El mot ver

Que cada cop es parla pitjor és un fet. És un fenomen d’abast universal i ningú, o gairebé ningú, és immune a aquest fet. La pobresa lingüística que la societat, les societats, experimenten ve, en part, deguda a un empobriment de la civilització. Som massa laxes amb el llenguatge i això ens porta, de retruc, una laxitud en el pensament, la moral i l’ètica, que ens empobreix com a éssers humans de manera dramàtica.

Això, que a la majoria de cultures passa, es dóna en grau superlatiu en els nostres països catalans. La nostra llengua pateix encara de grans pressions per part d’altres llengües, grups socials i fins i tot institucions que la fan encara més vulnerable a aquest fenomen. La nostra llengua, doncs, pateix d’unes quantes patologies. Una d’elles és la substitució en parts de la societat per una espècie d’híbrid “catanyolenc” que és un dels primers passos per a la seva agonia final fins arribar a la desaparició. Un dels exemples on més evident es fa patent aquest problema és, ja no a la societat, sinó en els mitjans de comunicació i especialment els seus professionals de la informació. Uns professionals que no tenen cura de la seva èina fonamental de feina, i que fa que, no només no tinguin credibilitat sinó que a més denota una baixesa intel·lectual impensable en altres països (en aquest cas països més normals que el nostre).

Com jo tampoc he estat immune a aquets fenomen, intento esforçar-me en tots els àmbits de la meva vida a parlar més o menys correctament: sense barbarismes, sense canvis en les estructures gramaticals, amb expressions pròpies de la meva llengua. Qui s’estima les llengües, i la seva també, denota un grau de civilització que és el que hauria de tenir tots els individus de la societat. Parlar bé és pensar millor i actuar eficientment.

Ja fa molt de temps vaig descobrir, gràcies a una Quòniam, un web anomenat rodamots que, pel meu punt de vista, fa una funció social important. Justament apuntar-te gratuïtament al seu servei, cada dia envien un mail on hi podem trobar una paraula concreta o fins i tot una expressió, juntament amb una definició i un exemple del seu ús. També es pot consultar la seva base de dades que resulta ser una espècie de diccionari on hi podem trobar frases fetes, mots habituals i no tant habituals, etc.

Us recomano que, si us ve de gust, feu l’esforç de parar atenció mentre parleu i escriviu. Ja veureu que, sense adonar-vos, entrareu en una altra dimensió de la comunicació no gaire de moda: la comunicació correcta i eficaç.

Botifarra, especulació, música i frikisme

Avui tinc varies coses per explicar-vos. Una d’elles és que aquest diumenge Quòniam planta parada al barri del Poblenou en el marc de la Cinquena Botifarrada Popular contra l’Especulació al barri del Poblenou. A partir de migdia podreu trobar la parada on hi podreu trobar la majoria de les samarretes de Quòniam a preu de web (sense despeses d’enviament). A part, podreu gaudir d’una sèrie d’activitats, exposicions, concerts i el dinar popular. Més informació aquí.


Parlant d’altres històries, fa poc que ha aparegut un nou bloc a internet dedicat exclusivament als concerts que es fan arreu del país. El seu nom és Stock de so i apareix per omplir un buit monumental pel que fa a la promoció i difusió de la música feta als Països Catalans i en català. Hi podreu trobar enllaços, informacions sobre concerts i cròniques en vídeo de diferents concerts que es van fent arreu. Esperem que sigui un pas més per seguir dignificant la cultura musical del nostre país... ja que la majoria de mitjans de comunicació “oficials” no ho fan. Visiteu també aquest web.


Segurament en el web d’Stock de so hi trobareu la crònica de dos concerts interessants aquest cap de setmana. La sala clap de Mataró ha programat per aquest divendres el concert dels Ken Zazpi, un grup basc que està apostant per fer musica de qualitat i exportable. Segons els entesos, l’estil de música d’aquesta banda de Guernika és el que es coneix com power-pop i tenen la particularitat que han gravat un parell de cançons del seu darrer disc en català. A més dels recomanables Ken Zazpi, en la mateixa sala, però dissabte, tornen els Antònia Font per desplegar tot el seu món surrealista presentant el seu excel·lent Batiskafo Katiuskas. Serà un dels primers concerts on es podrà escoltar en directe el seu darrer disc i que tindrà el dia vuit de juny el dia de presentació oficial del nou disc a l’Auditori de la ciutat de Barcelona. Imprescindibles.


Per últim us vull parlar d’un grup suec anomenat I’m from Barcelona que està essent la sensació d’aquell país nòrdic enguany. Un grup format per gairebé trenta persones d'estètica retro que sincerament exhalen un punt de flaire fricky. Aprofiten un cert retorn estètic a dècades passades que s'està vivint actualment per obsequiar-nos amb un disc i un vídeo digne del Ridiculisme català. L’edició d’aquest any del Primavera Sound de Barcelona els tindrà en concert i si heu vist l’anunci de televisió del festival podreu comprovar que la cançó que hi surt és precisament seva, que a més és la que dóna més o menys nom al grup. El més segur és que aquesta cançó esdevingui cançó de l’estiu a mitja Europa i segurament que aquí, amb més motius, també. Podeu escoltar fragments de les seves cançons i veure el seu vídeo aquí.

L'hivern se'n va i les samarretes Quòniam arriben.

Es nota que l’estiu ja arriba. A la mínima que comença a pujar la temperatura i el sol comença a escalfar, qui més qui menys comença (comencem) a actuar com autòmats. Ens comencem a treure la roba (de vegades massa aviat) i recuperem les samarretes, els pantalons curts i el calçat lleuger i fresc. No cal que us digui que és quan la gent ens n’adonem de la necessitat de jubilar alguna samarreta que tenim descolorida, trencada i esfilagarsada i comprar-ne alguna altra. I és quan, cada cop més gent, pensa en Quòniam per aconseguir una samarreta diferent a les demés.

Mentre esperem a veure quina serà la samarreta Quòniam d’aquest estiu, que aviat sortirà a la venda, cada cop hi ha més comandes dels ja clàssiques samarretes fonètiques dels Països Catalans. Tot i això, aquest més d’abril passat ha estat la samarreta EP! la més venuda del mes, seguida de prop per les de Països Catalans i Pop. Segons la central de comandes de Quòniam, les samarretes de la Rumba ha tornat a ser una de les més sol·licitades tot i que estan gairebé exhaurides. Això està fent pensar a la gent de Quòniam en una possible reedició tot i que no se sap quan ni tampoc el nombre d’unitats d’aquesta possible nova reedició.

Doncs res, us animo a vestir aquesta temporada de calor amb les samarretes del Quòniam i passejar-les arreu. I per cert, no oblideu que podeu enviar les vostres fotografies per penjar-les en la galeria de Quòniam Arreu.

Empordà Segle XXI

L'altra dia a la feina, una feina diferent a la que faig per Quòniam, una companya enmig d'una conversa, etziba: “Ah, és un d’aquells grups de rock català? És que la música que es fa aquí és molt dolenta”. Vaig suposar que l’aquí es referia a Catalunya i no pas als Països Catalans. I jo, a partir d’aquell moment, li vaig començar a fer entendre que aquesta afirmació em resultava, sincerament, molt agosarada. Va interperlar-me en un moment donat dient: “Digues-me encara que només siguin 5 grups o autors catalans que facin bona música”. Jo, sense pensar li vaig dir: “Antònia Font, Sanpedro, Refree, 12twelve i Guillamino” Apart que un dels presents, mallorquí malalt d’un autoodi radical, em va tornar a dir que Antònia Font era bàsicament deixalla, la meva companya coneixia molt poca d’aquests noms. I això que aquesta noia havia estat treballant durant molts anys a la ràdio.

Una prova més que el món s’acaba, com diria Xavier Grasset al seu programa de Catalunya Ràdio. I és que ja és trist que la música per als mitjans de comunicació del nostre país sigui una cosa inexistent. I ja és trist que, tot i els esforços, la música de caràcter més popular sigui encara una cosa de minories i gairebé clandestina. Ja és trist que se li doni més importància als fenòmens musicals foranis que als autòctons, els quals poden ser molt millors però que són tractats com a fets anecdòtics i censurables.

És ridícul tot plegat. I és trist que aquests mateixos artistes i músics, si canvien de llengua d’expressió i es passen a cantar en espanyol, llavors els mitjans autòctons o no els donen un pèl més d’importància. Després tot acaba en un no-res. Un país bastant peculiar, aquest el nostre. I això és bastant estrapolable a gairebé tots els àmbits de la nostra vida comunitària.

Però bé, llavors escoltes el darrer disc de Guillamino i et preguntes: Com pot ser que la gran massa no conegui aquest home? Com pot ser que no se’l programi en més concerts i en facin una difusió i una promoció com es mereix? L’autoodi que podreix la nostra persona, la nostra identitat i que no fa sinó enganyar-nos a nosaltres mateixos.

Guillamino (Pau Guillamet) és un dels millors exponents de les noves tendències musicals al nostre país. És una espècie d’ésser orquestra que domina els samplers, les bases pregravades i els ordinadors (a part de la seva guitarra espanyola) que crea universos propers al chill-out molt autòctons i on hi conflueixen el hip hop, el dub, el drum’n’bass, el house, la música tradicional, el soul i una gran amalgama de sons diversos.

Ja amb el seu primer disc 1dia (Bankrobber, 2005) ens va demostrar que la música es pot fer d’una altra manera independentment d’on s’hagi nascut i la llengua que es parli. Va tenir una certa repercussió en àmbits musicals europeus i va saber cridar l'atenció a molts, prometent tornar. Realment un disc prometedor d’un desconegut foll de la fusió entre la tècnica i l'acústica. El segon disc anomenat Somnis de llop (Bankrobber, 2005) ha resultat ser un pas, de gegant, més endavant cap a la consolidació del seu estil i el seu tarannà. Fins i tot ha estat capaç de col·locar una cançó house barrejada amb sardana a discoteques o clubs de nit de moda del nostre país. Les crítiques favorables li han caigut d'arreu però ell no s'ha adormit. Ja l'any passat va començar a ticar en directe en diferents festivals i concerts i així deixar-se conèixer per un públic més ampli. Sincerament, us recomano els seus concerts que són contundents, sincers, molt propers al públic i que deixen un regust de boca molt agradable.

Guillamio ens ofereix del millor de la música electrònica feta a Europa, amb bon gust, creativitat i sense necessitat d'amagar la seva identitat.

Poblenou Parc Central

Que el consistori barceloní ha estat destruint, i encara ho està fent, el barri del Poblenou és un fet innegable. Moltes de les fàbriques i altres edificis i espais que formaven part d’un patrimoni artístico-arquitectònic únic han desaparegut per donar pas enormes blocs de ciment d’habitatges i oficines. Això ha impossibilitat haver pogut aplicar, al Poblenou, un pla urbanístic semblant al de diverses zones industrials de Londres o Hamburg on s’ha pogut preservar el patrimoni industrial assimilant-lo a la ciutat, donant-li uns usos diferents adaptats a les noves necessitats actuals d’habitatge i serveis.

Tot i això, el Poblenou té un teixit social molt fort i gràcies als moviments veïnals i juvenils s’ha pogut redreçar, en part, el projecte destructor que l’Ajuntament de Barcelona tenia previst aplicar a aquest barri. Així és que la força veïnal ha pogut salvar una part no menyspreable del patrimoni industrial i ha forçat l’Ajuntament a requalificar alguns dels solars buits per a habitatge protegit o bé restaurar i adequar fàbriques emblemàtiques per a usos públics. Tanmateix encara hi ha molts fronts oberts com és el cas de la lluita oberta per salvar Can Ricart, conjunt arquitectònic de gran valor artístic.

Un dels casos on la pressió popular ha fet canviar el projecte inicial d’urbanització és el cas del Parc Central del Poblenou. De fet, a petició del veïns s’ha redisenyat el parc eliminant-ne els vials que el travessaran per tal de fer-lo més tranquil i augmentant-ne les zones habilitades a l’esbarjo. Aquest parc sembla que ocuparà 55.600 metres quadrats (unes cinc illes de l'Eixample) i quedarà delimitat per la Diagonal i els carrers Bac de Roda i Marroc. Els carrers Bilbao i Espronceda el travessaran transversalment i Cristóbal de Moura longitudinalment. El carrer Pere IV quedarà interromput pel seu pas pel parc. El disseny i execució del parc ha estat assignat a l’arquitecte francès Jean Nouvel, autor de la torre Agbar, i sembla ser que ha decidit que el parc esdevingui una espècie de jardí botànic impressionista on hi haurà una vegetació exuberant on hi predominarà el desmai i les plantes enfiladisses. També hi haurà un parell de carrils bici i s’hi integraran al paisatge les naus de la fàbrica Oliva Artés, que ara s'estan rehabilitant i que encara no tenen un ús definitiu assignat.

Esperem que aquest Parc Central sigui digne de l’històric barri del Poblenou i la seva gent, que tant ha fet i fa per a salvar el barri. Podeu llegir més sobre aquest projecte clicant aquesta notícia del diari Avui.

Per a més informació sobre les entitats del barri visiteu el portal de la llibreria etcètera.

Lituània com a model

No acostumo fer això però he decidit que la meva feina, avui, la faci una altra persona. En aquest cas una persona íntegre, amb les idees clares i amb facilitat per explicar allò que pensa. Avui he decidit fer-vos partícips d'un article escrit pel professor de la Universitat de les Illes Balears, Gabriel Bibiloni, que surt publicat al Diari de Balears i també al seu bloc. Ens explica les seves sensacions, i el raonament posterior que va fer, viatjant a Lituània i copsant la seva realitat. L'he trobat força interessant i, a més, molt ben escrit, la qual cosa és cara de trobar darrerament.
Gaudiu de l'article i feu-ne difusió el màxim possible:

Lituània la Llum.

Aquests dies he tingut l'oportunitat de visitar Lituània, gràcies a la invitació que m'han fet a participar a les Jornades de Cultura Catalana a Kaunas (Catweek), que l'Associació Catalano-Lituana ha tingut l'encert d'organitzar i ha conduït magníficament. Una avinentesa per a fer conèixer en el petit país bàltic la cultura catalana, la nostra literatura, la nostra música, la nostra gastronomia i la situació de la nostra llengua.

Però també una ocasió per als catalans que hi hem anat de tornar havent vist de prop la lliçó que ofereix al món un poble maltractat per la història -això de la història és un eufemisme- que ha sabut trobar el seu lloc entre els pobles lliures. Un poble de persones intel·ligents, de gent amable i de dones bellíssimes que ha estat prou lúcid i ferm per a construir les bases de la pròpia felicitat i d'assegurar el seu futur nacional.

Una cosa que corprèn és la similitud pregona que hi ha entre la història de les nacions lituana i catalana. Tan pregona com la divergència que s'ha produït en el tram dels darrers anys. Igual que la Corona catalano-aragonesa, Lituània va ser un Estat medieval independent i fort (el Gran Ducat de Lituània). La unió dinàstica de las monarquies lituana i polonesa i la creació d'una federació entre els dos països en el segle XVI portà a la decadència literària de Lituània i a la polonització de la cultura i les elits il·lustrades. Igual que la unió dinàstica de les cases regnants de Catalunya-Aragó i de Castella creà el terreny adient per a la castellanització de les lletres catalanes i de les elits il·lustrades dels Països Catalans. Després, també en el segle XVIII, la insaciable Caterina II de Rússia (l'equivalent del nostre Felip V) invadí Lituània i, per justo derecho de conquista, l'annexà a l'Imperi rus, dins el qual malvisqué durant alguns segles. Dins aquesta etapa el tsar Nicolau I (seria el nostre Carles III) va sotmetre Lituània a un intens procés de russificació, que seria un raig continu tant en l'època dels tsars com en l'època dels sòviets. El lituà va ocupar el trist paper de llengua familiar de la gent pobra, mentre el rus (i el polonès, segons els moments) era l'idioma de la cultura, del prestigi i de la gent privilegiada.

Lituània, però, també tingué una Renaixença. Sorgiren poetes que reivindicaren les glòries del Gran Ducat, escriptors i intel·lectuals que aspiraven a la plenitud de la llengua del país, gramàtics que l'estudiaren i mestres que l'ensenyaren. I un nacionalisme polític va concebre un país alliberat i treballà per ell. Els lituans van sentir durant generacions aquell discurs que els deia que si es tancaven en la seva llengua insignificant no serien res; que la major sort que podrien tenir era compartir la llengua que parlen una gran quantitat de milions de persones; que uns quants segles d'història comuna és massa temps per a engegar-ho tot a rodar. Us sona? Però els lituans no es deixaren ensarronar i mantingueren clares les idees i fermes les aspiracions. Amb tres milions i mig d'habitants no s'arrufaren davant les seves modestes dimensions. Sabien que un país petit pot tenir la grandesa que dóna ser qui s'és, mentre que un país gran en habitants o en quilòmetres quadrats pot tenir la petitesa que és conseqüència de la pèrdua de la identitat. I el 1990 no perderen l'ocasió.

Abans de la independència el país era ple de russoparlants monolingües que no es dignaren mai d'aprendre ni de parlar la llengua del país on vivien. El bilingüisme forçat dels lituans els ho feia innecessari. Avui el lituà és l'única llengua oficial de l'Estat i la llengua de l'ensenyament. El rus es pot estudiar de forma voluntària, però, naturalment, a l'hora d'aprendre una segona llengua tothom tria l'anglès. Els menors de quinze o setze anys ja no parlen ni saben un borrall de rus. Els més grans sí, òbviament. I aquests tenen la generositat de parlar en rus als monolingües en aquesta llengua, convertits en una minoria de gent vella en camí cap a la difuminació. Ara els lituans saben què és tenir una identitat segura, aixecada damunt una llengua que parla tothom i que valora tothom. I aprenen anglès amb frisança, sabent que aquesta és la llengua que els obre al món, i no els peculiars signes gràfics de Sant Ciril.

Divendres passat, a una de les places de Kaunas una gernació de gent jove s'aplegava per a escoltar un concert de jazz del català Llibert Fortuny i el seu grup. D'aquella immensa munió de boques rialleres només sortien paraules lituanes. Tornat a Barcelona, una altra munió de joves s'apleguen i fan gatzara al carrer Pelai. Par l'orella i no en puc sentir cap parlant en català. De la plaça de Catalunya estant, una unitat dels mossos d'esquadra vigila discretament la situació. Pas per devora ells i puc observar que també parlen en espanyol. És un d'aquests imprevisibles dies grisencs i un poc foscs de primavera. Els típics dies incerts i de compàs d'espera. Talment aquest país. Arribarà la llum de Lituània?

Gabriel Bibiloni. Lingüista i professor de la Universitat de la Illes Balears.

Totes les fotografies tenen copyright de © Lithuanian State Department of Tourism, 2004

I per què no rebategem les carreteres?

L’altre dia acompanyant a la gent de Quòniam que es dedica a fer parades en fires, concerts i altres esdeveniments, em mirava un mapa de carreteres per anar a Vila-seca. Mai no m’havia fixat abans que és gairebé impossible recordar-te dels noms que tenen les carreteres del nostre país. Fins i tot les més habituals o les més importants tenen noms que no es poden recordar, combinacions de números i lletres. I justament després vaig recordar que als Estats Units d’Amèrica tenen la mania d’anomenar les carreteres amb números senzills i parts d’autopistes o nacionals amb noms d’actor o actriu o de qualsevol que hagi pagat per posar el seu nom allà. Vaja, una espècie de mecenes d’autopistes.

Al nostre país, de vegades, passa una cosa similar. Recordo, per exemple, l’autopista Pau Casals. Però diguéssim que és l’excepció. I és una llàstima perquè potser faríem un servei a la societat codificar les carreteres tal i com es fa amb els carrers dels pobles i les ciutats. Crec que el govern podria posar en marxa un projecte de “rebatejament” de carreteres amb noms de gent important (de la cultura, la vida social, la política, etc.) de l’indret per on passen o per noms il·lustres de tots els temps de la història catalana.

Potser llavors podríem parlar d’agafar la carretera Pompeu Fabra fins arribar a l’autopista Jaume I. Després de sortir a la sortida 5 i agafar la carretera Ovidi Montllor passaríem el túnel Joan Capri arribaríem a l’àrea de servei Manuel de Pedrolo. Tot plegat per anar de Mataró a Balaguer, per dir alguna cosa.

Possiblement ens entendríem molt més i , de retruc, retríem homenatge als homes i dones que han aportat grans coses, o més petites, al nostre país.

Cristòfor Colom príncep dels catalans.

Durant els anys 20 del segle passat l’historiador peruà Luís Ulloa va ser un dels primers estudiosos que va començar a parlar de la possible catalanitat del conegut com a “descobridor” del continent americà, Cristòfor Colom. Ell sostenia que Colom pertanyia a una família de la noblesa catalana que s’havia rebel·lat contra en Joan II en la guerra civil catalana de 1462-1472. Colom, com sostenia Ulloa, hauria estat corsari sota el comandament d’un parent seu, l'almirall francès Guillaume Casenove-Coullon, a les ordres de Renat d'Anjou. A partir d’aquesta teoria, doncs, molts investigadors catalans s'han sentit atrets per desvetllar les moltes incògnites que va deixar Cristòfor Colom i han anat elaborant les seves pròpies teories respecte el seu origen. Cal dir que estranyament cap d'aquests investigadors catalans han estat historiadors professionals sinó que han estat i són en la seva majoria arquitectes, periodistes, empresaris, filòlegs i fins i tot mestresses de casa.

Actualment l’investigador i historiador Jordi Bilbeny està al centre d’aquesta “polèmica” de resultes de les seves investigacions respecte aquest tema. Ja fa molts anys que Bilbeny s’arrossega pel món (sobretot acadèmic) amb la imatge d’un pertorbador de la pau de la història establerta i mai qüestionada. I és precisament fa poc temps quan ha anat publicant i fent difusió de les seves troballes. El darrer llibre que ha publicat sobre aquest tema ha estat Cristòfor Colom, príncep de Catalunya. També col·labora amb la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (http://www.histocat.cat/) investigant aspectes foscos de la nostra història. Us recomano que visiteu el web i fins i tot que llegiu algun dels seus llibres.

A més, per a tots aquells que tingueu curiositat i el llegir no estigui a la vostra llista de prioritats, el programa de Televisió de Catalunya 30 MINUTS dedicarà el seu proper documental a en Cristòfor Colom amb el títol "Codi Colom".

El podreu veure aquest diumenge set de maig a dos quarts de deu del vespre (TVCi : 07/05/2006 21:35 / 09/05/2006 03:45). En el programa, hi participen les especialistes colombines Consuelo Varela, investigadora del CSIC a l'Escola d'Estudis Hispanoamericans de Sevilla i Gabriella Airaldi, de la Universitat de Gènova; el forense José Antonio Lorente, responsable del Laboratori d'Identificació Genètica de la Universitat de Granada, i els investigadors catalans Pere Català-Roca, Francesc Albardaner, Francesc Vallhonrat, Manuel Bestraten, Charles Merrill, Teresa Baqué, Jordi Bilbeny, Nito Verdera i Gabriel Verd.

SOLC 06

Si aquests mesos de primavera no sabeu què caram fer els cap de setmana podeu apropar-vos a la comarca del Lluçanès. El Lluçanès, tot i encara no ser administrativament una comarca, ho és per la voluntat dels seus habitants i el seu paisatge. La trobareu repartida entre entre el Bages, Osona i el Berguedà i amb capital a Prats de Lluçanès.

Allà, com cada any i ja en fa catorze, el SOLC organitza tres mesos d’activitats relacionades amb la tradició, la música i el territori. Aquesta mena de festival va començar a partir de la iniciativa d’unes quantes persones de la comarca que varen trobar necessari recuperar la personalitat i el patrimoni humà i natural de la comarca alhora de desenvolupar activitats que promoguessin aquest patrimoni i revitalitzessin la vida dels seus pobles i llogarets. Així doncs van començar programant activitats relacionades amb la recuperació dels camins de transhumància i tot els elements antropològics que hi tenen a veure. De mica en mica aquesta festa s’ha anat consolidant i ampliant a altres activitats.

Tot i que no se’n fa massa de publicitat d’aquest esdeveniment anual us puc assegurar que paga molt la pena acostar-s’hi a gaudir d’un ambient molt familiar, rural, de festa i compromès amb la realitat de la comarca. Podeu gaudir de la gran caminada de la transhumància, de fires, exhibicions, concerts de música tradicional, exposicions, xerrades, sopars, tastets i un llarg etcètera que de ben segur us faran fer-vos sentir partícips d’una comunitat ancestral enmig d’un paisatge esplèndid i ple de racons amagats rics en rondalles i màgia.

I sobretot no patiu pel menjar i el dormir perquè trobareu mil i un indrets d’aquells que ja no se’n troben, on s’hi menja i es dorm com abans.

Més informació a:

Solc, música i tradició al Lluçanès
Major 51, baixos
08513 - Prats de Lluçanès (Lluçanès)
93 850 82 81
solc@pangea.org
www.solc.ca

Quòniam fa parada a Vila-seca aquest cap de setmana

Aquest proper cap de setmana (sis i set de maig) se celebra La Fira de Música al Carrer de Vila-seca la qual arriba ja a la seva setena edició. L’objectiu d’aquesta fira és la d’aplegar grups i programadors d’arreu dels Països Catalans per tal d’optimitzar i agilitzar els circuits de concerts del nostre país. La Fira de Vila-seca també té com a objectiu ajudar a crear i consolidar noves xarxes de comunicació i de relació entre programadors, artistes i empreses de management. Això implica la creació de vincles entre professionals i artistes de qualsevol racó dels Països Catalans mancats de vies d’interrelació i col·laboració.

Dins el marc de La Fira de Música al carrer hi haurà un espai habilitat especialment per a tendals d’artesans i altres artistes plàstics que oferiran la possibilitat d’adquirir els seus productes. Enguany Quòniam Samarretaires ha estat convidat a aquesta fira d’artesans i hi serà amb un tendal propi el dissabte. Podreu trobar la parada de Quòniam al Bulevard de la Fira al centre mateix del poble, dins el patí de les escoles de Vila-seca.

Per cert, aquest mateix dissabte el grup Rauxa tocarà a la fira, amb els quals Quòniam ha col·laborat en la producció de les seves noves samarretes. (Aviat podreu llegir una notícia sobre aquesta iniciativa).

Tota la informació referent a La Fira de Música al Carrer de Vila-seca lapodreu consultar al seu web. Us hi esperem!!

Festes de maig alternatives de badalona

Ja hi som, ha tornat el mes de maig amb ell la festa grossa de la ciutat de Badalona. Fins fa poc les Festes de Maig eren un reguitzell d’activitats (més o menys encertades, de més o menys gust) i celebracions que arribaven al seu clímax amb la Cremada del Dimoni baix a mar. Però aquest serà el segon any que tota una sèrie d’entitats de la ciutat de Badalona organitzen, paral·lelament, la Festa Major Alternativa de la ciutat.Aquestes festes alternatives venen després de constatar com cada any l’Ajuntament de Badalona programa activitats cada cop més allunyades a la gent de la ciutat i a l’esperit d’aquesta festa popular. No només això. L’Ajuntament, segons aquests col·lectius, ha bandejat durant molt de temps el teixit social de la ciutat a l’hora d’organitzar la Festa Major.

Vist l’èxit de convocatòria de les Festes Alternatives i el creixent nombre d’entitats de la ciutat que hi donen suport i hi col·laboren de manera activa, el programa d’enguany presenta canvis substancials i milloren els plats forts de l’any passat. Com veureu en el programa hi haurà correfocs, concerts, xerrades, corretasques i fins i tot un piromusical.

Pel que fa a la samarreta de la Festa Major, enguany Quòniam no treu samarretes ja que tot l’equip està treballant en l’imminent sortida de la samarreta de l’estiu. Tanmateix, i per als fans de Quòniam, la samarreta de la Festa Major Alternativa i el cartell estan dissenyats per en Toni Il·lustració, el dissenyador oficial de Quòniam. Recordeu que aquests darrers dos anys Quòniam s'ha encarregat directament de dissenyar i fer les samarretes de la Festa Major de Badalona, les quals han tingut força èxit i que encara podeu aconseguir aquí.

Aquest proper dissabte s’inauguraran les festes d’enguany que acabaran a finals de mes. Tots hi sou convidats.

ICAT FM: Neixen nous conceptes de ràdio

Aquest proppassat dia de Sant Jordi va desaparèixer Catalunya Música i va aparèixer icatfm, una innovadora manera de fer i escoltar la ràdio de sempre. Ara que de mica en mica internet entra a totes les llars i que els reproductors d’àudio són més eficients i més sofisticats i ofereixen la possibilitat d’escoltar qualsevol cosa mitjançant el mínim espai possible, la proposta icatfm sembla ser una proposta molt interessant.

Una de les grandeses, i de vegades misèries, d’internet és que des de gairebé qualsevol indret del món podem estar connectats amb la nostra realitat habitual, amb el nostre país o amb d’altres de molt llunyans. I cada vegada és més fàcil tenir accés als mitjans de comunicació via internet. Això és possible que tard o d’hora desplaci als suports convencionals dels mitjans de comunicació i, per tant, el consumidor d’informació, entreteniment o cultura serà més lliure de triar i destriar.

Però al que anàvem, icat fm resulta ser una emissora de ràdio actualment de quatre canals que emet les vint-i-quatre hores del dia. Només entrar al web observareu que sona el canal principal d’aquesta ràdio sense haver d’obrir o executar cap programa d’àudio. A més, la programació és absolutament basada en la música (programes monogràfics, reportatges o simple "jukebox") i hi ha diferents tipus de programes. Cada hora fan desconnexió i connecten amb Catalunya Informació. Un altre dels al·licients que té aquest web és que a mesura que sona la música el web es va actualitzant i a més podem, no només saber el títol de la cançó i de l’intèrpret o grups, sinó visitar uns enllaços que ens proposen de cada tema, consultar informació del grup, llegir la lletra de la cançó o mirar fotos del grup. A més de tot això el qeb té moltes altres seccions relacionades amb el lleure i podeu entrar també en xats, fòrums o enquestes.

Us recomano que li doneu un cop d’ull, sobretot a aquells que ens visiteu des de molt lluny i que cerqueu llocs interessants per tenir un petit contacte amb el vostre país.

La gestió d’aquesta proposta és a càrrec del grup d'emissores de Catalunya Ràdio.

Eivissa es desperta contra la destrucció especulativa

Ja us haureu assabentat del desori monumental que s’ha originat a l’illa d’Eivissa degut a la construcció d’una autopista de tres carrils que unirà la població d’Eivissa i Sant Antoni. Pel que es veu, tot i que som al segle XXI i “gaudim” d’una hipotètica democràcia, hi ha gent que encara actua de manera més aviat dictatorial, mafiosa i contraria als interessos del poble.

Hi ha molts casos que il·lustren aquests fets, malauradament cada cop més freqüents, arreu dels Països Catalans. I aquests fets encara són més habituals i sonats quan la qüestió té a veure amb el sector constructor (o potser hauria de dir destructor) i immobiliari. Es destrueix el patrimoni cultural, arquitectònic, natural, rural, etc. simplement perquè uns quants s’embutxaquin molts milions d’euros. Recentment s’ha pogut veure aquest fet al barri del Poblenou amb tot el patrimoni industrial i cultural del barri (recordem per exemple la campanya Salvem Can Ricart) o en la zona del Progrés de Badalona on l’Ajuntament s’ha passat totes les ordenances municipals per la pedra, ha destruït gran part del patrimoni cultural i industrial del barri per a edificar una espècie de Lloret segona part.

Aquesta cultura mafiosa del tot-s’hi-val-per-guanyar-molts-diners en detriment de la comunitat es veu que l’arrosseguem des de la dictadura espanyola. Però el més greu i preocupant és que després de 30 anys del canvi de règim encara la cosa sigui més evident i el problema s’estengui com una taca d’oli impunement. Els ajuntaments són culpables dels crims contra el patrimoni sigui quin sigui, juntament amb el Govern, altres institucions i les grans empreses “destructores” i especuladores. Fins i tot els ciutadans amb el nostre silenci o indiferència còmplice som part del problema.

El cas és que a Eivissa s’ha originat un moviment cívic contrari a la construcció d’una autopista digne de qualsevol gran metròpoli i, per tant, a la destrucció del patrimoni natural i arquitectònic d’aquesta part de l’illa. I aquest moviment és tan fort i important que la majoria de mitjans de comunicació nacionals i estatals i fins i tot d’altres indrets europeus, se n’han fet ressò. Quan pensàvem que el model constructiu anomenat “Balearització” s’havia anat desinflant i de mica en mica oblidant, surten casos com aquest d’Eivissa o molts d’altres al Principat, a Mallorca o al País Valencià, que ens recorden que encara existeixen cacics, empresaris corruptes i usurers, polítics patètics i gent sense escrúpols que es pensen que això encara continua essent una República Bananera.

Si us interessa el tema podeu consultar vilaweb, que avui mateix treu una altra notícia sobe el cas, o el web de No Volem Autopista a Eivissa.

Jo també dic no volem autopista a Eivissa.

Rugbi català

Quan pensem en l’esport moltes vegades ens ve a la ment grans esdeveniments esportius com ara el futbol, que més que un esport sembla un circ. També pensem en les Jocs Olímpics que tots ja sabem de que es tracta, apart de la qüestió simplement política i monetàrio-mafiosa.

Però la resta d’esports normalment queden una mica com abandonats pel gran públic. És cert que, com tot, la cosa de l’esport va per barris. El bàsquet és molt seguit a llocs com Badalona; l’hambol a Granollers; l’hoquei herba a Terrassa o l’hoquei sobre gel a Puigcerdà. Però tot i això, la cosa no està gaire per saltar d’alegria. Els esports que no siguin bàsicament el futbol, que surten massivament per televisió, no existeixen pel gran públic. És ben veritat que de tant en tant per qüestions concretes hi ha esports que es posen una mica més de moda, com per exemple el rugbi o l’hoquei, però són coses més o menys passatgeres.

Qui se’n recorda ara del rugbi, per exemple? Poca gent. I perquè? Doncs perquè els mitjans de comunicació del nostre àmbit nacional el tenen “vetat” com la majoria d’esports. Diuen que a la gent no l’interessa aquest esport sense parar atenció que són ells els que han de fer-ne promoció. I menys mal que tenim l’USAP i més en segon terme la Santboiana.

El fet és que llegint el diari Avui (també en parlen a Racó Català) m’he assabentat que la Federació Catalana de Rugbi (FCR) a dut al Tribunal de Primera Instància de París la demanda per a que la FCR torni a ser readmesa, de ple dret, com a membre de la Federació Internacional de Rugbi (FIRA). Com sabreu alguns de vosaltres la federació catalana va ser una de les nou federacions que el dos de gener de l’any mil nou-cents trenta-quatre van fundar la FIRA a la ciutat de París. Pocs anys més tard la dictadura espanyola del General Franco va fer expulsar, com no podria ser d’una altra manera, la FCR de la internacional i n’ha estat fora fins a l’actualitat.

Després de la desaparició del règim dictatorial a l’estat espanyol la FCR va endegar un altre cop contactes amb la FIRA. Actualment la FIRA segueix reconeixent Catalunya com una de les seves fundadores i la FCR ha intentat durant molt de temps posar-s’hi d’acord per poder tornar a la Federació. Això ha estat impossible i ara la FCR ha decidit acudir a la justícia francesa.

Avui mateix el diari avui ha tornat a parlar sobre el tema i ha confirmat que la federació espanyola ha interposat un recurs que ha fet ajornar la vista del cas. Segons aquesta federació la FCR és una federació fundada el 1985, any que van ser legalitzades per part de la Generalitat de Catalunya les entitats que van ser ilegalitzades per la dictadura espanyola. Ja veieu que sempre hi ha algú que fan mans i mànigues per posar pals a les rodes dels catalans en comptes de mirar per les seves coses. Tanmateix espero que tots els esforços fets per la FCR es vegin premiats amb la restauració de la normalitat en el cas del rugbi i, de mica en mica, en tota la resta d’esports. Per altra banda us recordo que encara continua una campanya per demanar el reconeixement oficial de la selecció catalana de rugbi.

Podeu trobar més informació a rugbicatala.org.

Descobrint el llegendari empedrat de Morou

Avui, i de tant en tant, us recomanaré alguna excursió que crec que us pot interessar. Normalment són excursions fàcils i assequibles per a tota la família. Començaré aquesta secció amb una caminada que us farà descobrir l’empedrat de Morou. És una excursió ideal per fer-la qualsevol època de l’any tot i que no és del tot recomanable fer-la a l’hivern. Aquest camí està senyalitzat per unes fites verdes amb un cartellet de color carabassa.

La caminada comença al Centre d’interpretació del Montseny, a Can Casades, on s'agafa el camí de baixada fins arribar a l'ermita de Santa Fe(1201) annexa a l'hostal de Santa Fe, edificat el 1914. (Per arribar aquí podeu venir per la carretera que va de Sant Celoni a Santa Fe o be la que va de Viladrau a Santa Fe i que passa pel bell mig del Montseny). En tota aquesta part hi trobareu serveis i aparcament pel cotxe. També, si hi aneu un dia de festa, hi trobareu potser una mica de gent. Poc després es creua la riera de Santa Fe i es continua per un camí ample. En breu passareu un altre edifici, aquest cop l'Escola de Natura Can Lleonart. Una mica més amunt encara us trobareu una altra construcció, aquest cop la mitja casa, una estranya meitat d’una casa la qual és habitada per particulars.

Veureu que en la gran totalitat del recorregut us trobareu boscos de castanyers i de faigs, tot i que també trobareu arbres més mediterranis com l’alzina, el roure, etc. Recordeu que el castanyer no és un arbre oriünd de l'Orient Mitjà, sinó que és típic de les zones humides de mitja muntanya del continent asiàtic. Aquest és un arbre molt apreciat per la seva fusta i els seus fruits.
El camí que trobareu a partir d’ara és ample i de pendent suau; la vegetació dominant és la fageda i també trobareu grans matolls de boix grèvol (recordeu que és una espècie protegida), falgueres i, quan arriba la primavera, acolorides flors de pensaments del Montseny. El camí es va fent una mica més rocallós i es va fent més i més costerut. Trobareu alguns trams del camí que giren en angle recte per salvar els desnivells. El primer d’aquests és l'anomenat pla de Mulladius, un indret planer on hi creixen ginebrons i gespes i freqüentat pels senglars. Notareu, si us hi fixeu, que sobre les pedres del camí hi apareixen de tant en tant tifaradetes de porc senglar. No les aixafeu ni manipuleu que fan la funció de fites que assenyalen el seu territori i els farieu una mala jugada per la qual cosa haurien de tornar i deposicionar altra cop sobre la pedra, amb la dificultat que això comporta.
El camí, en aquest punt, té força revolts que recorren els vessants de ponent del turó de Morou i on hi trobem una fageda molt frondosa. El camí arriba un moment que deixa de ser ascendent per començar a davallar fins a l'empedrat de Morou. Aquest indret, que dóna nom a l’excursió, és una formació molt gran de pedra des d’on es guaita el Turó de l’Home, Les Agudes i es té una gran panoràmica de la Vall de Santa Fe i part de la depressió prelitoral. Des d’aquí fins i to hi podrem veure part de l’Empordà i el mar en la part del desguàs de la Tordera. Aquest lloc és molt interessant pels afeccionats a la geologia i la botànica.

En aquest moment el camí es confon amb la roca de l’empedrat de Morou fins que el tornem a recuperar més avall quan després d’una solana entrem altra vegada al bosc espès de faig. Si pareu una mica d’atenció i l’excursió la feu cap a la primavera o l’estiu podreu veure petits rèptils (sargantanes, escurçons), restes deixades pel talps, ratolins o esquirols o alguna au migratòria passant l’estació de calor al Montseny. També fixeu-vos bé en el camí. Trobareu, independentment de l’època de l’any però sobretot a la tardor, zones del camí totalment coberts de fulles seques de faig. No us refieu perquè poden amagar forats o pedres.
El camí surt una altra vegada a la solana en un revolt de gairebé 180º i retorna a la faged. Aquest tram que és força planer corre per sobre de les antigues feixes de can Baladrell i de can Figueroles, un petit mas habitat que us trobareu a mà esquerra. En aquestes terres observareu que la vegetació va canviant i que cada vegada es veuen més alzines, roures de fulla gran i fins i tot alzines sureres i que a mesura que ens apropem a l’embassament de Santa Fe ens trobem freixes.

En breu arribem a l’embassament, construit a principis de segle XX, i el camí es bifurca en dos. Podrem prendre qualsevol dels dos fins arribar a la zona on hem començat l’excursió. Tot i això abans haurem de passar l’embassament, algunes construccions com “La Frabriqueta” (antiga minúscula central elèctrica), una zona plena de vern, gaigs que es va convertint en pineda i petits estanys i aiguamolls. Aquesta és una bona zona per observar-hi amfibis.

Longitud: 5.500 m aproximadament Durada: 2 hores amprox Dificultat: baixa

Abans de començar: cal portar calçat adequat, una cantimplora d'aigua. Recordeu que cal preservar la tranquil·litat de l'entorn: sou en un parc natural. Recordeu també dur-vos amb vosaltres totes les deixalles que genereu.

Racons: el dipòsit de les aigües.

Fa temps que intento visitar indrets peculiars, anar a llocs diferents, poc corrents, que són molt propers a nosaltres però que ens passen desapercebuts per qualsevol motiu. Una de les coses que faig habitualment des de fa uns anys és que quan quedo amb algun amic o amiga intento fer-ho en lloc poc habitual per quedar: en algun bar de facultat, en algun restaurant d’hotel o en biblioteques municipals, per dir-ne alguns exemples.

Perquè, us preguntareu? Bé, la pregunta té diverses diverses respostes i tampoc ens posarem a explicar intimitats que no interessen ningú En tot cas penseu que allò que tenim més a prop, de vegades, és oblidat i fins i tot mal vist. I a més quan fa molt que vius en un lloc sempre tens la percepció que ho coneixes molt bé. Això fa que moltes vegades se’ns escapin llocs, persones, experiències que poden ser molt gratificants.

A mi, que m’agrada viatjar però que odio les multituds aborregades, un dia se’m va passar pel cap el fer turisme a “casa meva” d’una manera diferent, intentant descobrir indrets allunyats de les riuades de gent (autòctons o forasters) que pasturen aquí i allà. Llavors vaig decidir quedar amb gent en aquests llocs i conèixer-los d’una manera que pogués recordar pel seu fet especial. En aquests moments vaig poder gaudir de la descoberta, del viatjar, sense sortir gairebé ni de la meva ciutat.

Com aquest bloc no té un públic massiu i sí de qualitat he decidit que cada ics temps us aniré fent cinc cèntims d’indrets o edificis o racons o el que sigui que potser molts de vosaltres, com jo en el seu moment, no heu tingut la possibilitat de conèixer. Òbviament són benvingudes les intervencions dels lectors.

Avui us parlaré d’un lloc molt especial per a mi. Es tracta del Dipòsit de les Aigües. La construcció d’aquest edifici va ser projectada pel mestre d’obres Josep Fontserè el 1874. L’Antoni Gaudí, aleshores estudiant d’arquitectura hi va treballar en el projecte. El 1876 es va fer la seva construcció però no va ser fins l’any 1880 que es va inaugurar i va començar a funcionar com a regulador del cabal d’aigua de la cascada del Parc de la Ciutadella i el sistema de rec dels seus jardins. L’estructura de l’edifici és clàssica i consta d’un veritable laberint d’arcs paral·lels de 14 metres d’alçada que es creuen en una volta de canó i que s’estenen al llarg de 65 metres de profunditat. Més endavant ha anat prenent altres usos com el d’arxiu de justícia, magatzem de bombers, asil municipal, etc El 1992 va passar a mans de la UPF (Universitat Pompeu Fabra) que el va anar rehabilitant juntament amb les antigues casernes militars de la Ciutadella. Actualment només queda una tercera part d’aquest edifici per rehabilitar (en procés) que en total fa 4.320 m2, i fa funcions de biblioteca universitària. El Fons bibliogràfic de la Biblioteca General inclou, entre d’altres, les col·leccions de la Biblioteca Haas, de la Cambra de Comerç de Barcelona i de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, que té la seu en aquest edifici.

Independentment de les xifres i la història, aquest edifici exhala un ambient únic, com d’antiga biblioteca del segle XIX, on qui entra i es presta al joc hi veurà a l’Indiana Jones tafanejant les parets, les petites ulleres dels estudiosos erudits rera piles de llibres, o el soroll dels carruatges de cavalls i la gent passejant a l’exterior. Un lloc ben bé romàntic en el sentit més antic del terme. Passeu-vos-hi i contemplareu un espai especial i ple de màgia. Això sí, intentant no destorbar aquells i aquelles qui tenen el Dipòsit de les Aigües el lloc d'estudi. Després només cal anar a fer una cervesa a qualsevol dels dos bars que té la facultat i de passada podeu visitar la resta de la facultat que paga la pena.