Micah P. Hinson: vingut de l'infern

Tinc el mal costum de tenir èpoques en les quals tinc una necessitat de devorar música exagerada. No em passa amb res més. Només amb la música. Bé, amb alguna altra cosa també però resulta molt més car, com és el fet de viatjar. Doncs ara estic en un d'aquests moments.

Em vaig trobar una amiga i em va dir que mirés de conèixer Micah P. Hinson, que m'encantaria. L'altre dia ho vaig fer.

Micah P. Hinson va néixer a Memphis (Tennessee)el dia que van atemptar contra l'aleshores president dels Estats Units Ronald Reagan. Nascut i crescut en una família ultra catòlica ràpidament va entrar en el món de les drogues i la delinqüència. Va entrar a la presó molt jove i quan va sortir va adonar-se que ho havia perdut tot. Va anar a viure a un motel i es va posar a treballar de teleoperador, mentre composava. Ara fa concerts pels Estats Units i Europa i el reconeixereu per la seva cara de nen, amb arracades prominents, una guitarra acústica i una veu profunda i trencada.

Us poso uns quants enllaços perquè el conegueu millor. I no us perdeu el clip de la seva cançó Beneeth the rose. Senzillament fantàstic.

http://www.micahphinson.com
http://www.myspace.com/micahphinson

Dissenyant ambients sonors

Avui dia de descoberta:

Imagineu-vos que munteu una festa i no esteu per fer recopilacions de música o bé no us agrada gaire la música però necessiteu posar-ne per fer ambient... el que sigui. Doncs hi ha força webs que us ofereixen la possibilitat d'escoltar música variada i d'un mateix estil sense preocupar-vos d'anar punxant o triant. Ja us vaig parlar d'icat fm però m'han parlat d'una altra que també està força bé i, a més, et dóna més possibilitats.

El web es diu musicovery i és molt senzill de fer funcionar. De fet funciona en forma de xarxa que interrelaciona diferents tipus de música i d'artistes. Musicovery ens ofereix la possibilitat de triar el nostre ambient musical per a cada ocasió tot gaudint d'una cuidada posada en escena. Aquest web, a part de fer de ràdio web o reproductor de música, ens ofereix la possibilitat de conèixer música nova, la qual cosa sempre és d'agrair per aquells i aquelles insatisfetes.

Tributs als clàssics

Dues de música.

Primer una curiositat. Tots i totes hem tingut aquell moment en el que necessitem saber de qui és aquella cançó que ens està turmentant per tal de poder-la localitzar. O bé necessitem saber el títol d’una cançó per tal de poder-la aconseguir perquè ens hi va la vida. Doncs de fa temps hi ha gent que s’ha fixat en aquest problema banal però que pot portar-nos molt de corcoll. De fet, la gent se les empesca totes. Des del ridícul de cantar-li la cançó al botiguer o botiguera de discos a tararejar la cançó al locutor de ràdio per tal que la reconegui i te’n digui el títol i de qui caram és. Doncs ara a internet hi ha gent que ha pres nota i ha muntat un web on tu pots deixar un missatge d’àudio i altres internautes poden ajudar-te a esbrinar qui és qui canta allò i què és allò que és cantat. Podeu provar-ho vosaltres mateixos i, a més, podeu ajudar altres que estan en el mateix problema entrant a Watzatsong.

Segon una de discos. Avui apareix un disc de tribut a un dels grans noms del pop-rock català: Sopa de Cabra, a qui fan un tribut per tal de reconèixer la seva aportació a la musica catalana i universal. És cert que no he estat mai gran amant d’aquest grup tot i que, en el moment que vaig perdre l’autoodi que m’impedia escoltar música feta al nostre país, vaig reconèixer-hi un parell de discos força bons: Nou i El llarg viatge. És cert que a més d’aquests discos els ja desapareguts Sopa de Cabra poden estar orgullosos d’haver creat cançons força interessants i fins i tot algunes que han esdevingut himnes en l’univers referencial de molts catalans i catalanes. Empordà o Si et quedes amb mi han esdevingut més que cançons i han passat a ser bàsicament peces evocadores d’un sentiment de pertinença a un lloc i un temps d’una gent que va créixer amb aquesta banda sonora. El disc es titula Podré tornar enrere i hi trobem un estol de cançons de la banda versionades per gent tan diversa com Gossos, Pastora, Kenzazpi, Roger Mas, Sabor de Gràcia, Amaral, Gertrudis, La Troba Kung Fu o Lax’n’Busto. Per cert que casualment surt a la venda molt aviat un disc tribut a Joan Manel Serrat.

Live in Japan, by Guillamino

Més d'un cop he parlat d'un músic fora de l'habitual. En Pau Guillamet és un d'aquells músics catalans de nova fornada que polvoritzen mites, llegendes, tabús, pors i complexes. En Pau Guillamet Garcia es fa dir Guillamino quan treballa. Es dedica a fer música bàsicament electrònica que barreja sons poc habituals en aquest tipus de música i que li donen com a resultat un estil molt personal, un melting pot amb una ànima aclaparadora.

Guillamino, als seus 30 anys està fent una cosa que poca gent a fet al nostre país, conquistar el panorama musical electrònic amb una proposta extremadament sincera, innovadora i fresca que trenca barreres de tot tipus. Actualment té dos discos al mercat editat per Bankrobber, 1 dia i Somnis de Llop tot i que ha participat en la confecció de bastants d'altres, normalment recopilatoris. Ara, fa el salt a l'escena internacional pel Japó i treu una compil·lació d'aquests dos discos editada pel segell japonès Third ear que porta per títol Atzavara.

Entre moltes curiositats n'hi ha una que és força coneguda i que explica la potencialitat d’en Guillamino en el panorama internacional. El fet és que el seu disc de debut va ser punxat a la ràdio 1 de la BBC en el programa musical de John Peel i Gilles Peterson, els quals el van recomenar especialment.

Tots aquells que visqueu al Japó i no conegueu a en Guillamino us recomano que l'aneu a veure en directe si teniu ocasió, ja que sembla que s'hi passarà aviat.

El temps ha passat, mori el temps...

Quan la Björk va treure el seu primer disc, Debut, diria que el món va canviar. Almenys el meu més íntim. Tot just jo començava una carrera que esdevindria un moment de vida intensa més que d’estudi. Poc després de començar-la ja l’havia deixat per agafar-ne una altra però la vida ja havia canviat. Björk, com d’altres, em van acompanyar en aquella aventura que s’iniciava i que ja ha complert més de deu anys.

Els dies passaven, les sensacions i les emocions eren intenses i les vivències màgiques. Com un infant quan se n’adona que té la capacitat de caminar allò anava prenent velocitat. Debut, Post, Vespertine van ser part d’aquella banda sonora, discs que m’acompanyaven en cada instant... com molts d’altres. Les olors, les persones, els espais, els instants, la màgia de la descoberta...

Com si el trajecte vital anés de dècada en dècada ara em veig girant el cap deu anys enrere i aquí estant, és vertigen el que m’agafa fer-ho. Per la gent com jo és un pèl dolorós però màgic alhora fer l’exercici del rememorar, per molt que la velocitat de creuer ja sigui massa elevada per fer alguna cosa per evitar-ho. I m’he trobat amb la Björk, durant molt de temps companya de viatge i durant molt de temps oblidada. Però, com passa amb els bons amics, en el moment de la retrobada hi ha hagut un plec espai-temps accelerat, una teletransportació fugaç que impacta al cor, per no dir-li ànima. Ha hagut de ser ara i no en un altre moment. Com el tòpic, el temps no ha passat, per molt que ho hagi fet.

La Björk, des de jo estant, és una bestioleta única en el nostre món. Filla del foc i del fred, de l’aïllament i del món introspectiu dotada d’una veu setinada i compungida que fa encongir el cor més fred... És màgia concentrada en un cos de dona d’aparença fràgil, com aquella nina de porcellana feta elegant nimfa de les valls extenses d’Islàndia. Per conèixer-la només cal escoltar la seva música: delicada, violenta, pura, estratosfèrica, austera i salvatge com la natura i complexa i grandiosa com l’univers interior de l’ésser humà.

Follia hipnòtica per alimentar l’ànima.

Hidden place

It's not up to you

Pagan Poetry

POMADA per viure més feliços

Farà ara uns 6 anys un grup anomenat, igual que un combinat alcohòlic menorquí, Pomada, va autoproduir-se un disc, el primer de dos. Ja abans havien recorregut els escenaris, les festes, els ateneus o fins i tot les festes privades d'arreu fent gaudir i ballar a tots els presents. Poc pensaven que durant uns anys esdevindrien un dels grups més originals i més coneguts i estimats d'arreu dels Països Catalans.

De fet, el fenomen Pomada va ser efervescent fins al moment de la seva dissolució. Es podria dir que van obrir una escletxa en el panorama musical català que abans no s'havia ni tan sols pensat que es pogués fer. Van tenir l'encert i el talent de barrejar música popular tradicional amb bases de ritmes i música electrònica tot rellegint el que s'havia fet fins aleshores en aquest estil musical. Van saber crear grans temes partint de la senzillesa de la musical popular i van gosar d'introduir-nos en el "Sound System" més estripat.

Realment aquest grup format a Sabadell per l'Helena Casas (veu i pandereta) i en Carles Belda (veu i acordió diatònic) va establir una fita d'un abans i un després en el món de la musica tradicional catalana renovada i va posar una banda sonora a un temps ple de novetats en tots els aspectes de la nostra visa.

És ben cert que parlo amb nostàlgia de Pomada per què va ser una proposta que va arribar en el moment oportú i va omplir la nostra quotidianitat amb una banda sonora ple de matisos i detalls especials que ens van fer sentir-nos feliços.

Després d'haver inventat l'estil rumbamuffin, haver popularitzat els garrotins dels gitanos catalans i haver editat un segon treball que només es pot trobar al seu web encara en actiu, en Carles Belda se'n va anar a un poble del Pirineu basc a viure-hi amb la seva companya, treballar en el grup Mesclat i treballar en altres projectes mentre que l'Helena Casas a fet un canvi de rumb i s'ha introduit en la música pop trist de la quotidianitat amb el grup Conxita.

alguns enllaços:
http://www.botiboti.org/grupsweb/pomada.html
http://www.inicia.es/de/gruppomada/
http://www.pomada.org/

El darrer romancer llemosí

Sovint la música folk va precedida per un seguit de tabús i prejudicis per part del gran públic i premsa. I en part és comprensible. Encara hi ha qui quan pensa en música folk li ve a la ment la Joan Baez, en Bob Dylan o gent més nostrada com Xesco Boix, Oriol Tramvia o el Grup de Folk, tots exhalant bon rotllo, tuf de psicotròpics i una estètica que ratlla molts cops el naïf. Però el folk no s’hauria de circumscriure en una època concreta ja que, en el fons, el folk és un estil musical atemporal tot i que cada època té uns elements concrets.

Un dels components més destacats del Grup de Folk va ser en Jaume Arnella, però, ha esdevingut ja fa molts anys quelcom més que no pas un músic de folk. És considerat i n’està orgullós, el darrer romancer en actiu de tots els Països Catalans. El seu repertori barreja les cançons ancestrals que cantaven pescadors, pageses o engatats de taverna amb cançons composades i escrites per ell mateix, el qual en fa fins i tot per encàrrec.

Aquest cantant i folklorista va començar la seva carrera el 1976 amb el Grup de Folk, el qual va amarar les vides de molts i moltes catalanes amb cançons autòctones però també moltes provinents del millor folk nordamericà dels anys setanta. Més endavant a format part d’altres formacions de música popular catalana com Els Sapastres, la Cobla Cotofluix o l’Orquestrina Galana. El 1973 inicia la seva carrera en solitari fent diferents col·laboracions i treballant en varis reculls de cançoners com el Repertori Bàsic de Cançons Populars. Però és la seva facilitat d’amenitzar les reunions i festes amb la seva guitarra l’ha fet conegut arreu dels països com a un romancer destacat.

És reconfortable anar a una festa o una taverna i trobar-se en Jaume Arnella cantant aquelles cançons que també pertanyen al nostre patrimoni cultural. Aquell ambient idealitzat de la comunitat reunida vora el foc, el bon beure i menjar i les cançons picants i murris de tota la vida és impagable.

Live in the Ciutat Comtal

Al nostre país, tot i que no ho sembli, passen coses bones. I pel que fa al món cultural, tot i que sigui encara més difícil de creure-ho, també. Tot i això aquestes coses passen desapercebudes per la quotidianitat de la gent que conforma la massa perquè, com deia aquell (o aquella), allò que no surt a la televisió no existeix.

Ahir, com molts altres dies, a Barcelona, com a moltes altres ciutats, es va tenir la possibilitat d’escoltar bona música en un marc de luxe. Ahir van tocar els Dr. Funkestein a Luz de Gas i jo hi vaig anar tot i haver-me de llevar molt d’hora l’endemà. De fet aquest matí m’he adormit i he arribat tard a la feina, però pagava la pena.

Però qui caram són aquests Dr. Funkenstein? Bàsicament és un grup de música format per catalans, tot i que també hi ha algun de forani, que es dediquen a interpretar el millor funky, acid jazz, soul i tot aquest tipus de música de flaires afros. Freak Power, Jamiroquai, Prince, Maceo Parker o Steve Wonder estan dins del seu repertori i cal dir que els executen de manera implacable i infal·lible. Si teniu oportunitat de poder gaudir la música d’aquesta gent en directe us recomano que no deixeu passar l’oportunitat. Són potents, fan espectacle, són enèrgics i connecten força amb el públic. Al final del concert sempre se’t queda una sensació de pau i bon rotllo directament proporcional a l’energia desfermada en el seu directe.

Per qui en vulgui saber més us faig saber que tenen un lloc web i que a més, si algú té la necessitat inconfessable i irreprimible de gaudir de la seva companyia els podreu veure avui mateix entre les 11 i les12 del vespre-nit a la sala “La Vaqueria” de la ciutat de Tarragona.

Premis Enderrock 2006

En un país on encara és difícil veure normalitzat el món musical autòcton en la vida pública i on sembla que ningú no aposta pels nostres artistes, el grup de comunicació Enderrock ja ha donat a conèixer els premis Enderrock d’enguany. Aquests guardons, segurament, són els Premis de referència de la música del nostre país i, de fet, gairebé els únics.

Els guardonats enguany pel premi de la crítica han estat Roger Mas (per millor disc en català de 2005 i millor disc en català de cançó d'autor per Mística domèstica), Refree (Millor disc de pop-rock 2005 per La matrona) i l’Ham de Foc (Millor disc de folk 2005 per Cor de porc). No cal dir que el que digui la crítica és sempre molt relatiu tot i que en aquest cas, crec sincerament, que han fet diana. Ja he parlat anteriorment del disc d’en Roger Mas i podeu rellegir-ho. Hi ha poc més que pugui dir. De Refree i l’Ham de Foc encara no n’he parlat gens i necessiten un article apart. Tot i això no deixaré de dir que són del millor que he escoltat en molt de temps.

La revista també ha donat altres guardons com el premi al millor disc en directe que ha recaigut en l’estimat Sisa.

Pel que fa a la votació popular Obrint Pas ha estat guardonat com a millor grup, millor disc i millor directe de pop-rock en català del 2005. També han estat guardonats en Lluís Llach i en Feliu Ventura i Dijous Paella. Pastora ha rebut el premi popular al millor artista català en altres llengües.

Enderrock també publica aquest mes la llista dels que són considerats per a la publicació musical com els vint-i-cinc millors discos en català del 2005 i el rànquing dels millors discos catalans en altres llengües del 2005. Per acabar, han estat guardonats Raynald Colom My Fifty-one Minutes i Perico Sambeat Sextet en la categoria de jazz.

A la gent de l’Enderrock se'ls ha d'agrair la tasca que fan per a normalitzar el panorama musical del nostre país. De fet demostren una vegada més, amb la seva feina a aquells que encara tenen reserves d'obrir-se a la creació musical feta al nostre país, que no tenim res a envejar a altres països pel que fa qualitat i quantitat musical. El que sí que hauríem d’envejar (i molts ho fem) és la distribució, la difusió i la promoció de la música que s’hi fa i la consideració que es té pels seus músics.

De vegades imagino arribant a casa després d'un viatge en cotxe a algun lloc d'Europa i saber que hi sóc només per la música que hi pugui escoltar, tan en una terrassa d'un bar com en l'àrea de serveis d'una autopista.

Per cert que el lliurament dels Premis Enderrock 2006 es farà l'11 d'abril vinent a la sala Bikini de Barcelona.

Un d’aquests dies de primavera et llevaràs i començarà a sonar Dumbala...

Hi ha molta tipologia de persones. Unes diferències es basen en el físic, d’altres en la personalitat i a partir d’aquí ves sumant. També, les persones humanes, es diferencien per com empren el seu temps lliure i com s’ho fan per guanyar-se les garrofes.

Però de la manera com ens llevem cada dia i l’encarem és una cosa que, qui més qui menys, molta gent fa a la seva manera... De vegades ens llevem emboirats, de mala lluna, i en canvi d’altres dies ens llevem sortint del llit d’un bot i obrim els porticons o la persiana de casa per deixar entrar la plaent llum del sol.

Doncs aquesta darrera manera és com et queda el cos, i la ment, quan escoltes el primer disc dels DUMBALA CANALLA. Una gent majoritàriament de Sabadell que manipula eines de música que barregen coses com tzigane, klezmer, manouche o jazz per acabar fent una música de gran qualitat, fresca, divertida i festiva que recorda els sons balcans que tant va popularitzar Goran Bregovic, entre moltíssims d’altres. De fet, he de dir sincerament que quan els vaig escoltar per primera vegada em va semblar escoltar el primer disc dels mítics (per a quatre arreplegats, val a dir) Ouf! La Puce, un grup bretó que sobretot s’arrossega per escenaris francesos i alemanys però que són uns perfectes desconeguts a casa nostra.

Us recomano ja no només que escolteu el disc de DUMBALA CANALLA sinó que també visiteu el seu web. És un web, d’estil “fet a mà” amb certs aires naïf i d’aparença una mica caòtica però atractiva, on podreu conèixer més coses d’aquest grup, descarregar-vos músiques i comprar el disc. Paga la pena per començar el dia amb energia i frescor. Ara esperem que aquest any ens delectin amb molts i memorables concerts de qualitat.

Per molts anys!!

La Mística Domèstica d'en Roger Mas

La gent de Quòniam, sempre essent fidels en l'intent humil de promocionar la cultura catalana, m’ha encarregat d’encetar, amb el nou disc de Roger Mas, una secció de difusió del panorama musical català el qual gaudeix d'una salut creadora en quantitat i qualitat que no ha d'envejar a cap altra.

Tots som conscients que la distribució, la difusió i la promoció de la cultura feta al nostre país és escassa i d'aquí, els problemes que tenen molts creadors a l'hora de fer-se conèixer i fer conèixer la seva obra. Però com deia el capità enciam, "els petits canvis són poderosos".

Per a qui no conegui en Roger Mas cal dir primer que és un músic i autor de Solsona que ja fa uns anys que s'arrossega pels escenaris normalment de petit format i que ha aconseguit revolucionar la música d'autor del nostre país. Moltes vegades el consideren la promesa de la música de cantautor. Personalment crec que ja no és cap promesa. És del millor que ens podria passar actualment. Molts crítics musicals l'han inclòs (i a ell sembla que no li desagradi) en el grup de creadors boletaires, els genuïns creadors musicals que beuen d'una manera o altra de la tradició més underground de la cultura feta als nostres països. Altres personatges que l'acompanyen en aquesta etiqueta més o menys encertada podrien ser (salvant les distàncies) en Quimi Portet, en Joan Miquel Oliver o fins i tot en Marc Parrot, tots ells marcats pels primers boletaires de la segona meitat del segle XX com en Sisa, en Pascal Comelade o en Pau Riba.
Podeu trobar prou informació al seu web rogermas.net.

Els mitjans catalans més importants tendeixen a silenciar aquest tipus de creador. Perquè? Bé, no seré jo qui faré una disquisició del perquè passa això. El fet és que succeeix i que sembla que costa molt desterrar aquest poc interès envers els creadors catalans no-de-masses.

Al gra. Mística Domèstica és el seu darrer treball, després de dos anys de concerts i desconcerts, i és produït per Raül Fernández, ànima dels molt recomenables Refree. Algun cop vaig sentir o llegir dir-li (potser no és del tot cert) que després del seu anterior disc DP anava perdut i no sabia per on encarrilar el seu següent treball. Menys mal que no sabia què fer. Perquè si ja aquest darrer treball ha estat rebut per molts com un dels millors que ha fet fins ara, no sé què hauria pogut fer si hagués tingut clar el què havia de fer.

És un disc curt, brillant i definitiu en molts aspectes. Canvia el registre, festeja amb el pop i recupera de la memòria a un dels màxims gurús de la cultura i el pensament catalans: Francesc Pujols. La seva veu dóna el màxim i es mimetitza amb el so de la millor tenora. Segueix creant peces mestre de la poesia musicada i de les melodies que més s'apropen al que hauria de ser el so de la divinitat, allò més proper al so de la natura. Aquestes melodies que és capaç de materialitzar són d'antologia i sense cap mena de rubor gosaria dir que Mística Domèstica serà un referent de la música contemporània catalana.

Que la mandra que ens injecta la quotidianitat i els prejudicis no ens faci tancar la porta a aquest urbanita dels boscos del Solsonès i el seu univers oníric.

Article realitzat amb la col·laboració de: n'A. M. Alcover i en F. de B. Moll associats.

Un dimarts, una samarreta furtiva de Quòniam aparegué a la tele.

De vegades encens l'aparell receptor de senyals de televisió i trobes un amic tocant l'acordió vestit amb roba del Quòniam. I quan succeeix això dius: caram, quina perxa que té en Rafèu!! Totes les samarretes del Quòniam li senten bé, li semblen fetes a mida. No puc dir el mateix de la meva persona. Així doncs la cosa va anar així. Em disposava a despertar de la meva migdiada merescuda després d'un d'aquells àpats de mitja setmana que fan història degut a la seva potència calòrica (si no poso signes de puntuació m'ofegaré, tu) quan, de sobte sento en Miqui Puig, músic, presentant el grup Rauxa, en el programa El Club del primer canal de TVC.

Per a qui no ho sàpiga, Rauxa és un grup novell que bàsicament fa música barrilaire, de ballaruca i festa amb força dosis de crítica social. Molts músics damunt l'escenari que fan les delícies dels més salvatges, rumberos i trempats de la festa. La cosa és que després de desprendre'm de les molles de pa del damunt, extraure les llàgrimes eixutes incrustades dels meus entreoberts ulls adormits eretats d'algun familiar proper, vaig intuïr la figura esbelta i polida d'en Rafèu, el que fa veure que toca l'aparell que sembla una manxa amb tecles i sona. La samarreta que portava era la d'EP [Com Anem] (bé i tu què? Bé merci, 'na' fent. Molt bé doncs, ja em pots convidar a fer el cigaló). Però, ai làs. Per desventura la samarreta només es feia intuïr. Perquè? Doncs perquè els sonadors d'aquestes eines en forma de bomba d'aire tenen el mal costum de manipular-les a l'alçada dels pits. Per tant el missatge, la salutació, només es feia entreveure de tant en tant entre estirabot i estirabot del sonador. I dic malauradament perquè, òbviament, aquests moments de glòria gratuïts a la televisió no es paguen amb diners... haurem de dissenyar samarretes especialment per a músics d'aquest tipus...