La Sala Castelló

Qui sigui de Barcelona o la conegui una mica sabrà que hi ha una botiga de discos anomena Discos Castelló. Aquesta botiga familiar que s’ha dedicat en cos i ànima, i durant tota la vida, a distribuir la millor música als melòmans barcelonins i visitants. Encara recordo als anys 80 quan baixava amb mon pare a Barcelona i, una de les parades obligades era l’única botiga (o de les úniques) del centre on podies trobar qualsevol tipus de música. Aparcàvem al pàrking de la Plaça Catalunya i hi fèiem cap per comprar l’últim vinil de Jean Michel Jarre, Alan Parsons Project, Pink Floyd o algun VHS de Supertramp.

També recordo que els vinils van anar caient en desús, fins a passar a ser un objecte de culte per als mitòmans, puristes, romàntics i altres espècies humanes, en el moment que el CD irrompia amb força per quedar-s’hi fins ara. Recordo els primers CD’s que vàrem comprar: Oxigen de Jean Michel Jarre, Momentary Lapse of Reason de Pink Floyd i possiblement Communiqué de Dire Straits. Poc més endavant va començar a venir un estol imparable de CD’s de diversos tipus de música. Allò ha anat conformant la Banda Sonora de les nostres vides.

La família Castelló seguia treballant en la seva botiga del carrer Tallers i de mica en mica va anar obrint altres botigues escampades per l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la mateixa ciutat. També va obrir un web (que malauradament encara no està en català) i es va anar modernitzant. Tot i créixer com a empresa la filosofia de treball i de vida, que ha donat el prestigi a Discos Castelló, es manté. I això és digne de menció perquè tot i que el renovar-se o morir és una màxima que cal seguir, no és menys cert que el renovar-se i créixer pot implicar la pèrdua de la personalitat, de l’especificitat d’un mateix... diria la descafeïnització.

Ara fa poc temps que la família Castelló ha encetat una aventura nova i molt interessant. Es tracta de la Sala Castelló, una sala polivalent situada prop del Mercat de Santa Caterina de la ciutat Comtal que ofereix un espai obert al barri, als artistes i creadors d’arreu del país que necessiten un espai obert on presentar-hi qualsevol proposta cultural. Tot i ser un espai petit i encara poc conegut, aquest mes de juny han aconseguit tenir ocupat l’espai amb activitats diverses durant tot el mes.

Esperem que aquest espai tingui una continuïtat garantida i que segueixi oferint un servei tan necessari per a creadors i públic.

Des del Japó amb amor

Avui, com cada dia, he agafat el tren per anar a la feina, a la segona feina que tinc a part de la de blocaire. Avui m’acompanyava una noia que és part important de Quòniam. Això que som a punt d’agafar el tren quan ens trobem (no és el primer cop que passa) a una parella amiga nostra. Són amics de fa força temps (de fet, quan més temps passa amics de fa més temps són) tot i que fa temps també que no ens trobem sovint.



El tren entre quarts de vuit i quarts de nou és una espècie de cambra de tortura i, tot i que he pres la decisió d’anar a la feina en transport públic malgrat aquests inconvenients, he de dir que m’angoixa una mica i em fa mandra. Entrar al vagó és una pel·lícula d’aventures i, un cop dins, el viatjar-hi és un veritable thriller: aixelles a la cara, trepitjades involuntàries, perfums barats barrejats amb alés putrefactes, estira-i-arronsa al compàs dels revolts i un llarg etcètera kafkià.

Tot i els elements en contra, els quatre hem estat xerrant una estona i en un moment concret de la conversa ha sortit com a tema un amic (i familiar d’una persona dels quatre amics presents) que ja fa un parell d’anys o així que viu al Japó. Fa encara més temps que sortia amb una noia japonesa, elegant, maca i nipona, amb la qual s’hi va casar. Encara no fa tant de temps van tenir una filla, una catalano-japonesa autèntica i que ben segur serà maquíssima, de fet ja ho és. I a més, sabem de bona tinta que és un assidu lector del Blòquiam i sempre ens en recordem d'ell. Doncs bé, després d’una temporada al Japó s’hi va anar acostumant a viure-hi, no exempt de dificultats, i ara fins i tot ja treballa en una empresa fent de dissenyador, que és el que és quan ha de treballar.

Doncs xerrant xerrant, entre cops i flaires de diversos éssers humans que compartien espai públic amb nosaltres, ens hem assabentat que l’Isaac, que és com de tant en tant li diuen, tenia un bloc. Nom: tobuushi. A l’arribar a la feina he volgut donar-hi un cop d’ull i... de veritat que m’ha alegrat el dia. Us recomano molt molt que la visiteu i hi gasteu una mica de temps per llegir els seus articles. El seu estil és fresc, gens pretensiós i franc. Cada article és una lliçó d’antropologia, d’estètica o història i realment és del tot recomanable. A part d’això, llegint el seu bloc hom pot aprendre una mica més com es viu al Japó i entendre els i les japoneses una mica més. I també podeu conèixer la percepció d’un català resident al Japó i la imatge que es té des de la llunyania de Catalunya i la nostra condició catalana. M’encanta el seu estil, m’encanta el que explica i m’encanten els seus dissenys i les imatges que penja al bloc.

Tot plegat una petita joia.

Històries de Barcelona

Tots els lectors d'aquest bloc coneixeran de que els parlo quan dic la paraula Barcelona. Alguns l'odiaran, d'altres l'estimaran, d'altres potser hi viuen mentre que d'altres hi ha estat un o dos cops. Tots, però, tenim una imatge feta de la ciutat de Barcelona, la nostra imatge de Barcelona; la nostra Barcelona.

Aquesta ciutat que fa de capital de Catalunya té un encant especial, per a molts. Com tota gran ciutat, Barcelona amaga coses maques i lletges, racons especials i carrers bruts plens de deixalles i fum, gent encantadora i mala gent, paisatges meravellosos i d'altres fastigosos i plens de lletjor. I també, com totes les ciutat i pobles del món, Barcelona amaga històries.

A internet podeu trobar B de Barna, Històries de Barcelona, un bloc comunitari i obert a tothom on, precisament, del que es tracta és d'explicar alguna història que hagi passat a Barcelona. És un bloc interessant i original perquè promou als seus lectors a aportar-hi el seu gra de sorra publicant-hi una història, real o no, que succeeixi a la ciutat i la qual reflecteixi una manera personal i intransferible de mirar-la.

Us he d'informar que un integrant de Quòniam ha penjat un petit escrit sobre el naixement dels samarretaires. Sereu capaços de trobar-lo?

El Batiscafo Katiuscas arriba a Barcelona i arrassa.

No és cap misteri que, ara i ja fa un temps, Antònia Font és un fenòmen que s'ha anat gestant durants gairebé una dècada. Un còctel de treball, talent i dignitat que al final han fet forat en la història de la música dels nostres països i d'arreu.

Ahir van presentar el seu nou treball, Batiskafo Katiscas, amb un èxit sense precedents. No diré gaire coses del concert perquè em repetiria de manera evident. Tot i això us puc dir que els Antònia Font van omplir de gom a gom la sala principal de l'Auditori, per un públic lliurat per complet a la seva música. La sonorització no va ser gaire bona, l'il·luminació normal tirant a inexistent i el marc del concert prou fred. Va ser gairebé al final, en el moment que tocava fer sonar el single wa yeah que el públic es va deixar anar, es va aixecar dels seus seients i van romandre així fins al final del concert, on s'hi va desencadenar una cominió curta però intensa ente el públic i el grup.

Al sortir del concert la gent s'amuntegava a l'entrada de l'Auditori per comentar l'experiència viscuda aquell vespre. I segurament aquest èxit de públic i de bona música quedarà només en el record d'aquells que van ser-hi presents. Gairebé cap mitjà de comunicació hi va ser present i, sembla ser, que només va ser enregistrat per la sala i un mitjà de comunicació d'internet.

Tot plegat sembla una broma. Quan vingui alguna superestrella de la música (això sí, estrangera i de música deixalla) veurem com totes les ràdios, televisions, diaris, revistes i mitjans electrònics del país seran presents per esbombar-ho als 8 vents i, així, fer veure que allò és bo i que tots hi estem interessats. Sense comentaris.

NOTA: Fotografies exclusives i lliures de drets fent referència de la font.

Aquest dissabte ens veiem a Tiana per fer un Mesclat

Si no coneixeu el poble de Tiana us recomano que hi aneu. És un poble petit, tot i que aquests darrers anys ha anat creixent de manera molt desordenada, enclavat entre la Serralada de Marina i la Mar Mediterrània. És dins la comarca del Maresme, una de les comarques que han estat de les més privilegiades de tots els Països Catalans.

Aquest proper dissabte, en aquest poble tranquil i agradable prop de Barcelona, s’hi celebra una festa d’aquelles que ningú sap com han aparegut però que crida l’atenció positivament. En el web hi trobareu tot allò que podeu necessitar: El cartell, com arribar-hi, el preu (és de franc), etc.

A més d’això, i com ja haureu vist en l’agenda del nostre web, Quòniam hi farà parada tot el vespre on hi podreu trobar les samarretes Quòniam que us agradin més. A més, qui vingui tindrà la possibilitat de conèixer alguns dels homes i dones que s’amaguen rere el Quòniam. Us puc assegurar que hi seran presents un munt d’ells.

Una curiositat. La festa es diu l’Empollada. Quin significat té aquest títol? No l’he trobat al diccionari, jo. Podria ser que fos una traducció de la paraula espanyola “Botellón”? Misteri. En tot cas espero que no sigui igual que les “entrompades” que es fan de tant en tant a diversos llocs del nostre país.

Ensenya'm la teva foto

A aquestes alçades ja sabem que internet pot “encarnar” el millor i el pitjor del nostre món. Com diu en Jordi Mas (Coordinador de Softcatalà) al número 128 de la revista Enderrock, “Internet és un gran abocador”. Això és cert. Però en un abocador hi podem trobar tresors, anells de diamants que algú va llençar a la brossa per equivocació; o algun ordinador antic i en bon estat que ara és considerat una peça de museu; o tantes infinitats de coses.

Internet també és un món virtual, però ben real, on s’hi troben persones lliures per socialitzar-se en el sentit màxim del terme. I això és el que fa interessant internet per a molts, el fet que esdevingui una eina per aprendre, relacionar-nos, crear comunitat fins i tot.

Fa poc he descobert alguns webs interessants que, a més de contribuir a la meva felicitat mental i sensorial i fins i tot intel·lectual, m’han fet venir ganes d’encetar altres projectes a la xarxa. Un d’aquests webs és el blocdefotos. Com el seu nom indica clarament aquest bloc serveix per a compartir imatges que els seus usuaris han fet i penjat en ell. Aquí hi trobem una sèrie de fotos (cada dia n’hi ha de noves) que expliquen part de la vida dels seus protagonistes, ens ensenyen el nostre país i la quotidianitat de la seva gent o simplement ens mostren bellesa.

Jo m’hi he fet usuari i de tant en tant em comprometo a penjar-hi fotos fetes per mi amb la meva càmera digital atrotinada. Si voleu les podeu comentar, criticar o agafar en préstec.

MADE IN CATALONIA

Fa uns anys que, sense pensar-m’ho pas gaire, deixant les coses fluir, un dia vaig decidir de comprar-me unes espardenyes de pagès, d’aquelles típiques de vetes que a alguns indrets li diuen espardenyes de pinxo. Per què ho vaig fer? Bàsicament perquè les hi vaig veure a una persona amb qui em vaig creuar un dia per un carrer cèntric de Barcelona i em van agradar estèticament.

És curiós perquè després de comprar-me–les i començar-les a dur em sentia observat, la gent em mirava les espardenyes i fins i tot coneguts o amics em preguntaven que era allò, que si anava a ballar sardanes. Jo vaig aguantar la pressió ambiental i vaig seguir portant-les. Més endavant la meva àvia em deia que ella i el meu avi n’havien dut i també els meus pares ocasionalment. Em vaig sentir durant un temps com aquells que recuperen del passat una cosa important, com un Indiana Jones recuperant un tresor i portant-lo a un museu després d’anys d’oblit, d’ostracisme fins i tot en el cas de les espardenyes.

De mica en mica he anat veient cada cop més gent que les anaven vestint de manera desinhibida, fins i tot orgullosos de saber-se partícips de la recuperació i dignificació d’un estri de vestir encasellat durant molt de temps entre l’oblit i el menyspreu.

Actualment, i de fa ja uns anys, les espardenyes en general (les de vetes, les sense vetes, les de cunya, amb sola de pneumàtic, etc.) estan experimentant una efervescència extraordinària que fa que cada cop estiguin més de moda. Les que més són les de cunya, les que vesteixen les dones a l’estiu, però també els diversos models d’espardenya de veta s’estan posant al dia, com també les sense vetes que són molt emprades per anar a la platja o sortir de copes entre la gent jove. Aquesta efervescència, fins i tot, arriba als turistes els quals cada cop estan més bojos per comprar-se’n. Només cal veure com es posa la botiga La Manual Alpargatera del carrer Avinyó de Barcelona, la qual abans d’obrir ja hi ha cua i han tenen clients com John Malkovic, Jack Nicholson o Michel Douglas, apart de gent molt important i coneguda d’arreu del món. Fins i tot les podreu veure en les passarel·les més “inn” de tot el món emprades en els dissenys dels modistes i modistes més importants.

Les modes passen però l’espardenya queda i es manté a través dels segles gràcies a la seva estètica simple, la seva comoditat sana i el seu preu fresc. I sobretot per aquells artesans catalans que segueixen la tradició familiar i d’aquells que les hi compren per posar-se-les pertot, un símbol d'un poble senzill i amant de la terra.


Algunes fàbriques o botigues d'espardenyes:

La Manual Alpargatera
Família Castañer
Casa Mauné
Espardenyes Vallespir

Que plou, avui?

L’oratge, el temps que fa, és un d’aquells temes que, almenys als catalans i catalanes, ens fascina. Ens fascina tant que quan trobem algú i comencem a xerrar, tard o d’hora sortirà com a tema de conversa. Tant que, l’espai més vist de tota la TVC és l’espai del temps. El tema del temps, de fet, ens serveix per abocar totes les quixes que tenim, mal rotllo i energies obstruïdes dins el nostre estómac.
Realment estem molt fascinats amb el temps i, fins i tot, considerem els meteoròlegs que surten per televisió gairebé com uns semi-déus, uns savis infal·libles. Això, no cal dir, ha comportat més d’un problema a aquests professionals ja que, de vegades, la ciència és fal·lible i la meteorologia encara més. Qui no recorda en Castejón o en Picó...

Per a tots aquells i aquelles que necessiteu saber quin temps fa, o farà, us recomano que consulteu el web del Servei Meteorològic de Catalunya. És un web molt complet on hi podreu consultar el temps actual, el passat i el que vindrà. Podeu connectar amb els radars, els satèl·lits meteorològics, les sondes submarines, etc. I apart de les dades i els números i les xifres i tot això, el que considero més especial, més interessant, una espècie de passatemps gratuït que t’aporta una sensació d’omnipresència és el radar que detecta les precipitacions. És realment millor que la tele el posar-te davant la pantalla i veure com es van apropant les taques de precipitació cap allà on ets situat en aquells precisos instants,constatant que a l’exterior fa el que diu el radar. Tanmateix el servei de radar és limitat i encara no té cobertura a tots els aïsos Catalans. Esperem que això canviï aviat.

Tot un servei públic.

un lloc BROSSA

El 30 de desembre de l’any 1998 ens va deixar en Joan Brossa. El creador i poeta català va deixar un llegat artístic impressionant escampat per mig món. Pocs anys després del seu traspàs es va crear la Fundació Brossa on s’hi centralitzava tota la seva vida creativa i els estudis de la seva persona i treball. Malgrat això, els seguidors d’en Brossa no tenien l’oportunitat de gaudir de cap espai concret on s’hi pogués trobar tot allò referent a les seves creacions.

Però aquesta setmana això ha deixat de ser així. La Fundació Brossa ha obert al públic el nou espai permanent dedicat al poeta català i la seva extensa i eclèctica obra. Hi podreu trobar tot un seguit d’activitats relacionades amb ell i hi podreu comprar llibres i catàlegs, veure fragments de pel·lícules, entrevistes, etc. Així doncs la Fundació Brossa s’obre al gran públic i ens dóna l’oportunitat de conèixer més aquest artista i de gaudir-lo més, tal i com ja es demanava repetidament per part del públic.

Aquest espai el podeu trobar al carrer de Provença 318, entre Pau Claris i Roger de Llúria de la ciutat de Barcelona.

Un anglès, un tren i un país que no existeix.

L’estiu de l’any passat tv3 “la nostra” ens va sorprendre amb una sèrie de reportatges de mitja hora de durada que, emprant el tren com a mitjà de transport, el conductor del programa ens descrivia la gent i el paisatge que anava trobant-se pel camí.

Fins aquí res de l’altre món. Allò sorprenent és que ens vàrem trobar una sèrie de característiques del programa diferents al que ens tenen acostumats:

1.- El conductor del programa era un escriptor i, a més, anglès (almenys d’origen), en Matthew Tree.
2.- El programa era interessant de principi a fi i estava elaborat d’una manera molt dinàmica i fresca.
3.- El mitjà de transport era el tren i l’àmbit territorial eren els Països Catalans.

Com comprendreu, i tal i com funciona darrerament la Televisió “Nacional” de Catalunya, va ser una sorpresa agradable, difícil de creure fins i tot.

Enguany s’està gravant la segona part d’aquesta sèrie, i oh sorpresa!!, amb el mateix presentador i emmarcat en els mateixos Països Catalans, que per a principis d’estiu serà emesa per tv3 en horari de màxima audiència. I jo em congratulo perquè és un d’aquells programes que quan acaben sempre et deixen un bon regust de boca, com si el nostre país i el seu principal canal de televisió fossin, per uns moments, com qualsevol altre país i canal de televisió del món. A més, la feina d’en Matthew Tree és força destacable, sempre destil·lant aquell humor tan anglès i, alhora tan català, que tan ens fa vibrar i que tant trobem a faltar.

Per si no hi hagués prou, enguany, Matthew Tree es dedica a escriure un bloc on s’hi poden llegir les incidències que han anat apareixent en el transcurs de la gravació del programa i els pensaments sempre interessants d’en Matthew Tree respecte allò que s’han anat trobant.

Pop "made in Aubúcies"

Ja fa més de deu anys, quan molts de nosaltres anava a l’institut, va començar a aparèixer al nostre país el concepte contemporani de festival de música (rock, pop, tradicional, etc.) El primer del que tinc memòria és el “festival de la vaca” celebrat a Escalarre, el Dr. Music Festival, que imitava en certa mesura els festivals que es feien a Anglaterra, Dinamarca o els Estats Units. Tots aquests festivals tenien molts aspectes en comú. Espais naturals oberts, diversos dies d’insomni, tendes de campanya, psicotròpics a dojo, sexe a discrcció, cervesa esbravada, música non-stop, calor evident, pols emprenyadora, pluja refrescant, fang emspastifador, etc.

Els anys han anat passant i els festivals han anat apareixent i desapareixent arreu gairebé per generació espontània. Els nostres països no són una excepció. Se'n fan molts i la majoria són prou diferents entre sí que han anat susistint la majoria al pas del temps.

L’any passat, amb motiu del canvi de lloc de celebració de l’Acampada Jove d’Arbúcies organitzada per les JERC, un dels festivals més multitudinaris que es fan, l’Ajuntament d’Arbúcies no es va quedar amb les mans creuades planyent-se de la pèrdua d’un festival que revitalitzava el poble de manera espectacular, i va encarregar a la seva regidoria de cultura gestionada per gent jove i competent que muntés alguna cosa per tapar aquest buit, aquest forat monumental. I de manera poc habitual i en poc temps va sortir una proposta de festival absolutament diferent a l’Acampada i amb tots els elements per ser un èxit. Només calia gestionar-ho de manera coherent i assenyada.

El resultat?

POPARB. Un festival de pop independent fet als Països Catalans de petit format, plataforma i escenari de presentació i promoció de projectes creatius de nova fornada o consolidats, un ambient familiar, jove i una organització ben feta i amb bon gust... sense preses, sense aglomeracions, sense grans muntatges ni parafernàlies... un festival que ha tingut una bona arrencada i que segurament serà un referent de l’indi pop fet a casa nostra.

Podeu consultar aquí el programa de l’edició d’enguany.

I que en tinguem per molts anys.

Conèixer el món, conèixer-nos a nosaltres mateixos/xes

Uff... aquest cap de setmana ha estat el més calorós de tot l’any. Sembla que arribem a l’estiu sense haver passat abans per la primavera, o almenys no del tot. I de retruc, està passant aquesta primavera calorosa sense que hagi plogut com la natura mana. Tot plegat una mica angoixant.

Els nostres països, els Països Catalans, són un tros de terra i aigua i aire que, com tots els països i, per tant tots els trossos de terra, aigua i aire, estan farcits de racons màgics, paisatges espectaculars i gents encantadores. Malgrat això, el mal anomenat “progrés” ens està fent desaparèixer allò que fa especial la nostra terra i tot el món sencer. Als nostres països aquest procés, com la majoria de coses negatives, pren una dimensió descomunal i una dinàmica cada cop més definitiva vers la destrucció. La destrucció del nostre patrimoni natural és un fet i sembla que voler preservar-lo sigui quelcom naïf, de hippies pudents i fumadors d’haixix o de jovenalla eixelebrada.

Però res més lluny de la realitat. La protecció del nostre patrimoni natural (com també l’artistico-arquitectònic, el cultural o l’humà) és vital per a la nostra qualitat de vida. El gaudi de tots aquests plaers és una part fonamental per a la consecució nostra felicitat i la nostra supervivència com a poble i com a espècie. Cal tenir-ho en compte.

Ja fa gairebé deu anys que va aparèixer als nostres quioscos una revista, que no només seria una de les revista pioneres en el seu gènere, sinó que esdevindria la revista que encetaria una manera de fer molt concret dirigida a un sector de públic absolutament oblidat de feia molts anys. Descobrir Catalunya ha omplert, i segueix omplint, un buit fonamental en els quioscos del nostre país. És una revista que ens permet descobrir tots els Països Catalans, i fins i tot l’estranger, des d’una perspectiva amena, precisa, divulgativa i amb una gran qualitat de text i imatge. Una revista que barreja geografia, antropologia, viatges, gastronomia i cultura en general que enganxa des de la primera plana a la darrera. No cal dir que les revistes de Descobrir Catalunya ocupen un lloc especial en els prestatges de casa meva.

Ara que la revista fa 99 números, i esperem que molts més, només els vull felicitar per la feina ben feta.

El mot ver

Que cada cop es parla pitjor és un fet. És un fenomen d’abast universal i ningú, o gairebé ningú, és immune a aquest fet. La pobresa lingüística que la societat, les societats, experimenten ve, en part, deguda a un empobriment de la civilització. Som massa laxes amb el llenguatge i això ens porta, de retruc, una laxitud en el pensament, la moral i l’ètica, que ens empobreix com a éssers humans de manera dramàtica.

Això, que a la majoria de cultures passa, es dóna en grau superlatiu en els nostres països catalans. La nostra llengua pateix encara de grans pressions per part d’altres llengües, grups socials i fins i tot institucions que la fan encara més vulnerable a aquest fenomen. La nostra llengua, doncs, pateix d’unes quantes patologies. Una d’elles és la substitució en parts de la societat per una espècie d’híbrid “catanyolenc” que és un dels primers passos per a la seva agonia final fins arribar a la desaparició. Un dels exemples on més evident es fa patent aquest problema és, ja no a la societat, sinó en els mitjans de comunicació i especialment els seus professionals de la informació. Uns professionals que no tenen cura de la seva èina fonamental de feina, i que fa que, no només no tinguin credibilitat sinó que a més denota una baixesa intel·lectual impensable en altres països (en aquest cas països més normals que el nostre).

Com jo tampoc he estat immune a aquets fenomen, intento esforçar-me en tots els àmbits de la meva vida a parlar més o menys correctament: sense barbarismes, sense canvis en les estructures gramaticals, amb expressions pròpies de la meva llengua. Qui s’estima les llengües, i la seva també, denota un grau de civilització que és el que hauria de tenir tots els individus de la societat. Parlar bé és pensar millor i actuar eficientment.

Ja fa molt de temps vaig descobrir, gràcies a una Quòniam, un web anomenat rodamots que, pel meu punt de vista, fa una funció social important. Justament apuntar-te gratuïtament al seu servei, cada dia envien un mail on hi podem trobar una paraula concreta o fins i tot una expressió, juntament amb una definició i un exemple del seu ús. També es pot consultar la seva base de dades que resulta ser una espècie de diccionari on hi podem trobar frases fetes, mots habituals i no tant habituals, etc.

Us recomano que, si us ve de gust, feu l’esforç de parar atenció mentre parleu i escriviu. Ja veureu que, sense adonar-vos, entrareu en una altra dimensió de la comunicació no gaire de moda: la comunicació correcta i eficaç.

Botifarra, especulació, música i frikisme

Avui tinc varies coses per explicar-vos. Una d’elles és que aquest diumenge Quòniam planta parada al barri del Poblenou en el marc de la Cinquena Botifarrada Popular contra l’Especulació al barri del Poblenou. A partir de migdia podreu trobar la parada on hi podreu trobar la majoria de les samarretes de Quòniam a preu de web (sense despeses d’enviament). A part, podreu gaudir d’una sèrie d’activitats, exposicions, concerts i el dinar popular. Més informació aquí.


Parlant d’altres històries, fa poc que ha aparegut un nou bloc a internet dedicat exclusivament als concerts que es fan arreu del país. El seu nom és Stock de so i apareix per omplir un buit monumental pel que fa a la promoció i difusió de la música feta als Països Catalans i en català. Hi podreu trobar enllaços, informacions sobre concerts i cròniques en vídeo de diferents concerts que es van fent arreu. Esperem que sigui un pas més per seguir dignificant la cultura musical del nostre país... ja que la majoria de mitjans de comunicació “oficials” no ho fan. Visiteu també aquest web.


Segurament en el web d’Stock de so hi trobareu la crònica de dos concerts interessants aquest cap de setmana. La sala clap de Mataró ha programat per aquest divendres el concert dels Ken Zazpi, un grup basc que està apostant per fer musica de qualitat i exportable. Segons els entesos, l’estil de música d’aquesta banda de Guernika és el que es coneix com power-pop i tenen la particularitat que han gravat un parell de cançons del seu darrer disc en català. A més dels recomanables Ken Zazpi, en la mateixa sala, però dissabte, tornen els Antònia Font per desplegar tot el seu món surrealista presentant el seu excel·lent Batiskafo Katiuskas. Serà un dels primers concerts on es podrà escoltar en directe el seu darrer disc i que tindrà el dia vuit de juny el dia de presentació oficial del nou disc a l’Auditori de la ciutat de Barcelona. Imprescindibles.


Per últim us vull parlar d’un grup suec anomenat I’m from Barcelona que està essent la sensació d’aquell país nòrdic enguany. Un grup format per gairebé trenta persones d'estètica retro que sincerament exhalen un punt de flaire fricky. Aprofiten un cert retorn estètic a dècades passades que s'està vivint actualment per obsequiar-nos amb un disc i un vídeo digne del Ridiculisme català. L’edició d’aquest any del Primavera Sound de Barcelona els tindrà en concert i si heu vist l’anunci de televisió del festival podreu comprovar que la cançó que hi surt és precisament seva, que a més és la que dóna més o menys nom al grup. El més segur és que aquesta cançó esdevingui cançó de l’estiu a mitja Europa i segurament que aquí, amb més motius, també. Podeu escoltar fragments de les seves cançons i veure el seu vídeo aquí.

L'hivern se'n va i les samarretes Quòniam arriben.

Es nota que l’estiu ja arriba. A la mínima que comença a pujar la temperatura i el sol comença a escalfar, qui més qui menys comença (comencem) a actuar com autòmats. Ens comencem a treure la roba (de vegades massa aviat) i recuperem les samarretes, els pantalons curts i el calçat lleuger i fresc. No cal que us digui que és quan la gent ens n’adonem de la necessitat de jubilar alguna samarreta que tenim descolorida, trencada i esfilagarsada i comprar-ne alguna altra. I és quan, cada cop més gent, pensa en Quòniam per aconseguir una samarreta diferent a les demés.

Mentre esperem a veure quina serà la samarreta Quòniam d’aquest estiu, que aviat sortirà a la venda, cada cop hi ha més comandes dels ja clàssiques samarretes fonètiques dels Països Catalans. Tot i això, aquest més d’abril passat ha estat la samarreta EP! la més venuda del mes, seguida de prop per les de Països Catalans i Pop. Segons la central de comandes de Quòniam, les samarretes de la Rumba ha tornat a ser una de les més sol·licitades tot i que estan gairebé exhaurides. Això està fent pensar a la gent de Quòniam en una possible reedició tot i que no se sap quan ni tampoc el nombre d’unitats d’aquesta possible nova reedició.

Doncs res, us animo a vestir aquesta temporada de calor amb les samarretes del Quòniam i passejar-les arreu. I per cert, no oblideu que podeu enviar les vostres fotografies per penjar-les en la galeria de Quòniam Arreu.

Empordà Segle XXI

L'altra dia a la feina, una feina diferent a la que faig per Quòniam, una companya enmig d'una conversa, etziba: “Ah, és un d’aquells grups de rock català? És que la música que es fa aquí és molt dolenta”. Vaig suposar que l’aquí es referia a Catalunya i no pas als Països Catalans. I jo, a partir d’aquell moment, li vaig començar a fer entendre que aquesta afirmació em resultava, sincerament, molt agosarada. Va interperlar-me en un moment donat dient: “Digues-me encara que només siguin 5 grups o autors catalans que facin bona música”. Jo, sense pensar li vaig dir: “Antònia Font, Sanpedro, Refree, 12twelve i Guillamino” Apart que un dels presents, mallorquí malalt d’un autoodi radical, em va tornar a dir que Antònia Font era bàsicament deixalla, la meva companya coneixia molt poca d’aquests noms. I això que aquesta noia havia estat treballant durant molts anys a la ràdio.

Una prova més que el món s’acaba, com diria Xavier Grasset al seu programa de Catalunya Ràdio. I és que ja és trist que la música per als mitjans de comunicació del nostre país sigui una cosa inexistent. I ja és trist que, tot i els esforços, la música de caràcter més popular sigui encara una cosa de minories i gairebé clandestina. Ja és trist que se li doni més importància als fenòmens musicals foranis que als autòctons, els quals poden ser molt millors però que són tractats com a fets anecdòtics i censurables.

És ridícul tot plegat. I és trist que aquests mateixos artistes i músics, si canvien de llengua d’expressió i es passen a cantar en espanyol, llavors els mitjans autòctons o no els donen un pèl més d’importància. Després tot acaba en un no-res. Un país bastant peculiar, aquest el nostre. I això és bastant estrapolable a gairebé tots els àmbits de la nostra vida comunitària.

Però bé, llavors escoltes el darrer disc de Guillamino i et preguntes: Com pot ser que la gran massa no conegui aquest home? Com pot ser que no se’l programi en més concerts i en facin una difusió i una promoció com es mereix? L’autoodi que podreix la nostra persona, la nostra identitat i que no fa sinó enganyar-nos a nosaltres mateixos.

Guillamino (Pau Guillamet) és un dels millors exponents de les noves tendències musicals al nostre país. És una espècie d’ésser orquestra que domina els samplers, les bases pregravades i els ordinadors (a part de la seva guitarra espanyola) que crea universos propers al chill-out molt autòctons i on hi conflueixen el hip hop, el dub, el drum’n’bass, el house, la música tradicional, el soul i una gran amalgama de sons diversos.

Ja amb el seu primer disc 1dia (Bankrobber, 2005) ens va demostrar que la música es pot fer d’una altra manera independentment d’on s’hagi nascut i la llengua que es parli. Va tenir una certa repercussió en àmbits musicals europeus i va saber cridar l'atenció a molts, prometent tornar. Realment un disc prometedor d’un desconegut foll de la fusió entre la tècnica i l'acústica. El segon disc anomenat Somnis de llop (Bankrobber, 2005) ha resultat ser un pas, de gegant, més endavant cap a la consolidació del seu estil i el seu tarannà. Fins i tot ha estat capaç de col·locar una cançó house barrejada amb sardana a discoteques o clubs de nit de moda del nostre país. Les crítiques favorables li han caigut d'arreu però ell no s'ha adormit. Ja l'any passat va començar a ticar en directe en diferents festivals i concerts i així deixar-se conèixer per un públic més ampli. Sincerament, us recomano els seus concerts que són contundents, sincers, molt propers al públic i que deixen un regust de boca molt agradable.

Guillamio ens ofereix del millor de la música electrònica feta a Europa, amb bon gust, creativitat i sense necessitat d'amagar la seva identitat.

Poblenou Parc Central

Que el consistori barceloní ha estat destruint, i encara ho està fent, el barri del Poblenou és un fet innegable. Moltes de les fàbriques i altres edificis i espais que formaven part d’un patrimoni artístico-arquitectònic únic han desaparegut per donar pas enormes blocs de ciment d’habitatges i oficines. Això ha impossibilitat haver pogut aplicar, al Poblenou, un pla urbanístic semblant al de diverses zones industrials de Londres o Hamburg on s’ha pogut preservar el patrimoni industrial assimilant-lo a la ciutat, donant-li uns usos diferents adaptats a les noves necessitats actuals d’habitatge i serveis.

Tot i això, el Poblenou té un teixit social molt fort i gràcies als moviments veïnals i juvenils s’ha pogut redreçar, en part, el projecte destructor que l’Ajuntament de Barcelona tenia previst aplicar a aquest barri. Així és que la força veïnal ha pogut salvar una part no menyspreable del patrimoni industrial i ha forçat l’Ajuntament a requalificar alguns dels solars buits per a habitatge protegit o bé restaurar i adequar fàbriques emblemàtiques per a usos públics. Tanmateix encara hi ha molts fronts oberts com és el cas de la lluita oberta per salvar Can Ricart, conjunt arquitectònic de gran valor artístic.

Un dels casos on la pressió popular ha fet canviar el projecte inicial d’urbanització és el cas del Parc Central del Poblenou. De fet, a petició del veïns s’ha redisenyat el parc eliminant-ne els vials que el travessaran per tal de fer-lo més tranquil i augmentant-ne les zones habilitades a l’esbarjo. Aquest parc sembla que ocuparà 55.600 metres quadrats (unes cinc illes de l'Eixample) i quedarà delimitat per la Diagonal i els carrers Bac de Roda i Marroc. Els carrers Bilbao i Espronceda el travessaran transversalment i Cristóbal de Moura longitudinalment. El carrer Pere IV quedarà interromput pel seu pas pel parc. El disseny i execució del parc ha estat assignat a l’arquitecte francès Jean Nouvel, autor de la torre Agbar, i sembla ser que ha decidit que el parc esdevingui una espècie de jardí botànic impressionista on hi haurà una vegetació exuberant on hi predominarà el desmai i les plantes enfiladisses. També hi haurà un parell de carrils bici i s’hi integraran al paisatge les naus de la fàbrica Oliva Artés, que ara s'estan rehabilitant i que encara no tenen un ús definitiu assignat.

Esperem que aquest Parc Central sigui digne de l’històric barri del Poblenou i la seva gent, que tant ha fet i fa per a salvar el barri. Podeu llegir més sobre aquest projecte clicant aquesta notícia del diari Avui.

Per a més informació sobre les entitats del barri visiteu el portal de la llibreria etcètera.