La biodiversitat lingüística

Quan era petit, més petit que ara en tot cas, sempre em preguntava el per què de l’existència de tantes llengües al món. De seguida imaginava un món on tothom s’entengués amb una mateixa llengua, amb els avantatges que això suposaria per tothom. Aquests pensament s’enllaçaven amb aquella història bíblica de la Torre de Babel que volia donar resposta a aquesta qüestió de la diversitat lingüística que hi ha al món. Però aquella explicació estava enfocada de manera negativa. De fet, aquella diversitat provenia d’un càstig de Déu envers els éssers humans. Els condemnava a no entendre’s entre ells.

Mai no ho vaig veure clar, això. De fet, quan em relacionava amb estrangers en les vacances d’estiu em sentia estranyament bé, de gust, tot i no entendre un borrall de neerlandès, d’alemany i ni tan sols d’anglès. No interpretava la varietat lingüística com un càstig tot i que fins que no vàrem dominar deficientment l’anglès ens era molt difícil intercanviar molta més informació. En aquests moments t’adonaves que aquella gent era diferent de tu, que feia algunes coses totalment diferents i que, tot i això, t’hi entenies.

Quan et vas fent gran hi ha coses que van canviant. I aquesta pregunta que em feia de més petit me la vaig deixar de fer. El seny i el raonament em van fer entendre que la diversitat idiomàtica té una certa relació amb la diversitat natural. Perquè existeixen tants tipus d’animals, plantes, etc.? Perquè tots són necessaris i tots fan una funció. El mateix doncs amb les llengües. Fa poc vaig sentir a dir a un lingüista que si per desgràcia arribés el moment que la humanitat només parlés una llengua i, per tant, s’haguessin extingit les altres, la humanitat estaria perduda. Per què, ens podríem preguntar? I aquest expert respon que cada llengua és una singular manera de veure el món, relacionar-se amb ell i els altres individus de la nostra comunitat. Per tant, és una eina que ens serveix per explicar la realitat i interpretar-la. Per tant, si la humanitat només tingués una llengua amb la qual explicar el món i els problemes que sorgeixen en ell, només tindria una manera per posar-hi remei. I per tant estaríem perduts com a espècie.

Tot això ho dic perquè cada cop és més necessari prendre consciència que totes les llengües del món són necessàries i útils i importants. La parlin 10 persones, la parlin 100 milions de persones. Cal preservar la diversitat cultural i lingüística com ho fem amb la diversitat natural. Com si fos el que és, un tresor. Caldrà que hagi d’aparèixer un Greepeace de les llengües per poder concienciar la gent? Per què cada cop hi ha més gent que creu necessari preservar la riquesa natural però que no creuen el mateix amb les llengües? Misteri. En tot cas les llengües cal cuidar-les, promocionar-les, cultivar-les, regar-les, mimar-les, la qual cosa cada cop es fa menys. I al nostre país encara menys.

Nosaltres tenim doble problema. No només cada cop parlem pitjor (i si parlem pitjor això va directament lligat amb la qualitat del nostre pensament i la nostra comunicació) amb menys paraules, menys frases fetes o locucions, canvi sintàctic i menys recursos; sinó que tenim un altre escull que és la circumstància amb la que viu la nostra llengua, la qual ha de competir amb dues llengües “nouvingudes” i empeltades en el sí de la nostra comunitat. Parlo de l’espanyol i del francès. Això provoca que les nostres energies les hàgim d’invertir en no permetre que la nostra llengua desaparegui fagocitada per les altres, molt més poderoses i baixem la guàrdia amb les influències que ens venen d’aquestes.

Agafeu un dia i feu l’exercici. Escolteu bé com parlem i com parla la gent que ens envolta, els professionals dels mitjans de comunicació, a les administracions públiques... arreu. I després jutgeu i decidiu si feu res al respecte.

De tant en tant us faré comentaris d’errors lingüístics que em trobi pel carrer o als mitjans o allà on sigui, a veure si vosaltres també els heu sentit a dir o bé els feu o fèieu habitualment.

Mai no és tard per rectificar.

L'illa de les Sargantanes

Pels qui no conegueu Badalona us diré que aquesta ciutat del Barcelonès Nord que fa frontera amb el Maresme (i cap a on sempre hi ha tendit més) és una ciutat adormida, grisa però fins a cert punt un lloc ple de possibilitats que han acabat caient al pou de l’oblit. Badalona és una ciutat que ha estat cloroformada pel seu consistori de manera molt barroera. Una ciutat que a volgut i no l’han deixat ser, ni fer. En tot cas, un vull però no puc. Tot i aquest panorama descoratjador hi ha gent que hi viu o que hi té algun vincle que segueix tenint ganes de fer coses per a la comunitat i per a sí mateixos. No debades hi ha un munt d’històries de gent i de projectes que han anat naixent amb il·lusió i esperança i que en poc temps s’han topat amb la realitat de la burocràcia i la ingerència de la política municipal. Lamentable tot plegat. Però n’hi ha que resisteixen totes les escomeses i que segueixen endavant i ens fan recordar, per un moment, aquell esperit de la ciutat dels finals dels setanta i de tota la dècada dels vuitanta. Aquell esperit de la mobilització ciutadana, del sentiment de pertinença a la comunitat i que feia possible una munió d’actes i activitats culturals que ens ajuntava i ens feia ser una mica més feliços.

Aquest sentiment, aquest ambient, el vaig tornar a notar aquest diumenge passat en la presentació pública d’un nou projecte cultural encapçalat per la gent del Cafè de la Sargantana (carrer St Francesc d'Assís 18). El Cafè de la Sargantana va obrir les portes fa uns deu anys al centre de la ciutat de Badalona. Regentat per gent molt jove i amb grans dosis d’inquietud, el local va anar esdevenint un lloc de reunió de moltíssims tipus de gent però sempre força joves (de cos o d’esperit), amb ganes d’escoltar música en directe o escoltar recitals de poesia entre cerveses, vins o tes. Era, i és, un espai acollidor, càlid de llum tènue on s’hi podia jugar a jocs de taula, llegir revistes o diaris i passar bones estones amb els amics i les amigues. Es pot dir que feia una funció social molt més important del que semblava en un primer moment. Era el nostre lloc de reunió i de festa on s’hi gestaven coses grans. De mica en mica va anar ampliant l’oferta i va començar a oferir menjars. Són molt recomanables les seves amanides i torrades. I tot regat amb un bon vi, que en tenen i molts.

Doncs seguint amb el que us deia abans, el projecte que han endegat es fonamenta en la recuperació d’un mas situat al carrer de la Costa proper a la Via Augusta del barri Dalt la Vila de Badalona i adequar-lo com a bar-restaurant on s’hi podrà trobar una agenda amplíssima d’activitats culturals: pintura, còmic, música, cursos, llibres, xerrades, etc. Aquest espai també albergarà la seu d’Òmnium Cultural a Badalona i la del Centre Excursionista de Badalona. Aquest projecte persegueix diverses metes. Per exemple, aposta per la de revitalització del pobre panorama cultural de la ciutat i donar veu i espai a qualsevol artista o proposta artística, sobretot aquelles que tenen més dificultat de tenir una repercussió social. Per altra té com a objectiu el recuperar un edifici històric i salvar-lo de les mans insensibles i destructores de la gestió consistorial i de les constructores i promotores immobiliàries.

En aquest web podeu baixar-vos el programa previst per a aquesta primavera. Hi podreu trobar moltes activitats interessants com els sopars lingüístics per practicar l’anglès, la presentació d’un nou número de la revista Bòbila, cursos de tast de vins o sopars debat. La majoria d’aquestes activitats es faran a l’espai del Cafè de la Sargantana fins que el nou local no estigui acabat de condicionar.

Per acomiadar-me per avui us volia fer saber, per a qui no ho sàpiga, que el Cafè de la Sargantana va ser també el marc de la presentació de la samarreta de Quòniam dedicada a les festes de maig de Badalona de l’any passat. I qui sap si la d’enguany. També voldria agrair en nom de la gent de Quòniam la col·laboració i l’interès que ha prestat sempre la gent de la Sargantana envers els diversos projectes que Quòniam ha presentat a la ciutat.

Per molts anys!!

Com l'home aranya.

Catalunya és un país de muntanyencs i muntanyenques gairebé des de sempre. Tanmateix des de principis de segle XX, la muntanya es va anar redescobrint a partir dels esports a la natura: l’excursionisme, l’escalada, l’esquí, etc. Més endavant s’ha anat popularitzant altres tipus d’esport relacionats amb la muntanya i l’aire lliure que fins i tot han viscut força èxit a la mateixa ciutat. Per exemple l’escalada esportiva “indoor”en rocòdroms.

Ara fa pocs anys ha aparegut la pràctica d’un esport derivat de l’escalada en interior que es conegut amb el mot anglès boulder (roc gros). El boulder, o escalada en bloc, és simplement un tipus d’escalada més senzill a l’estandard que es fa a l’aire lliure o dins un espai i que té la peculiaritat que no requereix d’arnesos ni cordes. Es tracta bàsicament d’escalar estructures artificials o naturals de poca alçada sense gaires materials d’escalada (llevat dels peus de gat) i amb l’única ajuda dels peus i les mans.

Aquest esport ens ofereix la possibilitat de prendre contacte amb l’escalada d’una manera molt directa i sense gaires complicacions tècniques però que demana molta preparació física i molta concentració.Actualment ja existeixen molts gimnasos i complexos esportius que comencen a oferir la possibilitat de practicar aquest esport de precisió i resistència en les seves instal·lacions.

Fem memòria.

Existeix una generació en aquest país que no ha viscut guerres i que gairebé no ha viscut dictadors. Una generació que no ha passat gana i que ha nedat sempre en una certa abundància. Una generació que s’ha fet gran molt més a poc a poc que les generacions anteriors. I que ha crescut amb la televisió, els ordinadors, les colònies a la muntanya i les vacances d’estiu a la costa o el poble dels pares... i les sèries britàniques de la BBC.

Jo, com haureu sospitat, també pertanyo a aquesta generació una mica descosida i esbojarrada, una mica boja. I vàrem créixer compartint l’Hotel Fawlty amb els joves, jugant amb el nan roig a caçar escurçons negres, aprenent a dir-li al parent vingut de França allò de, Allo Allo, mentre escoltàvem els discursos del president que sempre començaven amb Sí, Ministre. Tot això sota la supervisió del Dr Who que vetllava que no hi hagués ningú que naixés estrellat tot viatjant amb el Monty Python Flying Circus. Tot plegat una bona cosa... i sí me’n deixo, de coses.

Ara som en un moment de la vida, els d’aquesta generació em refereixo, que comencem ja a tenir un passat. I això és aprofitat pels més llestos de la classe per fer peles. Tot torna. I ara en format dvd. Parlo d’aquelles sèries de la BBC que de mica en mica van apareixent al mercat en caixes ben arregladetes i a preus de vegades indecents, però que molts compren... comprem. La temptació és massa forta i la joia massa gran.

Ara, després d’uns anys, ens adonem que tota aquella gentada ens va, a la seva manera, educar d’una manera molt diferent que els nostres pares i els mestres i les mestres de la nostra escola. Ens van aportar una visió de la realitat molt peculiar, murri, boja però plena d’ironia, sarcasme i mires molt amples. Vàrem aprendre el que volia dir fornicar, socarrimador ensumabruixes, plat de merda per sopar o el dimoni se’m fa pets a la cara. Vàrem perdre, en alguns casos, la innocència d’una manera ben peculiar. Segurament sense ells i elles no seriem el que ara som.

Celebrem-ho i cridem un visca, doncs.

Viaggiare partire... non fermarsi mai...

Heu pensat què fareu aquest proper estiu? Jo no. No ho sé mai. Però cada any m’ho pregunto. És un moment d’alliberació, de descoberta i de lleure excepcional. Durant tot l’any és factible viatjar però la majoria de gent té les vacances a l’estiu. Per tant és el moment de viatjar per excel·lència. I això es nota perquè a qualsevol lloc on vagis hi trobes gent, guiris que es mouen com formiguetes amunt i avall del mapa.

Fa uns anys, mentre estava passant l’estiu a Castell d’Aro, em vaig preguntar per primer cop: Què faré el proper estiu, apart del de sempre? I el primer que se’m va ocórrer va ser la idea d’anar fins als Països Baixos en bicicleta o fins i tot a peu. Ho vaig comentar a uns coneguts i sense gaire entusiasme em van respondre que seria molt cansat. Jo estava entusiasmat i vaig decidir fer-ho. Ja a casa, i amb uns amics, vaig treure el tema i el projecte va anar derivant cap a una cosa una mica diferent: fer un interrail. Un interrail és una de les millors coses que et poden passar a la vida sobretot si ets jove i tens ganes de descobrir, i conèixer, i experimentar i volar lliure traspassant fronteres, dormint en estacions de tren, despertar-te al costat d’un búlgar totalment engatat o menjar productes exòtics mentre conèixes gent i paraules brutes en diferents idiomes. El bitllet d’interrail t’ofereix la possibilitat de viatjar en tren durant un o mig mes a un preu raonable (abans era força barat i sense gaires límits) per tots els estats del que es coneix com a Europa i alguns altres propers a aquests considerats asiàtics.

Doncs mira per on que us parlo de l’interrail per, en definitiva, poder parlar-vos de viatjar en bicicleta. La bicicleta és un mitjà de transport de tracció animal molt estès arreu del món. Diuen que a llocs com la Xina hi ha més bicicletes que cotxes, i que fins i tot més que gent. Si vas a llocs com Bèlgica o Holanda la bicicleta es fa servir en qualsevol època de l’any i la fa servir molta gent. A més, és un mitjà de transport barat, no contaminant i versàtil. Així doncs, com m’imagino que la majoria de vosaltres teniu bici i qui més qui menys té vacances, us recomano que visiteu aquest web. El web North Sea Cycle Route és un molt interessant web on coneixereu una ruta per fer a peu, però especialment en bicicleta, que dóna la volta al Mar del Nord. Passa per set països diferents i té la peculiaritat que està molt ben senyalitzat i preparat i prohibit per a vehicles de motor.

Us recomano que descobriu maneres diferents de fer turisme alhora que es fa exercici i salut. Potser aquest estiu més d’un i d’una provarà de fer algun tros d’aquesta ruta. Si ho feu no us descuideu de fer-vos una foto per la galeria que podeu trobar a la secció arreu del web de quòniam.

Indrets de món

Com ha anat el cap de setmana? Jo he anat de calçotada abans que les calors de l’estiu entrin i ja no trobem calçots enlloc. De vegades coses tan senzilles com compartir un calçot, un got de vi bo, una botifarra o costelles de xai i bon all i oli amb persones estimades i també amb nous amics enmig d’una comarca rural, no té preu.

Bé, parlant de temes populars us parlaré de la nova iniciativa de L’ateneu.org. Com el seu nom fa esment L’ateneu.org és un portal d’internet que ve a fer la funció d’un gran ateneu virtual. Aquí la gent s’hi aplega, es coneix, intercanvia informació, pensaments, munta mobilitzacions, s’organitzen activitats, etc., tot girant d’una manera o altra al voltant de la cultura catalana i el medi ambient.

Doncs la iniciativa que han endegat és una mena de concurs fotogràfic anomenat “Indrets dels Països Catalans”. Aquest concurs s’emmarca en nou projecte participatiu que neix amb la voluntat de fomentar el coneixement del territori català i va lligat també amb una campanya d’impuls del Sender dels Països Catalans i tot un recull de llocs i itineraris d’interès. Aquest projecte vol ser, segons l’ateneu.org, una eina per fer conèixer i valorar el nostre entorn. Aquest projecte consisteix en fer uns reculls de ressenyes, descripcions i imatges sobre indrets, itineraris i excursions d’arreu dels Països Catalans i posar-lo a l’abast de qualsevol persona que hi estigui interessada.

Pel que fa al concurs us puc informar que s’accepten fotografies des del proppassat equinocci de primavera fins al solstici d’estiu. En aquest espai de temps podeu enviar fotografies de paisatges, edificis o monuments que tinguin cabuda en les bases del concurs.



Aquí hi trobareu molta més informació.

Avui m'he pres el dia lliure.

Ei gent... segur que us preguntareu: De què ens xerrarà l’Escrivà en Teobald avui. Doncs de res en particular. Per què? Doncs perquè m’he agafat el dia lliure. Avui m’he llevat una mica tard, cap al voltant de les vuit del matí i he seguit el protocol habitual. A l’hora de sortir de casa i agafar el cotxe per anar a la feina, als tallers de Quòniam, he pensat: ostres quin dia més esplèndid que fa avui. Fa sol, caloreta, una lleugera brisa... I justament a continuació he afirmat: Avui no vaig a la feina!

He trucat la meva “quefa” i li he dit: Escolta “quefa” que avui no vinc. I m’ha preguntat estranyada: Per què? I jo li he respost, fingint la meva emoció fent una veu indiferent: Me’n vaig a localitzar alguna ruta a peu per publicar-la al bloc. I ella m’ha etzibat: com t'ho muntes tu, eh? Jo li he fet un comentari expressant la meva fingida mandra cap a allò que anava a fer i ens hem desitjat bon cap de setmana abans de penjar el telèfon.

I ara, després d’haver canviat la ruta habitual que faig per anar a la feina, sóc enmig de la muntanya, estarrufat sobre un jaç de molsa a peu d’un corriol tot escrivint això. Els arbres de tant en tant es mouen i això fa que s’obrin petites escletxes per on penetren els raigs de sol en l’exuberant coixí de branques i fulles que conformen les capçades dels arbres. La temperatura és ideal, el dia és net i clar i se senten petites bestioletes alades murmurant i d’altres terrestres com van gratant ara aquí ara allà. A prop sento una remor d’aigua que sembla escolar-se per un torrent o un desnivell i quan respiro profundament sento l’olor d’aire pur amanit amb flaires de flors, terra humida i aigua.

Ostres... és el millor que podria haver fet avui, la veritat. De tant en tant és un regal dels Déus el canviar de rutina, i més, si ho fas per anar a un indret semblant a on jo sóc ara mateix.

Doncs res. Us deixo fins al dilluns que ve. La setmana vinent us faré cinc cèntims de la ruta que estic caminant avui. Us prometo que us posaré fotos de per on he estat caminant avui. Llàstima que m’hagi deixat el cable per connectar la càmera amb el portàtil.

Bon cap de setmana.

Del bressol de la humanitat als confins de la terra: el viatge Genètic.

Ostres... crec que ahir anava una mica calent i vaig arremetre un pèl massa contra “la nostra”. Però és que se’m fa difícil entendre que hi hagi gent que no sàpiga o no vulgui gestionar un ents públic i tot i així cobrin per fer-ho. Bé, avui la cosa està més calmada i per això us parlaré d’un projecte força interessant que ens ve dels Estats Units però que té com a marc d’estudi tot el món.

Cap els principis dels temps, farà ara uns 60.000 anys, quan els humans van començar a moure’s i van sortir per primer cop de l’actual Àfrica, van deixar darrera seu una sèrie d’empremtes genètiques que ara poden ser resseguides i estudiades per conèixer la natura de les diverses migracions que van constituir el que ara és la societat humana tal i com la coneixem. Ara, un projecte encapçalat per la revista National Geographic, intenta confeccionar el mapa genètic de la humanitat a partir de l’estudi de l’ADN que van deixar pel camí aquests primers migradors.

En el web d’aquest projecte anomenat The Genographic Project podreu trobar una gran quantitat d’informació mitjançant la qual podreu entendre i conèixer una mica més les primeres passes que va fer l’ésser humà fora de la seva “Àfrica natal”. Aquest estudi demostra que tots els humans, independentment de la nostra raça, vàrem eixir un dia del continent africà i vàrem començar la gran aventura de repoblar el planeta. Tanmateix, hi va haver diferents moviments migratoris cadascun amb la seva especificitat.

Aquí també hi trobareu una munió d’informacions insòlites sobre aquest tema com per exemple la notícia que diu que milions de persones podrien ser descendents del rei irlandès Niall of the Nine Hostages, el qual es considerat per molts com a un mite semblant al del rei Artús i que la llegenda diu que va ser el pare de Sant Patrici, patró dels irlandesos i irlandeses. O per exemple aquella història que diu que mots milions de persones al món provenen dels fills dels fills dels fills dels fills... de Gengis Khan.

Us recomano el web i si voleu, fins i tot hi podeu participar. Pagant una suma concreta de diners podeu enviar una mostra de la vostra saliva a la National Geographic i us analitzaran el vostre ADN. Amb això sabreu d’on prové genèticament part de la vostra família, quin camí van fer els vostres ancestres hominids en el transcurs dels temps i ajudareu a crear el mapa genètic humà.

TV3? BBC!

Quan la televisió de Catalunya va començar a emetre, moments abans, ja es va constatar una diferència entre el que s’havia pensat que seria i cap a on aniria. A tall d’exemple: preguntem-nos perquè en comptes de dir-se des d’un primer moment TVC (Televisió de Catalunya) va aparèixer amb el nom de TV3. TV3?? Per a molts aquest número 3 ja era símptoma d’una Síndrome d'Stockholm que aniria a més amb el temps, una manera de construir el país de la pitjor manera possible, tenint com a referència un marc que no s'adequava (i no s'adequa i no s'adequarà mai) a les necessitats dels espectadors catalans. Després va venir el Canal 33 i el 3/24 i el 300... Més del mateix.

Tanmateix no tot va ser, i ha estat, dolent. En aquells moments que a casa nostra només es podien veure un parell de canals espanyols i un parell o tres de francesos, depenent de les zones, amb TV3 el govern de la Generalitat de Catalunya va voler normalitzar en molts aspectes la societat catalana tot i que amb moltes prudències. Tantes prudències, que moltes coses es van fer malament. Sobretot pel que fa al marc d'actuació de la televisió pública catalana (amb pretensions de ser la televisió nacional catalana, de tots els Països Catalans) i pel que fa a la llengua. Per una banda s’ha anat veient com, en general, els canals de TVC han transpirat un autoodi desmesurat o han pecat d’un carrinclonerisme patètic. O ha obviat la realitat nacional dels Països Catalans i ha intentat fer cosmopolitisme des del regionalisme més vergonyós o bé ha volgut amarar de catalanitat carrinclona uns canals amb gran potencial per ser referents als nostres països. Aquest fet es pot constatar encara ara (i fins i tot molt més que no pas anys abans) només mirant els Telenotícies. Observarem que és molt més important qualsevol cosa que hagi passat sobretot a Espanya, però també a altres llocs, que no pas dins les nostres fronteres culturals: Perpinyà, Alcoi, Fraga, Ordino o Maó. Això demostra un sentiment d’inferioritat excels, gegantí.

Per una altra banda, el tema de la llengua ha estat molt polèmic i vergonyós. Es va decidir només emprar en les emissions, com a variant dialectal habitual, el català central. Bàsicament el de Barcelona. La resta de variants quedarien arraconades i fins i tot vedades de la pantalla. També es va decidir emprar un català el més castellanitzat possible per intentar captar el màxim d’audiència possible. Tant una cosa com l’altra ha estat un error i en paguem les conseqüències. Cada cop més veiem com els professionals dels mitjans fan servir pitjor la seva eina de comunicació, que és la llengua. No només es pren la variant més propera al castellà pel que fa al vocabulari sinó que es perd la sintaxi pròpia del català per adoptar la castellana. I és un fet evident. Ja no hi ha correctors, sembla ser, que vetllin per l’ús correcte de la llengua. Qualsevol manera de fer servir la llengua és acceptada la qual cosa fa mal a la pròpia llengua i a les oïdes de molts telespectadors. Aquesta política fa que la televisió, i també la ràdio, s’amarin de vulgaritat.
No sé si aquest fet és una cosa que passa degut a les nostres circumstàncies com a societat o poble. O potser és degut a l’aculturalització o desculturalització de les societats occidentals en general. Tanmateix, aquest fet és molt més preocupant i evident al nostre país. Us imagineu un periodista espanyol o anglès o alemany parlant malament la seva llengua en el moment que dóna les noticies? Seria imperdonable. Aquí es fomenta. Tot i això, i com he dit abans, també s’han fet coses positives i moltes. Però aquest és tema per un altre dia.

I parlant dels anglesos. Coneixeu la BBC? Jo poc, sincerament, però prou per afirmar que és el model de televisió pública que m’agradaria pel meu país. Televisió pública amb beneficis, bona gestió, bons i cultes professionals, innovadora, transgressora quan toca, demòcrata i força lliure... tot un referent. Només donant un cop d’ull al seu web ja us podeu adonar de l’entitat que representa aquesta empresa. Al costat, TVC o la CCRTV semblen empresetes de fireta. I encara hi ha algú que es pregunta el perquè dels mals resultats d’audiència de TV3?

Prenguem nota.

On anem aquest any?

Sé que em faré pesat amb el tema de la primavera. Però és que enguany em ve de gust la primavera, i l'estiu. Em ve de gust l'aire lliure, el sol, la pluja, la brisa, les hores de llum, les activitats físiques (o no tan físiques) fora de casa... remullar-me a l'aigua del mar o del riu pirinenc... les terrasses i les vetllades llargues de menjar, beure, xerrar... em ve de gust la primavera i l'estiu.

I ara ve la Setmana Santa i qui més qui menys té algun dia de festa. Hi ha qui aprofitarà per anar a esquiar, d'altres per a anar a la platja, d'altres per viatjar lluny, d'altres per viatjar a prop, d'altres per pintar la casa, d'altres per llegir i estar-se a casa, d'altres per passejar i fer agroturisme, d'altres per visitar familiars o amics... Jo no sé el que faré... però suposo que també faré alguna cosa. M'agradaria tornar a Irlanda, on hi vaig ser l'any passat per les mateixes dates. Va ser la primera vegada i no em va decebre gens.

Irlanda és una illa màgica i un país amable. És un lloc on hi pots trobar molta tranquil·litat, molta festa, molta cultura i tradició., molta cervesa, molta música, molta aigua, molta herba... els tòpics són molt útils per a descriure reexidament el país.

Dublín, que és la seva capital, és una ciutat petita i una mica gris, en plena transformació (a l’estil Barcelona anys abans del 1992), plena de gent i sobretot d’estrangers. De fet, Irlanda és un dels països més turístics d’Europa i sobretot Dublín, que és de les ciutats europees amb més visitants. Els carrers són agradables, humils sense gaires edificis monumentals. Plens de gent i de vida, plens de pubs que són plens de gent. I té un trànsit una mica caòtic, pitjor que el de Barcelona o el de València, pel meu gust. Tanmateix és una ciutat feta a mida dels vianants, en extensió molt semblant a Amsterdam, que pot ser caminada sense moltes dificultats i que tots els carrers, tard o d’hora, et porten sempre al mateix lloc: al Temple Bar.

Paga molt la pena visitar aquesta ciutat (sobretot fora de temporada, si és que existeix aquesta temporada) i conèixer els seus llocs, monuments, parcs i pubs més importants. I la Guinness, un beuratge negre que es fa des de fa segles i que és la millor manera de socialitzar-te amb els irlandesos i les irlandeses.

A més, si hi voleu trobar catalans, també n’hi ha, clar. Fa un temps vaig saber de l’existència d’una espècie de casal català a Irlanda. És un grup de catalans i catalanes que viuen allà de manera permanent que han muntat aquesta associació que els permet de tant en tant retrobar-se amb les seves arrels i la seva cultura.

Irlanda i els Països Catalans són dues nacions amb moltes semblances, sobretot històriques. Només cal descobrir-les.

Enjoy the craick.

Hospitalitat de 5 estrelles.

Ja fa dies que em passa. Surto de casa amb un optimisme desmesurat. I és que els canvis d’estació són molt catàrtics. Però cal estar atent. Sinó, la cosa flueix de manera més o menys ràpida i si no estàs atent ja no hi ets a temps de contemplar aquesta meravella portentosa de la natura.

El canvi d’estació més espectacular, aquell canvi renovador i regenerador, és el canvi de l’hivern a la primavera. Són uns focs d’artifici continus, una orgia aclaparadora pels sentits... un enamorament accidental que arriba a ser màgicament oníric. En aquests moments especials, fins i tot si pareu bé l’orella, podreu ser capaços i capaces d’escoltar la seva banda sonora...

Ostres, de vegades em fa la sensació que m’acabo animant massa i dic coses sense sentit... Bé, en tot cas el motiu de tota aquesta parrafada és la de parlar-vos breument d’una “activitat” que trobo bastant interessant tot i que no l’he practicada mai. Sí que és cert que tinc coneguts que l’han practicada, i sovint, però no és el meu cas. A mi em costa depèn de què tot i que he de confessar que tinc moltes ganes de fer-ho.

Em refereixo a l’intercanvi de cases, d’habitatges, o la pràctica de l’hospitalitat gairebé altruista. De què va això, us preguntareu? Doncs bé es tracta d’obrir les portes de casa teva a desconeguts d’altres parts del món i que aquests facin el mateix amb la seva. No només això. Aquest “servei” serveix per poder viatjar barat i conèixer gent d’altres indrets del món. Pots hostatjar a qui vulguis a casa teva i fins i tot fer-li de guia per uns dies o directament pots fer un intercanvi de casa amb algú que vulgui fer-ho en la mateixa època de l’any o les mateixes dates que tu.

Aquells i aquelles que ho han fet, generalment, en parlen molt bé d’aquesta activitat i canten les excel·lències de practicar un turisme diferent i molt més barat. Si a això li sumeu l’oferta de viatges, sobretot en avió, de baix cost arribarem a la conclusió que viatjar pot ser una cosa molt barata i diferent al que estàvem acostumats a fer o creure. I no només això perquè aquesta pràctica ens permet conèixer de primera mà gent del lloc on hàgim triat d’anar i el seu país, molts cops fora dels circuits dels guies turístics, les corredisses, els autocars o els llocs típics plens de guiris fent fotos de manera sorollosa.

Si esteu interessats a conèixer una mica més aquesta activitat i, fins i tot, apuntar-vos-hi podeu clicar a l’Hospitality Club, que és on se centra aquests tipus d’ofertes a la xarxa.

Si teniu experiències relacionades amb aquest tipus de turisme no dubteu d'explicar-nos-ho.

L'illa Misteriosa

Un dia mon pare m'explicava com va descobrir Jules Verne. De petit, tot remenant en calaixos del rebost de casa dels seus avis, va trobar un llibre antic i garndiós, escrit en espanyol, d’un tal Julio Verne. El títol era “La Isla Misteriosa”. El seu avi, el meu besavi, li va donar i tot just el va començar a llegir s’hi va enganxar. Cada cop estava més i més enganxat i l’emoció pujava de nivell a mesura que s’anava apropant a la resolució de la novel·la. Llavors, de cop i volta i com si hagués estat fet expressament, va adonar-se que mancaven les darreres pàgines, les que amagaven la resolució del misteri. Un moment violent sense dubte.

Ja us podeu imaginar la frustració que pot generar una situació d’aquesta naturalesa. Però en comptes de deixar-ho estar i plànyer-se de la seva sort, no va parar fins que se’l va poder comprar i, d’aquesta manera, acabar de llegir-lo. No li va caldre imaginar-s'ho.

Jules Verne ha estat un autor menystingut. De fet, sempre que se l’ha volgut atacar s’ha intentat desacreditar-lo titllant la seva obra de pueril i per a un públic més aviat juvenil. Poques vegades se l’ha tractat com el que era: un gran visionari i aventurer lliure que escrivia allò que vivia i imaginava. Val a dir que el seu estil, com a escriptor, no és gens espectacular però és correcte. De vegades és sobri però clar, concís i amant de la descripció. Però pel damunt de tot això Jules Verne és un creador de somnis, un narrador d’aventures inimaginables (fins i tot actualment) i un enginyer d’atmosferes màgiques i evocadores que fan emocionar-nos i aprendre.

Gràcies a ell la gent de la seva època va poder tenir a l’abast móns que en aquell just moment els europeus descobrien. Se n’assabentaven dels nous avenços tecnològics i antropològics i geogràfics mentre descobrien, molts dels seus lectors, que el món era divers i ple de gents molt diferents a ells. I encara ara té plena vigència perquè el que en aquell moment era un viatge al present i al futur, actualment és un viatge al passat i segueix sent-ho també al present... i fins i tot al futur.

Jo també el vaig descobrir amb “L’illa Misteriosa” que mon pare em va regalar el dia de Sant Jordi de l’any passat. A partir d’aquí he anat descobrint un univers sublim, fet gairebé a mida de les meves expectatives com a lector amant de l’aventura i els viatges. Viatge al centre de la terra, La volta al món en 80 dies, El castell dels Càrpats... Aquest darrer me’l va regalar un amic i encara l’he d’encetar. Un amic amb qui, precisament, vaig ser farà ara 13 anys als Càrpats transilvans.

Si voleu més informació sobre Jules Verne i el seu món, la seva obra, la seva vida, etc. podeu consultar aquest web molt complet que és tota una troballa: Web català de Jules Verne.

Manual d'instruccions de l'allioli.

Actualment estem veient com de mica en mica va creixent la consciència del menjar bé. Bé, bo, a poc a poc... tornar al temps quan menjar era alimentar-se però també gaudir. La vida que portem molts de nosaltres no ens deixa fer uns àpats mitjanament dignes cada dia. I això, tard o d'hora, ens pot passar factura amb interessos, la qual cosa ens amoïna força a alguns.

Però ja que parlem de l’esmerçar temps dins la cuina, de la calma, del bon menjar, dels bons aliments, etc. jo, per exemple, us diré que elaboro una salsa que alguns diuen que és catalana i d'altres diuen que és occitana, sense parar atenció que, en el fons, és gairebé la mateixa cosa. És segurament una de les salses més importants de la cultura gastronòmica del nostre país. Una emulsió entre l'oli i l'all, una unió que, ajudada amb la sal, esdevé una tombarella excitant del paladar. Parlo de l'allioli. Aquell aliment que surt com per art de màgia de dins d‘un morter, una de les eines més antigues i fonamentals de la gastronomia.


El morter i la seva mà són estris màgics. Mireu-lo, observeu-lo, toqueu-lo... i preneu la mà de morter, de fusta ferma que pica la pedra per a engendrar perles gastronòmiques, regals per als sentits. A més d'això, el morter i el seu ús són d'abast universal i el trobem a indrets molt allunyats entre sí.

Proveu de fer allioli:

1. Preneu el morter i poseu-hi força all. L’all ha d’estar ben tallat per facilitar així la seva “esclafamenta”. Abans de procedir a fer una pasta d’all cal primer posar-hi sal i si es vol diluir-la amb dues gotes d’aigua. Col·loqueu-vos l’estri de pedra o terrissa entre les cames i comenceu a esclafar els alls amb paciència mentre barregeu la pasta resultant amb la sal.
   
   
2. Quan veieu homogènia aquesta pasta d’all, cal que comenceu a abocar-hi, gota a gota, el millor oli de les Garrigues o del Camp de Tarragona que pogueu trobar. El moviment de la mà ara canvia. En comptes d’aixafar cal que la mà faci el moviment circular característic resseguint les parets del morter. Cal tenir paciència, resistència, insistència i buidar de pensaments la ment perquè tot funcioni com cal.
   
   
3. De mica en mica veureu com l’oli es va barrejant curosament amb la pasta d’all i va metamorfitzant-se en una pasta fina i poc consistent, prenent el color de l’oli que empreu. La consistència es va fent cada cop més poderosa i de mica en mica notareu com la mà de morter es resisteix a ser mogut, com si dins s’hi hagués creat una força centrífuga invertida difícil de dominar. L’allioli s’anirà pujant per les parets de l’estri quan més lligat estigui i més oli hi aneu afegint. Només el seny us dirà quan aturar-vos. Llavors retireu la mà de morter, preneu un tros de pa bo i suqueu. La resta la descobrireu vosaltres mateixos.
   

NOTA: Si veieu que per molt que intenteu no us funciona, proveu-ho de fer amb el rovell d’un ou. El resultat també és sublim i és menys complicat de que lligui.

Etcètera...

Avui no us parlaré, encara, del meu poble, del Poblenou de Barcelona. El lloc on precisament es va gestar el naixement del projecte Quòniam. Però sí que us parlaré de la seva llibreria. És veritat que n'hi ha més al barri, però aquesta és la més estimada i la més coneguda.

La llibreria etcètera va obrir les seves portes a principis dels vuitanta dels segle XX en un Poblenou que encara no havia canviat gaire des de principis de segle. Entre fàbriques, carrers empedrats, fum i camions, L'Àlex i la Xon van ser els encarregats d'obrir-la en un local del carrer Llull, entre Bilbao i Marià Aguiló. De començar venent llibres, joguines i productes de papereria es va anar passant progressivament a la venda exclusiva de llibres. A més a més, mercès a la implicació de l'Àlex i la Xon amb el barri i la seva passió envers la temàtica dels nadius nord-americans, la llibreria etcètera ha estat un referent per a tota aquella gent que ha volgut buscar i trobar llibres especialitzats sobre el Poblenou i també sobre els nadius nord-americans. La llibreria va anar fent-se de mica en mica, reformant-se i adaptant-se als nous temps fins a l’actualitat. Però segurament, el caràcter genuí de donar un servei a la comunitat resta intacte al temps.

Us animo a visitar la llibreria i conèixer els seus mestres. Paga la pena entrar-hi en un d’aquells moments que hi ha poca gent, seure’s i fullejar un dels molts llibres que tenen sobre el Poblenou o esperar el torn mentre llegeixes les dedicatòries penjades de les parets d’escriptors i escriptores d’arreu. I si no, agafar i deixar transcórrer el temps mentre l’Àlex t’explica alguna cosa interessant sobre allò antropològic que és la seva passió.

I després de passar-te una bona estona dins l’etcètera cultivant l’amistat i la lectura sempre va bé agafar i anar a prendre unes tapes al bar El Timbal, una cervesa a l’Ítaca, un gelat a cal Tio Che, un te al Da Gepetto o un cafè amb llet al Bra Cafè...
Tot un plaer de tarda de divendres... o de qualsevol altre dia.

Pop dur i infumable per a la primavera.

Aquest matí m’he llevat més flatulent i ressacós que mai. Almenys des del darrer cop que vaig anar a una calçotada. El dia, almenys a la costa del Barcelonès s’ha llevat feixuc, de color de plom. Mentrestant a la tele una noia del temps deia que feia un sol que espetegava les pedres... Després de despertar-me del tot he anat a internet i he mirat una mica aquí i allà, informant-me així per sobre de com es llevava el dia. Després dels diaris digitals o digitalitzats de rigor he entrat al web de la revista Enderrock. I no us en parlo tant per fer-los propaganda degut a que en la revista d’aquest mes hi surt una petita ressenya sobre Quòniam sinó, més aviat, perquè m’agrada força aquesta revista i és una de les que tinc de referència, apart d’altres, en temes relacionats amb la música. I llegint les notícies musicals, que d’altra banda m’aporten més plaer que d’altres, se m’ha dibuixat un somriure ample i excitat a la cara peluda.

El titular de la notícia que m’ha posat de molt bon humor és exactament aquest: “Demà (avui pel lector) surt a la venda el cinquè disc d'Antònia Font”
Ostres!! Antònia Font és un fenomen estrany però dels millors que ha vist aparèixer aquest país en molt de temps. Sóc subjectiu, sí, és cert. Però si fem cas només als fets objectius que puguin envoltar aquest grup, concorda bastant amb els meus. I els de molta gent. De fet tinc molt bon parer del meu gust musical i estètic. Vaja, que tinc criteri i me’l crec. Tanmateix, de tant en tant, Antònia Font encara sembla ser un grup de minories i per a minories. Perquè? Deixant de banda de com funciona aquest sector a casa nostra, la resposta rau en que, com a mínim, aquesta gent són bons músics i són sincers amb ells mateixos i el públic. [Sóc del parer que el gran públic (normalment) no entén de bona música. I ja està. Cal que es posi de moda o que sigui molt notòria una cosa perquè, tot i ser bona, sigui popular.] No es dediquen a escriure superèxits de consum ràpid per a abastar la fama de manera meteòrica. És d’aquella gent amb talent que va picant pedra sense defalliment, sense descans i tot això mogut per una impetuosa rauxa creadora sense límits. Saben connectar perfectament amb la part més emotiva de la gent i treure’n una comú denominador, com si a tots ens unís, almenys, allò... un estat d’ànim, una natura, un ambient concret. La mediterraneïtat honírica universal.

Bé, doncs després d’aquesta ensabonada sincera, us diré que aquest nou disc porta el títol Batiscafo Katiuscas (Blau/Discmedi). Un títol conseqüent amb el tarannà de Joan Miquel Oliver, en Pau Devon i la seva colla d’estranys inadaptats socials.
Parlant d’aquest darrer disc, n’Oliver engalta: "Ja ens hem llevat de tot del damunt haver de demostrar res a ningú. Fem el que ens dona la gana i n'assumim les conseqüències. Hi ha rock dur, nosaltres fem pop dur. Hi ha pop comercial, i nosaltres fem pop infumable" M’agrada aquesta actitud murri i lleugerament sarcàstica que no deixa de ser una gran confessió sincera.
Ja han passat dos anys de Taxi, el seu anterior disc. Això ens demostra una vegada més que el temps se’ns accelera a aquells que ja hem arribat a la trentena d’anys. La velocitat de creuer vers l’espai exterior és vertiginosa però, almenys, tindrem la sort de tenir de banda sonora els Antònia Font.