Descobrint el llegendari empedrat de Morou

Avui, i de tant en tant, us recomanaré alguna excursió que crec que us pot interessar. Normalment són excursions fàcils i assequibles per a tota la família. Començaré aquesta secció amb una caminada que us farà descobrir l’empedrat de Morou. És una excursió ideal per fer-la qualsevol època de l’any tot i que no és del tot recomanable fer-la a l’hivern. Aquest camí està senyalitzat per unes fites verdes amb un cartellet de color carabassa.

La caminada comença al Centre d’interpretació del Montseny, a Can Casades, on s'agafa el camí de baixada fins arribar a l'ermita de Santa Fe(1201) annexa a l'hostal de Santa Fe, edificat el 1914. (Per arribar aquí podeu venir per la carretera que va de Sant Celoni a Santa Fe o be la que va de Viladrau a Santa Fe i que passa pel bell mig del Montseny). En tota aquesta part hi trobareu serveis i aparcament pel cotxe. També, si hi aneu un dia de festa, hi trobareu potser una mica de gent. Poc després es creua la riera de Santa Fe i es continua per un camí ample. En breu passareu un altre edifici, aquest cop l'Escola de Natura Can Lleonart. Una mica més amunt encara us trobareu una altra construcció, aquest cop la mitja casa, una estranya meitat d’una casa la qual és habitada per particulars.

Veureu que en la gran totalitat del recorregut us trobareu boscos de castanyers i de faigs, tot i que també trobareu arbres més mediterranis com l’alzina, el roure, etc. Recordeu que el castanyer no és un arbre oriünd de l'Orient Mitjà, sinó que és típic de les zones humides de mitja muntanya del continent asiàtic. Aquest és un arbre molt apreciat per la seva fusta i els seus fruits.
El camí que trobareu a partir d’ara és ample i de pendent suau; la vegetació dominant és la fageda i també trobareu grans matolls de boix grèvol (recordeu que és una espècie protegida), falgueres i, quan arriba la primavera, acolorides flors de pensaments del Montseny. El camí es va fent una mica més rocallós i es va fent més i més costerut. Trobareu alguns trams del camí que giren en angle recte per salvar els desnivells. El primer d’aquests és l'anomenat pla de Mulladius, un indret planer on hi creixen ginebrons i gespes i freqüentat pels senglars. Notareu, si us hi fixeu, que sobre les pedres del camí hi apareixen de tant en tant tifaradetes de porc senglar. No les aixafeu ni manipuleu que fan la funció de fites que assenyalen el seu territori i els farieu una mala jugada per la qual cosa haurien de tornar i deposicionar altra cop sobre la pedra, amb la dificultat que això comporta.
El camí, en aquest punt, té força revolts que recorren els vessants de ponent del turó de Morou i on hi trobem una fageda molt frondosa. El camí arriba un moment que deixa de ser ascendent per començar a davallar fins a l'empedrat de Morou. Aquest indret, que dóna nom a l’excursió, és una formació molt gran de pedra des d’on es guaita el Turó de l’Home, Les Agudes i es té una gran panoràmica de la Vall de Santa Fe i part de la depressió prelitoral. Des d’aquí fins i to hi podrem veure part de l’Empordà i el mar en la part del desguàs de la Tordera. Aquest lloc és molt interessant pels afeccionats a la geologia i la botànica.

En aquest moment el camí es confon amb la roca de l’empedrat de Morou fins que el tornem a recuperar més avall quan després d’una solana entrem altra vegada al bosc espès de faig. Si pareu una mica d’atenció i l’excursió la feu cap a la primavera o l’estiu podreu veure petits rèptils (sargantanes, escurçons), restes deixades pel talps, ratolins o esquirols o alguna au migratòria passant l’estació de calor al Montseny. També fixeu-vos bé en el camí. Trobareu, independentment de l’època de l’any però sobretot a la tardor, zones del camí totalment coberts de fulles seques de faig. No us refieu perquè poden amagar forats o pedres.
El camí surt una altra vegada a la solana en un revolt de gairebé 180º i retorna a la faged. Aquest tram que és força planer corre per sobre de les antigues feixes de can Baladrell i de can Figueroles, un petit mas habitat que us trobareu a mà esquerra. En aquestes terres observareu que la vegetació va canviant i que cada vegada es veuen més alzines, roures de fulla gran i fins i tot alzines sureres i que a mesura que ens apropem a l’embassament de Santa Fe ens trobem freixes.

En breu arribem a l’embassament, construit a principis de segle XX, i el camí es bifurca en dos. Podrem prendre qualsevol dels dos fins arribar a la zona on hem començat l’excursió. Tot i això abans haurem de passar l’embassament, algunes construccions com “La Frabriqueta” (antiga minúscula central elèctrica), una zona plena de vern, gaigs que es va convertint en pineda i petits estanys i aiguamolls. Aquesta és una bona zona per observar-hi amfibis.

Longitud: 5.500 m aproximadament Durada: 2 hores amprox Dificultat: baixa

Abans de començar: cal portar calçat adequat, una cantimplora d'aigua. Recordeu que cal preservar la tranquil·litat de l'entorn: sou en un parc natural. Recordeu també dur-vos amb vosaltres totes les deixalles que genereu.

Racons: el dipòsit de les aigües.

Fa temps que intento visitar indrets peculiars, anar a llocs diferents, poc corrents, que són molt propers a nosaltres però que ens passen desapercebuts per qualsevol motiu. Una de les coses que faig habitualment des de fa uns anys és que quan quedo amb algun amic o amiga intento fer-ho en lloc poc habitual per quedar: en algun bar de facultat, en algun restaurant d’hotel o en biblioteques municipals, per dir-ne alguns exemples.

Perquè, us preguntareu? Bé, la pregunta té diverses diverses respostes i tampoc ens posarem a explicar intimitats que no interessen ningú En tot cas penseu que allò que tenim més a prop, de vegades, és oblidat i fins i tot mal vist. I a més quan fa molt que vius en un lloc sempre tens la percepció que ho coneixes molt bé. Això fa que moltes vegades se’ns escapin llocs, persones, experiències que poden ser molt gratificants.

A mi, que m’agrada viatjar però que odio les multituds aborregades, un dia se’m va passar pel cap el fer turisme a “casa meva” d’una manera diferent, intentant descobrir indrets allunyats de les riuades de gent (autòctons o forasters) que pasturen aquí i allà. Llavors vaig decidir quedar amb gent en aquests llocs i conèixer-los d’una manera que pogués recordar pel seu fet especial. En aquests moments vaig poder gaudir de la descoberta, del viatjar, sense sortir gairebé ni de la meva ciutat.

Com aquest bloc no té un públic massiu i sí de qualitat he decidit que cada ics temps us aniré fent cinc cèntims d’indrets o edificis o racons o el que sigui que potser molts de vosaltres, com jo en el seu moment, no heu tingut la possibilitat de conèixer. Òbviament són benvingudes les intervencions dels lectors.

Avui us parlaré d’un lloc molt especial per a mi. Es tracta del Dipòsit de les Aigües. La construcció d’aquest edifici va ser projectada pel mestre d’obres Josep Fontserè el 1874. L’Antoni Gaudí, aleshores estudiant d’arquitectura hi va treballar en el projecte. El 1876 es va fer la seva construcció però no va ser fins l’any 1880 que es va inaugurar i va començar a funcionar com a regulador del cabal d’aigua de la cascada del Parc de la Ciutadella i el sistema de rec dels seus jardins. L’estructura de l’edifici és clàssica i consta d’un veritable laberint d’arcs paral·lels de 14 metres d’alçada que es creuen en una volta de canó i que s’estenen al llarg de 65 metres de profunditat. Més endavant ha anat prenent altres usos com el d’arxiu de justícia, magatzem de bombers, asil municipal, etc El 1992 va passar a mans de la UPF (Universitat Pompeu Fabra) que el va anar rehabilitant juntament amb les antigues casernes militars de la Ciutadella. Actualment només queda una tercera part d’aquest edifici per rehabilitar (en procés) que en total fa 4.320 m2, i fa funcions de biblioteca universitària. El Fons bibliogràfic de la Biblioteca General inclou, entre d’altres, les col·leccions de la Biblioteca Haas, de la Cambra de Comerç de Barcelona i de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, que té la seu en aquest edifici.

Independentment de les xifres i la història, aquest edifici exhala un ambient únic, com d’antiga biblioteca del segle XIX, on qui entra i es presta al joc hi veurà a l’Indiana Jones tafanejant les parets, les petites ulleres dels estudiosos erudits rera piles de llibres, o el soroll dels carruatges de cavalls i la gent passejant a l’exterior. Un lloc ben bé romàntic en el sentit més antic del terme. Passeu-vos-hi i contemplareu un espai especial i ple de màgia. Això sí, intentant no destorbar aquells i aquelles qui tenen el Dipòsit de les Aigües el lloc d'estudi. Després només cal anar a fer una cervesa a qualsevol dels dos bars que té la facultat i de passada podeu visitar la resta de la facultat que paga la pena.

L'Escurçó Negre a casa i el Dr. Who al mòbil.

Fa uns dies parlava de fins a quin punt ens va marcar, a una generació de catalans i catalanes, sèries dels 70, 80 i 90 de la factoria BBC. Durant aquests darrers anys també hem anat veient com anaven apareixent les col·leccions completes d’aquestes series i com, alhora, han estat reemeses per televisió, sobretot per Canal 300 i en menor mesura Canal 33. Aquest cap de setmana passat vaig llegir al nou suplement dels diumenges del diari AVUI la notícia de l’aparició de la col·lecció completa, i especial per a col·leccionistes, de la mítica sèrie L’Escurçó Negre (The Black Adder). Aquest pack inclou tots els capítols de les 4 temporades de la sèrie i diferents extres. Per descomptat hi ha l’opció de veure la sèrie doblada al català, apart d’altres idiomes, i també en la seva versió original anglesa.

L’altra notícia és l’inici de la nova temporada de la sèrie no-menys-mítica de Dr. Who. Es va estrenar aquest dissabte passat a un quart de vuit del vespre (hora britànica) al primer canal de la BBC. Aquesta temporada promet moltes novetats tot i que la més espectacular és la de tenir l’oportunitat de baixar per internet minicapítols de la sèrie, anomenats Tardisodes, per veure’ls mitjançant l’ordinador o el telèfon mòbil. Podeu baixar-vos aquests capítols en aquest web. Gaudiu-ho.

Peixateria Quòniam

Avui, un amic del Quòniam, en Josep d’Inca (Illa de Mallorca), ens ha fet arribar una foto molt peculiar. Aquesta Setmana Santa s’ha deixat caure, acompanyat per una part de la seva família, per la capital de l'estat francès, París. Un d’aquells dies tot passejant per la Rue Mouffetard en ple Quartier Latin, li va captar l’atenció el rètol d’una peixateria que en aquells moments era tancada. El nom de la botiga en qüestió era Quòniam, i ja veieu que està especialitzada en la venda de marisc i ostres. Si més no, no deixa de ser curiós i paradoxal que aquesta peixateria prengui el nom de Quòniam sabent que els seus fundadors detesten bastant menjar peix, marisc i totes aquestes bèsties aquàtiques en general.

Us animem que ens seguiu enviant fotos per a l’àlbum de Quòniam Arreu. I si en teniu alguna d’aquest estil la publicarem al Blòquiam i rebreu un petit obsequi.

Live in the Ciutat Comtal

Al nostre país, tot i que no ho sembli, passen coses bones. I pel que fa al món cultural, tot i que sigui encara més difícil de creure-ho, també. Tot i això aquestes coses passen desapercebudes per la quotidianitat de la gent que conforma la massa perquè, com deia aquell (o aquella), allò que no surt a la televisió no existeix.

Ahir, com molts altres dies, a Barcelona, com a moltes altres ciutats, es va tenir la possibilitat d’escoltar bona música en un marc de luxe. Ahir van tocar els Dr. Funkestein a Luz de Gas i jo hi vaig anar tot i haver-me de llevar molt d’hora l’endemà. De fet aquest matí m’he adormit i he arribat tard a la feina, però pagava la pena.

Però qui caram són aquests Dr. Funkenstein? Bàsicament és un grup de música format per catalans, tot i que també hi ha algun de forani, que es dediquen a interpretar el millor funky, acid jazz, soul i tot aquest tipus de música de flaires afros. Freak Power, Jamiroquai, Prince, Maceo Parker o Steve Wonder estan dins del seu repertori i cal dir que els executen de manera implacable i infal·lible. Si teniu oportunitat de poder gaudir la música d’aquesta gent en directe us recomano que no deixeu passar l’oportunitat. Són potents, fan espectacle, són enèrgics i connecten força amb el públic. Al final del concert sempre se’t queda una sensació de pau i bon rotllo directament proporcional a l’energia desfermada en el seu directe.

Per qui en vulgui saber més us faig saber que tenen un lloc web i que a més, si algú té la necessitat inconfessable i irreprimible de gaudir de la seva companyia els podreu veure avui mateix entre les 11 i les12 del vespre-nit a la sala “La Vaqueria” de la ciutat de Tarragona.

Sant Jordi i el Drac esmicolen fronteres

Ja hi som, un altre any (i qui dia passa any empeny) amb una de les celebracions més importants del nostre país i una de les que més orgull ens fa sentir: el dia de Sant Jordi. Si ja fa uns anys la nostra festa es va internacionalitzar per part d’algunes institucions a nivell internacional com a dia del llibre, enguany segurament és l’any amb més activitats relacionades amb la diada del patró de Catalunya arreu del món.

A diferència de les institucions (sobretot polítiques) del país, les institucions culturals i cíviques i gran part de la colònia catalana a l’exterior s’esmerça dia rere dia en la difusió de la cultura catalana i la nostra realitat nacional. Gràcies al Racó Català m’he assabentat que enguany el dia de Sant Jordi coincideix amb el Dia Internacional de la Catalunya Exterior i, que degut a això, les celebracions que es faran arreu seran innombrables.

Aprofitant la benentesa, les comunitats catalanes a l’estranger organitzen diverses activitats i actes per donar a conèixer una de les nostres tradicions més arrelades: el regalar un llibre i una rosa, que a més és celebrat com a dia dels enamorats a Catalunya i, per extensió, tots els Països Catalans.

Tal i com es pot llegir al Racó Català, “aquestes activitats reben el suport de la Secretaria de Cooperació Exterior del govern català. El Parlament de Catalunya va instaurar, el 1999, el Dia Internacional de la Catalunya Exterior com a reconeixement de la tasca de projecció de la cultura i tradicions catalans que realitza la presència catalana a l'exterior. Actualment, el Govern de la Generalitat de Catalunya reconeix 114 comunitats catalanes de l'exterior de manera oficial.”

Si visiteu aquest web hi trobareu un llistat molt acurat de tots els casals catalans al món i podreu informar-vos de les activitats previstes per a aquest Sant Jordi arreu i així, si hi sou a prop, poder-hi participar. En paraules del Secretari de Cooperació Exterior, Albert Royo i Mariné, "per a qualsevol país, sobretot si no gaudeix dels avantatges d'un estat propi, la comunitat de ciutadans que viuen a l'estranger és un instrument cabdal de projecció exterior. Encara ho és més per un poble tan prolífic en activitat cultural, científica o empresarial com el català". Royo explica que Catalunya "es projecta per mitjà de la seva extensa xarxa de ciutadans que viuen a l'exterior. Sortosament, comptem amb uns 200.000 conciutadans que, repartits per tot el món, fan de representants del país i col·laboren a donar a conèixer Catalunya a altres països"

Casals catalans com el de Nova York, Washington, San Diego, Berlín, París, Rosario, Austràlia, Escòcia o Bèlgica tenen previst fer activitats durant tot el dia, des de xerrades, presentacions de llibres o recitals de poesia fins a festivals a l’aire lliure.

Crec que, a part d’estrènyer els lligams entre nosaltres i fomentar la lectura en la nostra llengua, com també les plantacions de roses al Maresme, el Sant Jordi és una bona ocasió per treballar perquè la nostra cultura i llengua assoleixin una altra vegada la normalitat que necessiten, que necessitem tots plegats.

Que passeu un bon dia de Sant Jordi i per cert, no us oblideu de passar-vos per Montblanc on podreu reviure la llengenda del gentil heroi català en un marc medieval incomparable.

jo menjo, tu menges, ell/ella menja...

Quan internet era una novetat a Europa es va iniciar un corrent ideològic que assegurava que aquest nou invent, juntament amb altres tipus de tecnologia diversa i ja coneguda, acabaria per fer desaparèixer les relacions interpersonals, la gent dels carrers i la vida tal i com la coneixíem fins aquell moment.

El temps i la tendència evolutiva d’internet ens està demostrant tot el contrari. I ens fa entendre que les coses fetes servir amb seny i mesura poden aportar-nos molts més beneficis que perjudicis.

I així és. Quan sembla que tot s’ha sortit de mare apareix alguna cosa que ho contraresta, com si visquéssim en vasos comunicants. Internet ha estat una revolució, i ho seguirà essent en el futur, en la comunicació, el coneixement i el lleure. I tan sols cal navegar–hi una mica per adonar-se’n. Tanmateix, i com tot, no està exempt de mancances, contradiccions i límits.

Paral·lelament a aquest fet, molts de nosaltres ens hem anat conscienciant sobre el ritme de vida que portem habitualment. I sobretot referent als nostres hàbits: alimentació, feina, vicis, temps lliure, etc. I de mica en mica han anat apareixent moviments socials d’abast universal o d’abast local que han anat treballant sobre aquestes noves necessitats. Molta gent ha entès que cuidar-se és important. Ser actiu físicament, ser actiu mentalment, donar més importància a la salut i no tan als béns materials... Han aparegut doncs ple de llibres d’autoajuda, associacions que ajuden la gent a prendre’s la vida d’una manera més saludable, tècniques orientals de creixement personal, etc. Però una de les preocupacions més importants de molts ha estat la qualitat dels aliments que ingerim diàriament. Això ha fet que d’un temps ençà hàgim començat a escoltar paraules com aliments trangènics, pesticides, agricultura intensiva, febre abtosa, grip aviaria, vaques boges, etc.

Arran, doncs, de la decreixent qualitat dels aliments que es troben al mercat, la botiga, el súper o l’híper, van començar a aparèixer aquí i allà cooperatives de consum responsable que abastien als seus socis de tot tipus d’aliments frescos, manipulats o envasats de més qualitat i absolutament lliures de tractaments químics. Aquestes cooperatives han anat proliferant arreu dels nostres països i fora d’ells i aviat s’han servit de les possibilitats que ofereix internet. Paral·lelament, molts pagesos han anat abandonant la pràctica més intensiva del sòl per anar migrant cap a una agricultura de qualitat i lliure de pesticides, la producció dels quals, ha estat destinada exclusivament al mercat europeu fins fa ben poc. Ara però han aparegut botigues d’aliments ecològics “de veritat” que s’abasteixen de les produccions d’aquests pagesos autòctons que han optat per renovar-se o deixar el camp per sempre. Moltes d’elles les podeu trobar a la xarxa. Us dono algunes adreces: Hortec, De La Terra o El Cabàs que són botigues, normalment cooperatives, on-line que treballen amb productes ecològics i de qualitat i que tenen un servei de repartiment a domicili molt complet.

Si ho proveu i us agrada no dubteu de fer córrer la veu. Potser algun dia podrem tornar a menjar sense haver d’ingerir productes indesitjats i, de retruc, dinamitzar el sector agrícola català que aposta per aquestes pràctiques sostenibles.

La Gràcia més Tradicionàrius.

Aquest divendres passat dia 7 d’abril es va celebrar el concert de cloenda del XIXè Festival Folk Internacional que organitza el Centre Artesà Tradicionàrius amb la participació dels llegendaris Lou Dalfin de les valls occitanes de l’estat italià i del grup català de rumba Rauxa. Tant els uns com els altres han aprofitat la benentesa per presentar sengles treballs acabats d’editar: “Al temps de la fèsta en Occitania” i “S’ha acabat el seny” respectivament. Cal dir que el concert va començar amb força puntualitat i que es va allargar fins a la matinada. Déu n'hi dó la gent que va ser capaç de congregar el concert. Els encarregats d’encetar la festa van ser els Lou Dalfin que van desplegar totes les seves arts sobre l’escenari i van fer ballar a ritme de cançó tradicional passada pel sedàs del rock. La seva energia va arribar al públic de manera immediata i van dedicar part del concert als aranesos allà presents. Després d’un final vibrant es va donar pas al concert no menys enèrgic dels Rauxa. La seva rumba de facturació pròpia més genuïnament catalana va barrejar-se de manera brillant amb temes d’altres grups i autors, com també temes populars de la rumba. Van allargar el concert fins a la matinada i no van baixar el nivell fins al final, com tampoc ho va fer el públic, amb ganes de gresca i ritme. Els finals de temporada del Tradicionàrius sempre prometen molt i enguany no ha estat una excepció, la qual cosa demostra que les propostes del CAT són ben vigents.

Aquesta vegada, com gairebé sempre, la cloenda ha tornat ha ser enregistrada pels equips de la TVC i aviat la podreu veure pel Canal 33 o pel Canal Internacional de TVC pel programa Rodasons.

La biodiversitat lingüística

Quan era petit, més petit que ara en tot cas, sempre em preguntava el per què de l’existència de tantes llengües al món. De seguida imaginava un món on tothom s’entengués amb una mateixa llengua, amb els avantatges que això suposaria per tothom. Aquests pensament s’enllaçaven amb aquella història bíblica de la Torre de Babel que volia donar resposta a aquesta qüestió de la diversitat lingüística que hi ha al món. Però aquella explicació estava enfocada de manera negativa. De fet, aquella diversitat provenia d’un càstig de Déu envers els éssers humans. Els condemnava a no entendre’s entre ells.

Mai no ho vaig veure clar, això. De fet, quan em relacionava amb estrangers en les vacances d’estiu em sentia estranyament bé, de gust, tot i no entendre un borrall de neerlandès, d’alemany i ni tan sols d’anglès. No interpretava la varietat lingüística com un càstig tot i que fins que no vàrem dominar deficientment l’anglès ens era molt difícil intercanviar molta més informació. En aquests moments t’adonaves que aquella gent era diferent de tu, que feia algunes coses totalment diferents i que, tot i això, t’hi entenies.

Quan et vas fent gran hi ha coses que van canviant. I aquesta pregunta que em feia de més petit me la vaig deixar de fer. El seny i el raonament em van fer entendre que la diversitat idiomàtica té una certa relació amb la diversitat natural. Perquè existeixen tants tipus d’animals, plantes, etc.? Perquè tots són necessaris i tots fan una funció. El mateix doncs amb les llengües. Fa poc vaig sentir a dir a un lingüista que si per desgràcia arribés el moment que la humanitat només parlés una llengua i, per tant, s’haguessin extingit les altres, la humanitat estaria perduda. Per què, ens podríem preguntar? I aquest expert respon que cada llengua és una singular manera de veure el món, relacionar-se amb ell i els altres individus de la nostra comunitat. Per tant, és una eina que ens serveix per explicar la realitat i interpretar-la. Per tant, si la humanitat només tingués una llengua amb la qual explicar el món i els problemes que sorgeixen en ell, només tindria una manera per posar-hi remei. I per tant estaríem perduts com a espècie.

Tot això ho dic perquè cada cop és més necessari prendre consciència que totes les llengües del món són necessàries i útils i importants. La parlin 10 persones, la parlin 100 milions de persones. Cal preservar la diversitat cultural i lingüística com ho fem amb la diversitat natural. Com si fos el que és, un tresor. Caldrà que hagi d’aparèixer un Greepeace de les llengües per poder concienciar la gent? Per què cada cop hi ha més gent que creu necessari preservar la riquesa natural però que no creuen el mateix amb les llengües? Misteri. En tot cas les llengües cal cuidar-les, promocionar-les, cultivar-les, regar-les, mimar-les, la qual cosa cada cop es fa menys. I al nostre país encara menys.

Nosaltres tenim doble problema. No només cada cop parlem pitjor (i si parlem pitjor això va directament lligat amb la qualitat del nostre pensament i la nostra comunicació) amb menys paraules, menys frases fetes o locucions, canvi sintàctic i menys recursos; sinó que tenim un altre escull que és la circumstància amb la que viu la nostra llengua, la qual ha de competir amb dues llengües “nouvingudes” i empeltades en el sí de la nostra comunitat. Parlo de l’espanyol i del francès. Això provoca que les nostres energies les hàgim d’invertir en no permetre que la nostra llengua desaparegui fagocitada per les altres, molt més poderoses i baixem la guàrdia amb les influències que ens venen d’aquestes.

Agafeu un dia i feu l’exercici. Escolteu bé com parlem i com parla la gent que ens envolta, els professionals dels mitjans de comunicació, a les administracions públiques... arreu. I després jutgeu i decidiu si feu res al respecte.

De tant en tant us faré comentaris d’errors lingüístics que em trobi pel carrer o als mitjans o allà on sigui, a veure si vosaltres també els heu sentit a dir o bé els feu o fèieu habitualment.

Mai no és tard per rectificar.

L'illa de les Sargantanes

Pels qui no conegueu Badalona us diré que aquesta ciutat del Barcelonès Nord que fa frontera amb el Maresme (i cap a on sempre hi ha tendit més) és una ciutat adormida, grisa però fins a cert punt un lloc ple de possibilitats que han acabat caient al pou de l’oblit. Badalona és una ciutat que ha estat cloroformada pel seu consistori de manera molt barroera. Una ciutat que a volgut i no l’han deixat ser, ni fer. En tot cas, un vull però no puc. Tot i aquest panorama descoratjador hi ha gent que hi viu o que hi té algun vincle que segueix tenint ganes de fer coses per a la comunitat i per a sí mateixos. No debades hi ha un munt d’històries de gent i de projectes que han anat naixent amb il·lusió i esperança i que en poc temps s’han topat amb la realitat de la burocràcia i la ingerència de la política municipal. Lamentable tot plegat. Però n’hi ha que resisteixen totes les escomeses i que segueixen endavant i ens fan recordar, per un moment, aquell esperit de la ciutat dels finals dels setanta i de tota la dècada dels vuitanta. Aquell esperit de la mobilització ciutadana, del sentiment de pertinença a la comunitat i que feia possible una munió d’actes i activitats culturals que ens ajuntava i ens feia ser una mica més feliços.

Aquest sentiment, aquest ambient, el vaig tornar a notar aquest diumenge passat en la presentació pública d’un nou projecte cultural encapçalat per la gent del Cafè de la Sargantana (carrer St Francesc d'Assís 18). El Cafè de la Sargantana va obrir les portes fa uns deu anys al centre de la ciutat de Badalona. Regentat per gent molt jove i amb grans dosis d’inquietud, el local va anar esdevenint un lloc de reunió de moltíssims tipus de gent però sempre força joves (de cos o d’esperit), amb ganes d’escoltar música en directe o escoltar recitals de poesia entre cerveses, vins o tes. Era, i és, un espai acollidor, càlid de llum tènue on s’hi podia jugar a jocs de taula, llegir revistes o diaris i passar bones estones amb els amics i les amigues. Es pot dir que feia una funció social molt més important del que semblava en un primer moment. Era el nostre lloc de reunió i de festa on s’hi gestaven coses grans. De mica en mica va anar ampliant l’oferta i va començar a oferir menjars. Són molt recomanables les seves amanides i torrades. I tot regat amb un bon vi, que en tenen i molts.

Doncs seguint amb el que us deia abans, el projecte que han endegat es fonamenta en la recuperació d’un mas situat al carrer de la Costa proper a la Via Augusta del barri Dalt la Vila de Badalona i adequar-lo com a bar-restaurant on s’hi podrà trobar una agenda amplíssima d’activitats culturals: pintura, còmic, música, cursos, llibres, xerrades, etc. Aquest espai també albergarà la seu d’Òmnium Cultural a Badalona i la del Centre Excursionista de Badalona. Aquest projecte persegueix diverses metes. Per exemple, aposta per la de revitalització del pobre panorama cultural de la ciutat i donar veu i espai a qualsevol artista o proposta artística, sobretot aquelles que tenen més dificultat de tenir una repercussió social. Per altra té com a objectiu el recuperar un edifici històric i salvar-lo de les mans insensibles i destructores de la gestió consistorial i de les constructores i promotores immobiliàries.

En aquest web podeu baixar-vos el programa previst per a aquesta primavera. Hi podreu trobar moltes activitats interessants com els sopars lingüístics per practicar l’anglès, la presentació d’un nou número de la revista Bòbila, cursos de tast de vins o sopars debat. La majoria d’aquestes activitats es faran a l’espai del Cafè de la Sargantana fins que el nou local no estigui acabat de condicionar.

Per acomiadar-me per avui us volia fer saber, per a qui no ho sàpiga, que el Cafè de la Sargantana va ser també el marc de la presentació de la samarreta de Quòniam dedicada a les festes de maig de Badalona de l’any passat. I qui sap si la d’enguany. També voldria agrair en nom de la gent de Quòniam la col·laboració i l’interès que ha prestat sempre la gent de la Sargantana envers els diversos projectes que Quòniam ha presentat a la ciutat.

Per molts anys!!

Com l'home aranya.

Catalunya és un país de muntanyencs i muntanyenques gairebé des de sempre. Tanmateix des de principis de segle XX, la muntanya es va anar redescobrint a partir dels esports a la natura: l’excursionisme, l’escalada, l’esquí, etc. Més endavant s’ha anat popularitzant altres tipus d’esport relacionats amb la muntanya i l’aire lliure que fins i tot han viscut força èxit a la mateixa ciutat. Per exemple l’escalada esportiva “indoor”en rocòdroms.

Ara fa pocs anys ha aparegut la pràctica d’un esport derivat de l’escalada en interior que es conegut amb el mot anglès boulder (roc gros). El boulder, o escalada en bloc, és simplement un tipus d’escalada més senzill a l’estandard que es fa a l’aire lliure o dins un espai i que té la peculiaritat que no requereix d’arnesos ni cordes. Es tracta bàsicament d’escalar estructures artificials o naturals de poca alçada sense gaires materials d’escalada (llevat dels peus de gat) i amb l’única ajuda dels peus i les mans.

Aquest esport ens ofereix la possibilitat de prendre contacte amb l’escalada d’una manera molt directa i sense gaires complicacions tècniques però que demana molta preparació física i molta concentració.Actualment ja existeixen molts gimnasos i complexos esportius que comencen a oferir la possibilitat de practicar aquest esport de precisió i resistència en les seves instal·lacions.

Fem memòria.

Existeix una generació en aquest país que no ha viscut guerres i que gairebé no ha viscut dictadors. Una generació que no ha passat gana i que ha nedat sempre en una certa abundància. Una generació que s’ha fet gran molt més a poc a poc que les generacions anteriors. I que ha crescut amb la televisió, els ordinadors, les colònies a la muntanya i les vacances d’estiu a la costa o el poble dels pares... i les sèries britàniques de la BBC.

Jo, com haureu sospitat, també pertanyo a aquesta generació una mica descosida i esbojarrada, una mica boja. I vàrem créixer compartint l’Hotel Fawlty amb els joves, jugant amb el nan roig a caçar escurçons negres, aprenent a dir-li al parent vingut de França allò de, Allo Allo, mentre escoltàvem els discursos del president que sempre començaven amb Sí, Ministre. Tot això sota la supervisió del Dr Who que vetllava que no hi hagués ningú que naixés estrellat tot viatjant amb el Monty Python Flying Circus. Tot plegat una bona cosa... i sí me’n deixo, de coses.

Ara som en un moment de la vida, els d’aquesta generació em refereixo, que comencem ja a tenir un passat. I això és aprofitat pels més llestos de la classe per fer peles. Tot torna. I ara en format dvd. Parlo d’aquelles sèries de la BBC que de mica en mica van apareixent al mercat en caixes ben arregladetes i a preus de vegades indecents, però que molts compren... comprem. La temptació és massa forta i la joia massa gran.

Ara, després d’uns anys, ens adonem que tota aquella gentada ens va, a la seva manera, educar d’una manera molt diferent que els nostres pares i els mestres i les mestres de la nostra escola. Ens van aportar una visió de la realitat molt peculiar, murri, boja però plena d’ironia, sarcasme i mires molt amples. Vàrem aprendre el que volia dir fornicar, socarrimador ensumabruixes, plat de merda per sopar o el dimoni se’m fa pets a la cara. Vàrem perdre, en alguns casos, la innocència d’una manera ben peculiar. Segurament sense ells i elles no seriem el que ara som.

Celebrem-ho i cridem un visca, doncs.

Viaggiare partire... non fermarsi mai...

Heu pensat què fareu aquest proper estiu? Jo no. No ho sé mai. Però cada any m’ho pregunto. És un moment d’alliberació, de descoberta i de lleure excepcional. Durant tot l’any és factible viatjar però la majoria de gent té les vacances a l’estiu. Per tant és el moment de viatjar per excel·lència. I això es nota perquè a qualsevol lloc on vagis hi trobes gent, guiris que es mouen com formiguetes amunt i avall del mapa.

Fa uns anys, mentre estava passant l’estiu a Castell d’Aro, em vaig preguntar per primer cop: Què faré el proper estiu, apart del de sempre? I el primer que se’m va ocórrer va ser la idea d’anar fins als Països Baixos en bicicleta o fins i tot a peu. Ho vaig comentar a uns coneguts i sense gaire entusiasme em van respondre que seria molt cansat. Jo estava entusiasmat i vaig decidir fer-ho. Ja a casa, i amb uns amics, vaig treure el tema i el projecte va anar derivant cap a una cosa una mica diferent: fer un interrail. Un interrail és una de les millors coses que et poden passar a la vida sobretot si ets jove i tens ganes de descobrir, i conèixer, i experimentar i volar lliure traspassant fronteres, dormint en estacions de tren, despertar-te al costat d’un búlgar totalment engatat o menjar productes exòtics mentre conèixes gent i paraules brutes en diferents idiomes. El bitllet d’interrail t’ofereix la possibilitat de viatjar en tren durant un o mig mes a un preu raonable (abans era força barat i sense gaires límits) per tots els estats del que es coneix com a Europa i alguns altres propers a aquests considerats asiàtics.

Doncs mira per on que us parlo de l’interrail per, en definitiva, poder parlar-vos de viatjar en bicicleta. La bicicleta és un mitjà de transport de tracció animal molt estès arreu del món. Diuen que a llocs com la Xina hi ha més bicicletes que cotxes, i que fins i tot més que gent. Si vas a llocs com Bèlgica o Holanda la bicicleta es fa servir en qualsevol època de l’any i la fa servir molta gent. A més, és un mitjà de transport barat, no contaminant i versàtil. Així doncs, com m’imagino que la majoria de vosaltres teniu bici i qui més qui menys té vacances, us recomano que visiteu aquest web. El web North Sea Cycle Route és un molt interessant web on coneixereu una ruta per fer a peu, però especialment en bicicleta, que dóna la volta al Mar del Nord. Passa per set països diferents i té la peculiaritat que està molt ben senyalitzat i preparat i prohibit per a vehicles de motor.

Us recomano que descobriu maneres diferents de fer turisme alhora que es fa exercici i salut. Potser aquest estiu més d’un i d’una provarà de fer algun tros d’aquesta ruta. Si ho feu no us descuideu de fer-vos una foto per la galeria que podeu trobar a la secció arreu del web de quòniam.

Indrets de món

Com ha anat el cap de setmana? Jo he anat de calçotada abans que les calors de l’estiu entrin i ja no trobem calçots enlloc. De vegades coses tan senzilles com compartir un calçot, un got de vi bo, una botifarra o costelles de xai i bon all i oli amb persones estimades i també amb nous amics enmig d’una comarca rural, no té preu.

Bé, parlant de temes populars us parlaré de la nova iniciativa de L’ateneu.org. Com el seu nom fa esment L’ateneu.org és un portal d’internet que ve a fer la funció d’un gran ateneu virtual. Aquí la gent s’hi aplega, es coneix, intercanvia informació, pensaments, munta mobilitzacions, s’organitzen activitats, etc., tot girant d’una manera o altra al voltant de la cultura catalana i el medi ambient.

Doncs la iniciativa que han endegat és una mena de concurs fotogràfic anomenat “Indrets dels Països Catalans”. Aquest concurs s’emmarca en nou projecte participatiu que neix amb la voluntat de fomentar el coneixement del territori català i va lligat també amb una campanya d’impuls del Sender dels Països Catalans i tot un recull de llocs i itineraris d’interès. Aquest projecte vol ser, segons l’ateneu.org, una eina per fer conèixer i valorar el nostre entorn. Aquest projecte consisteix en fer uns reculls de ressenyes, descripcions i imatges sobre indrets, itineraris i excursions d’arreu dels Països Catalans i posar-lo a l’abast de qualsevol persona que hi estigui interessada.

Pel que fa al concurs us puc informar que s’accepten fotografies des del proppassat equinocci de primavera fins al solstici d’estiu. En aquest espai de temps podeu enviar fotografies de paisatges, edificis o monuments que tinguin cabuda en les bases del concurs.



Aquí hi trobareu molta més informació.