descomptat, no ajudarà eixugar res. Només serà una operació per eliminar quelcom que sempre és molest a Espanya: el català. I el que dic no està dit des del victimisme sinó des del convenciment que mai no és tard per segar cadenes i assolir el que qualsevol poble normal no es qüestiona. Perquè també els mitjans de comunicació, com ho fa els paissatge, la llengua, la música, la gent, l'art, el color dels semàfors o l'olor d'un indret, conforma un país.

Aquí us deixo un editorial escrit per en Vicent Partal, director de Vilaweb, que m'ha semblat prou clar per acabar de rematar aquest tema.

per Vicent Partal

13/12/2006

Callem. I tant com callem!

Un vint-i-nou per cent de la població que habita l'estat espanyol viu en el territori de parla catalana. No arribem a ser una tercera part de l'estat però ens hi acostem molt. Un repartiment just, equitatiu i democràtic del suport de l'estat espanyol a les quatre llengües que s'hi parlen obligaria a invertir una tercera part dels recursos en la llengua catalana. Tant hi fa, deixem-ho en una quarta. L'ens públic Radio Televisión Española però ens torna a demostrar quina consideració ens tenen: tal i com va avançar ahir VilaWeb el primer de gener els espais en llengua catalana a TVE pràcticament desapareixeran. Ni una tercera, ni una quarta, ni una mil·lesima part. L'estat espanyol considera que té més responsabilitat en difondre l'espanyol al Brasil o en mantenir la televisió pública de Guinea que en servir els catalano-parlants. I resulta sorprenent amb quina docilitat ho acceptem tots plegats. La decisió de tancar l'històric circuit català de TVE i Ràdio4 no és cap sorpresa. I se suma a la pràctica desaparició del que en el seu dia va arribar a ser Aitana i la mateixa Ràdio Nacional en català a València. Curiosament conforme passen els anys en democràcia cada vegada hi ha menys català a les graelles de RTVE, l'emissora pública de "tots" els espanyols com ells s'encarreguen de remarcar una vegada i una altra. Per una vegada, doncs, estem d'acord. Jo no me'n considere i ells tampoc em consideren a mi, d'espanyol. El problema, però, no és aquest. El problema és la concepció eternament subordinada del català a Espanya. L'estat considera que la defensa i promoció del català no l'ha de fer ell sinó les tres comunitats autònomes que el parlem -i a l'Aragó continua sense ni reconèixer que s'hi parla. En canvi la defensa de l'espanyol no és responsabilitat de les onze comunitats autònomes espanyoles, no. En aquest cas sí que és l'estat qui l'assumeix. Per això es tanca Sant Cugat, Aitana o Ràdio4 i en canvi es mantenen les emissions pel Brasil, en castellà, o la mena de botiga que tenen oberta a Guinea Equatorial. I els satèl·lits i els canals temàtics i les edicions de DVD i discos i tot el que siga necessari. Mentre no estiga en català. És així de simple i de dur: els ciutadans de l'estat espanyol que no parlem espanyol, i que som més d'un terç de la població, simplement no pintem ni una mona. En tot cas que la delegació territorial competent, en diuen autonomia, s'ocupe d'atenuar la situació i d'acontentar una mica els indígenes que, pel que es veu, no tenim raons per a considerar-nos ciutadans iguals en drets als "altres". Com sempre, però, ells fan la feina i nosaltres no. Els espanyols no s'equivoquen mai i sempre que puguen treure una miqueta més de normalitat al català ho faran. El problema som nosaltres. Nosaltres som els qui veiem com ens van treient pedaços de normalitat i ho acceptem amb resignació o amb fatalisme. Des del primer de gener desapareixerà doncs el català de RTVE, amb l'excepció dels informatius del migdia en cada autonomia -com a molt i només entre setmana. En el cas del circuit català això vol dir la desaparació de setze programes, de cop. I el tancament de Ràdio4. No és de cap manera poca cosa. I encara menys en un moment com aquest on el català es veu precisament molt pressionat en el món audiovisual. Però hi ha un component afegit que em provoca una ràbia especial i que és la mort, l'assassinat, de la memòria col·lectiva. A RTVE, per raons lògiques, és on es va sentir parlar en català per primer vegada. Les emissores de ràdio del grup tant al País Valencià com al Principat i de rebot a les Illes van ser el focus de la primera ràdio en català amb noms tan emblemàtiques com el de Toni Mestre. El circuit català de TVE per la seua banda va ser una expressió brillant de la professió i un reflex clar de la societat amb noms que encara avui ressonen com els de Montserrat Roig o Joaquim Maria Puyal, amb programes mítics com Giravolt, amb fórmules i personatges que obrien camí a la televisió i a la llengua. I al país. Encara recorde les cròniques d'Alfons Llorenç a Aitana els primers anys de lluita per l'autonomia a València, amb el "Viatge a Itaca" de música de fons... Tot això, l'esforç de milers de professionals i la il·lusió de milions de persones desapareixerà del tot el primer de gener. Desapareixerà de la memòria, de la presència, de l'antena. A mans del govern Zapatero, per cert. I no tornarà mai més. Un esforç de dècades és a un pas de desaparèixer per sempre, senzillament. I vull dir que això també és un crim. Un crim contra la memòria d'aquest país, contra l'esforç del milers de professionals, contra la complicitat de milions d'espectadors i contra el dret a ser tractat com uns ciutadans iguals als altres, a "ells". Però sobretot aquest atac directe i brutal del govern socialista espanyol és un crim més, un altre, contra la llengua catalana. Davant el qual callem. I tant com callem! I sincerament això, aquest silenci espès, és el que més em preocupa de tot.

Fry i Laurie

I amb la televisió seguim.

No hi ha gairebé dubtes que la BBC hauria de ser condecorada o distingida amb un premi tipus Nobel per la seva contribució al bon gust, l’exaltació de l’ànima i la felicitat universal a parts iguals. Ho dic perquè fent memòria (i no és el primer cop que he parlat d’aquest tema) me n’adono que gràcies a la BBC han aparegut grans actors i actrius que ens han obsequiat amb el millor que tenien per oferir. Però lluny de quedar-se aquí, la BBC sempre ha estat un model de llibertat, transgressió, ironia, sarcasme, rigor, serietat, bon gust i un llarg etcètera.

Tota aquesta parrafada per parlar lleugerament sobre dos actors que han esdevingut icones per als britànics i no britànics: Stephen Fry i Hugh Laurie. Són dos actors britànics que van debutar els anys 80 a la BBC amb la sèrie Alfresco i que en pocs anys van ser cridats a fer el seu propi show: A bit of Fry and Laurie.

Stephen Fry (Londres 1957) i Hugh Laurie (Oxford 1959) són habitualment definits com a homes renaixentistes ja que són multidisciplinaris. Escriptors, músics, actors, atletes... i tenen també en comú un sentit de l’humor càustic, intel·ligent i enginyós. Van coincidir ja de joves a la universitat de Cambridge quan una amiga comú, Emma Thomson, els va presentar. No sé si ho teniu present però Fry i Laurie van aparèixer plegats a Els Joves i, sobretot, a L’Escurçó Negre on van desplegar tot el seu millor talent. Tot i això us recomano de manera entusiasta A bit of Fry and Laurie una sèrie realment imprescindible de típic humor anglès.

Us recomano que visiteu youtube i visioneu els diferents sketch de la sèrie A bit of Fry and Laurie.

Porca Misèria

No ens enganyéssim pas. Els televisors cada cop són més macos i més moderns però alhora la televisió, els programes, etc. són cada cop pitjor, d’una qualitat esperpèntica. Al nostre país també succeeix això. Les televisions públiques catalanes i les altres que sintonitzem, públiques o privades, d’espanyoles i franceses cada cop ofereixen més deixalla per minut quadrat. La qualitat televisiva d’alguns programes, la temàtica social de molts d’ells, el nivell lingüístic de la majoria fan realment fredat.

Entre tanta oferta televisiva digna de la claveguera més propera a un pub irlandès a l’hora de plegar, hi apareix fa ara dues temporades una sèrie dirigida per Joel Joan (conegut sobretot per la sitcom plats bruts) i produida per Arriska que en poc temps es fa amb el lideratge d’audiència de la seva franja horària. Es diu Porca Misèria i molts de vosaltres ja la coneixereu i fins i tot hi estareu enganxats. I no hi ha per a menys. Des del primer dia d’emissió la sèrie ha tingut una rebuda no massa habitual per part de la crítica televisiva. De fet, i fins al moment, tot han estat lloances que han arribat d’arreu. Per part del públic, doncs bé, ja ho he dit, tot un èxit.

La sèrie, per qui no l’hagi vista, ens mostra la vida d’uns joves barcelonins de 30 anys que es van trobant uns sèrie de circumstàncies, la majoria força creïbles i habituals, i tot allò que els envolta. De fet, la senzillesa del plantejament inicial és una constant en el transcurs del capítols i va tocant diferents temes actuals amb els que els espectadors s’hi poden veure reflectits habitualment.

Tant l’enregistrament, el tractament de la imatge com l’edició estan força cuidats i pensats al mil·límetre. Els guions, en general, són força rodons i l’inclusió habitualment de música feta al nostre país és una idea no només bona, sinó necessària. A més, i mitjançant internet, els creadors de la sèrie ens permeten conèixer més els personatges mitjançant els seus propis weblogs.

En resum, una sèrie fresca i diferent que dignifica un pèl més la televisió actual, tan plena de porqueria. L’únic que hi trobaria de negatiu és la permissivitat massa laxa que hi ha en l’ús de la llengua... vaja com si tots parléssim com els de la sèrie, d’una manera, de vegades, un pèl incorrecte. Però què hi farem, només s’hi reflexa aquella gent que parla amb certs barbarismes i de manera, de vegades, inadequada. Malgrat això, la sèrie és totalment recomanable, fins i tot i especialment pels no amants de les sèries de televisió.

Un anglès, un tren i un país que no existeix.

L’estiu de l’any passat tv3 “la nostra” ens va sorprendre amb una sèrie de reportatges de mitja hora de durada que, emprant el tren com a mitjà de transport, el conductor del programa ens descrivia la gent i el paisatge que anava trobant-se pel camí.

Fins aquí res de l’altre món. Allò sorprenent és que ens vàrem trobar una sèrie de característiques del programa diferents al que ens tenen acostumats:

1.- El conductor del programa era un escriptor i, a més, anglès (almenys d’origen), en Matthew Tree.
2.- El programa era interessant de principi a fi i estava elaborat d’una manera molt dinàmica i fresca.
3.- El mitjà de transport era el tren i l’àmbit territorial eren els Països Catalans.

Com comprendreu, i tal i com funciona darrerament la Televisió “Nacional” de Catalunya, va ser una sorpresa agradable, difícil de creure fins i tot.

Enguany s’està gravant la segona part d’aquesta sèrie, i oh sorpresa!!, amb el mateix presentador i emmarcat en els mateixos Països Catalans, que per a principis d’estiu serà emesa per tv3 en horari de màxima audiència. I jo em congratulo perquè és un d’aquells programes que quan acaben sempre et deixen un bon regust de boca, com si el nostre país i el seu principal canal de televisió fossin, per uns moments, com qualsevol altre país i canal de televisió del món. A més, la feina d’en Matthew Tree és força destacable, sempre destil·lant aquell humor tan anglès i, alhora tan català, que tan ens fa vibrar i que tant trobem a faltar.

Per si no hi hagués prou, enguany, Matthew Tree es dedica a escriure un bloc on s’hi poden llegir les incidències que han anat apareixent en el transcurs de la gravació del programa i els pensaments sempre interessants d’en Matthew Tree respecte allò que s’han anat trobant.

Fem memòria.

Existeix una generació en aquest país que no ha viscut guerres i que gairebé no ha viscut dictadors. Una generació que no ha passat gana i que ha nedat sempre en una certa abundància. Una generació que s’ha fet gran molt més a poc a poc que les generacions anteriors. I que ha crescut amb la televisió, els ordinadors, les colònies a la muntanya i les vacances d’estiu a la costa o el poble dels pares... i les sèries britàniques de la BBC.

Jo, com haureu sospitat, també pertanyo a aquesta generació una mica descosida i esbojarrada, una mica boja. I vàrem créixer compartint l’Hotel Fawlty amb els joves, jugant amb el nan roig a caçar escurçons negres, aprenent a dir-li al parent vingut de França allò de, Allo Allo, mentre escoltàvem els discursos del president que sempre començaven amb Sí, Ministre. Tot això sota la supervisió del Dr Who que vetllava que no hi hagués ningú que naixés estrellat tot viatjant amb el Monty Python Flying Circus. Tot plegat una bona cosa... i sí me’n deixo, de coses.

Ara som en un moment de la vida, els d’aquesta generació em refereixo, que comencem ja a tenir un passat. I això és aprofitat pels més llestos de la classe per fer peles. Tot torna. I ara en format dvd. Parlo d’aquelles sèries de la BBC que de mica en mica van apareixent al mercat en caixes ben arregladetes i a preus de vegades indecents, però que molts compren... comprem. La temptació és massa forta i la joia massa gran.

Ara, després d’uns anys, ens adonem que tota aquella gentada ens va, a la seva manera, educar d’una manera molt diferent que els nostres pares i els mestres i les mestres de la nostra escola. Ens van aportar una visió de la realitat molt peculiar, murri, boja però plena d’ironia, sarcasme i mires molt amples. Vàrem aprendre el que volia dir fornicar, socarrimador ensumabruixes, plat de merda per sopar o el dimoni se’m fa pets a la cara. Vàrem perdre, en alguns casos, la innocència d’una manera ben peculiar. Segurament sense ells i elles no seriem el que ara som.

Celebrem-ho i cridem un visca, doncs.