Fa un parell d'anys ens assabentàvem que un nen de Lloret de Mar era denunciat i conduit a l'Audiència Nacional Española (Madrid - Espanya) acusat de terrorisme per l'única raó d'haver enviat uns mails des d'aquest web a favor de l'etiquetatge en català a els supermercats Dia i Mercadona. Aquest noi, l'Èric Bertran, i la seva família van passar un calvari de judicis, bullying, persecució, etc. que no ha estat prou conegut gràcies als mitjans de comunicació mesells del poder.
Després de tot això el mateix protagonista va escriure un llibre narrant la seva experiència surreal i que va ser un bestseller. Ara s'estan ultimant els darrers serrells de l'obra de teatre on, apart de sortir-hi ell de manera virtual, hi apareixen una sèrie de personatges que recreen tota la història. L'obra està produïda per Zitzània i hi col·labora la productora Arriska Films. Part del vestuari està cedit per Quòniam, per la qual cosa els qui aneu a veure l'obra les veurà en viu sobre l'escenari. Les samarretes triades són PC3 i EP.
I tot plegat us explico això per comentar que ha aparegut a les llibreries una edició revisada d'un altre clàssic de la literatura en la nostra llengua: l'Espill (o el llibre de les dones) del valencià Jacme Roig. El publica Quaderns Crema i l'edició va a càrrec d'Antònia Carré. L'edició inclou l'original en català del segle XV i en català actualitzat i acompanyat de notes explicatives. Es veu que aquest metge parla sobre les dones i tot el món que les envolta i que afecta directament als homes d'una manera força cínica i enginyosa que no deixa indiferents a ningú.
Si us sóc sincer, cada cop miro menys la tele i cada cop m'esgota sobiranament més l'actualitat d'aquest país i del món. N’estic una mica fart de la realitat que ens volen imposar i que nosaltres ens deixem imposar. Em fa la sensació que quan més temps passa més es rovella tot. Els mitjans de comunicació d'aquest país estan en hores molt baixes, en general, l'actualitat cada cop és més crua i més dura, la política (la pitjor accepció de la paraula política) cada cop és més patètica, els temes de societat cada cop són més sensacionalistes i banals, els esports cada cop són menys esport i més negoci, els espectacles cada cop són més simples, avorrits i rancis, les religions cada cop més allunyades de la realitat i la gent... cada cop som més persones vivint a la nostra ciutat, el nostre país, el nostre món i cada cop les coses van a pitjor: més soroll, més brutícia, més conflictes, més lletjor, més estrès, més incomunicació, més mala llet... I això és aplicable a tot el món amb matisos.
Us heu fixat que cada cop hi ha més lletjor i menys bellesa? Doncs jo ja fa temps que me n'estic adonant. I cada vegada més estic més convençut que jo, personalment, començo a estar preparat per canviar la meva manera de viure essent fidel al meu canvi de mentalitat.
La Granja de Gavà, la Grangeta com la coneixem alguns, és un lloc que a molts no us pot dir gran cosa però que a mi i a molts d’altres sí. Era el lloc on anàvem a er un cafè una birra o una crepe salada abans, durant i després d’anar a la facultat. És al número 37 del carrer Joaquim Costa, ja entrats al barri del Raval des de la Ronda de Sant Antoni, envoltat ara de bars de disseny i botigues regentades per pakistanesos, filipins o xinesos.
És un lloc màgic, ple de quadres i de referències artístiques, que el regenta prou bé una dona de mitjana edat llarga amb cabells curts tenyits de ros i fumadora compulsiva que sempre et mira amb uns ulls murris del qui sap molt de la vida i les ha vistes passar de tots colors. Ella és la Montse.
L’espai és petit però un univers en sí mateix. Et dóna la benvinguda una dona grassa cantant d'òpera de dos metres palplantada en un extrem del taulell. Ple de taules d’aquelles pesades de marbre i cadires de ferro negres, l’ambient és càlid i acollidor, fruit de la llum que emanen unes grans làmpades en forma de conus torçades en posició horitzontal perquè si no tocarien les taules. 
Si us hi passeu feu-ho amb calma, com si no importés l’esdevenidor. Deixeu-vos amarar del seu encant en companyia o en solitud... i esbrineu si fan alguna xerrada literària o un recital de poesia aquell vespre.
El fet és que cada any, amb el pretext de celebrar el solstici d'estiu i el d'hivern, uns quants ens hem anat reunint a la Facultat de Lletres i passem una estona plegats escoltant música, menjant allò que cadascú a portat i xerrant i alcoholitzant-nos un pèl. Enguany però ha estat diferent. La festa de cop i volta ha crescut en qualitat i quantitat. Dels 4 gats que érem ahir vàrem passar a ser prop dels 100 o més; en comptes de música enllaunada s'ha pogut gaudir de l'actuació d'un grup musical en directe, els quals han estat Escamot Tamarro, un grup de música tradicional de la Seu d'Urgell; i a més, la qualitat i quantitat de la teca ha estat molt més superior. Veritablement ha estat un èxit en tot.
Ja veieu, cada secta té les seves coses...
Avui, des que m’he despertat, que més o menys he fet el mateix que cada dia... m’he llevat, m’he vestit, m’he pentinat amb les mans els meus cabells curts i impentinables, he baixat a comprar el pa, he tornat a casa i he fet uns entrepans, m'he rentat les dents i la acra i jo i la meva xicota hem entrat al cotxe i ens hem dirigit cap al Vallès, he deixat la meva xicota allà i he agafat la carretera de Cerdanyola a Barcelona i després de passar per móns totalment diferents he arribat a la feina. He encès l’ordinador i mentre menjava un entrepà de sobrassada amb formatge he anat navegant per internet, mentre els meus caps i alguna companya seguien alienats en les seves coses aliens a la meva navegació i, de fet, seguien aliens a la meva presència sempre etèria. Fins aquí bastant normal tot.
Però mira per on que tot navegant he descobert una pàgina especialment interessant, aquell lloc web que havia d’existir i que al final s’ha manifestat. Aquest web ens fa bellugar les emocions, ens fa instantànies sonores de la quotidianitat que esdevé un racó de calma i bellesa amb tots els matisos que pot prendre els nostres voltants. Aquest web que de fet és un blog la porta en Ricard Casals Alexandri i l’ha batejat amb el nom de Quadern de sons.
Aquest quadern és un indret especial, tranquil, reposat, que ens convida a la contemplació del nostre voltant. En Ricard, amb un enregistrador de so a la mà, circula pel món captant petits fragments de la vida sonora que, habitualment, ens passen desapercebuts. Des de les fulles d’arbre caient sobre un cotxe fins a un gos bevent aigua, l’univers que ens presenta en Ricard és proper però desconegut de tant present alhora. També ens convida a escoltar poemes dits per diferents personatges, la qual cosa corona una idea original i útil per a la majoria que ni mirem, ni escoltem i que simplement transitem per la vida sense aturar-nos a contemplar-la.
Un dels dissenyadors del Quòniam, en Marc, ja fa temps que volta pel món cercant muses que l'inspirin i coneixent tendències artístiques. Hom podria dir que, fins fa poc, era el nostre home a Londres que ha estat investigant les noves tendències dins el món samarretaire i del disseny en general. Ara creiem que ha estat a Irlanda i algú ens ha assegurat que ha tornat al nostre país momentàniament. Doncs bé, la notícia és que fa uns mesos en Marc ha estat cridat a pintar dues habitacions d'un hotel de la capital anglesa després haver estat seleccionat per al projecte Hostel Project Art.
L'hotel en qüestió és el cèntric Hotel Piccadilly Backpackers, el qual va endegar aquest interessant projecte fent una crida a artistes d'arreu per a que pintessin les seves habitacions, cadascuna d'una manera diferent. La llibertat va ser total, segons ens ha comentat el nostre dissenyador, i això és una mostra més de fins a quin punt els responsables de l'hotel han apostat per la idea. Aquest original projecte, pel que sembla, té la voluntat d’oferir un espai d’expressió per a artistes i oferir un espai diferent, únic i original als hostes de l’hotel. A més, us podem assegurar que en aquest hotel no hi ha cap habitació igual, la qual cosa fomenta a tornar-hi i descobrir-ne una altra.
En Marc ha estat el responsable de pintar les habitacions 304 i 308 de la tercera planta. L’obra de la primera habitació (7 per 3 metres) porta per títol Let the Sunshine In que està dedicada al musical Hair i que va ser pintada en només una nit, vint-i-quatre hores abans de la inauguració de la tercera planta. La segona obra, la de l’habitació 308 porta el títol de Viatge a Ítaca i està inspirada en la cançó de Lluís Llach.
A més, i com a detall especial, en una de les dues habitacions s'hi pot trobar una frase que ja ha fet cèlebre la gent de Quòniam: EP! kom’anem. Si us passeu per Londres potser acabeu dormint en alguna d’aquestes dues habitacions. Si és així, feu-vos una foto i envieu-nos-la.
Per els i les amants de campar per la muntanya a l'estil boc muntanyenc en zel o porc senglar afamat ha aparegut una nova revista que ben segur us podrà interessar. És una publicació mig amateur però amb més qualitat que moltes altres coses que són professionals i es fan per diners. Això és perquè es fa amb amor i honestedat, és evident. Bé, doncs aquesta publicació que rep el nom de Natura i Aventura s'edita un cop al mes tant en paper com en suport digital i és de distribució gratuïta. En el seu interior hi podreu trobar una revista força completa pel que fa a les temàtiques que es toquen i prou correcte pel que fa a l'estètica i la maquetació. Apart de la informació rigorosa, però entenedora, que s'hi dóna la revista ofereix una fàcil lectura plena d'esquemes, mapes, fotos i il·lustracions.
Natura i Aventura és una revista gratuïta i que tot just comença a caminar però neix ja amb l'objectiu de poder omplir un cert buit existent en l'àmbit de les publicacions de muntanya i natura (un buit incomprensible tenint en compte la tirada a la muntanya que tenim catalans i catalanes) i esdevenir un referent en aquesta temàtica.
Qui més qui menys ha practicat el sexe alguna vegada. De fet, totes les cultures coneixen aquesta pràctica ancestral i que ens apropa definitivament a la resta dels animals del planeta terra llevat de les amebes i altres tipus d'animalons com els peixos, les serps, alguns plumífers, etc. Però bàsicament és una pràctica que és bastant normal tot i que, encara ara, es manté en un cert secretisme... com si hi hagués algun tipus de tabú al voltant del tema.
Però bé, la cosa és que encara que sembli mentida, el fet és que el sexe és una cosa força normal i corrent. Tan corrent que una part important dels continguts d’Internet, per posar un exemple, tenen relació amb el sexe. Tot i això haureu notat que a la vida pública catalana el sexe és un tema que no es toca gaire. Déu ser per aquesta mentalitat un pèl conservadora, retrògrada, del què diran, que amara la societat catalana. De fet, els consumidors de porno, per dir un exemple, poques vegades n'han gaudit en la nostra llengua. És que els catalans i catalanes no practiquem la fornicació? De vegades ho sembla mirant les estadístiques de natalitat.
Doncs sí, la veritat és que es té constància que als nostres països llemosins s'hi practica la qüestió del cardar i coses que hi tenen a veure. I això ho sap molt bé en Conrad Son, el gran multifacètic artísta porno català o els creadors d'Eroscatalà (web recomanat), de Sexe Català o La cuca al cau, webs i blog que tenen a veure amb el nostre sexe.
Ja feia molt i molt temps que s'anava rumorejant el tancament de Ràdio 4 i el circuit català de TVE. Fa menys temps els rumors eren més clars i nítids fins al punt que la mateixa RTVE va anunciar oficialment la clausura de les seves emissions en català, tant en televisió com en ràdio. A partir d'aquí els treballadors d'aquestes dues cadenes amb solidaritat de moltíssima gent (professionals del ram o simples espectadors i oients) han anat lluitant per evitar el tancament dels primers mitjans de comunicació audiovisuals que van parlar català al nostre país.
L'escusa del tancament era la de sempre: l'econòmica. Sempre han sostingut que les desconnexions en català o una ràdio sencera en aquesta llengua sortia massa car. I el pretext ha estat el d'eixugar els milers de milions d'euros de dèficit que arrossega aquest ens públic espanyol. Ara per ara veurem aquest proper mes de gener el tancament TVE a Catalunya el qual, i per descomptat, no ajudarà eixugar res. Només serà una operació per eliminar quelcom que sempre és molest a Espanya: el català. I el que dic no està dit des del victimisme sinó des del convenciment que mai no és tard per segar cadenes i assolir el que qualsevol poble normal no es qüestiona. Perquè també els mitjans de comunicació, com ho fa els paissatge, la llengua, la música, la gent, l'art, el color dels semàfors o l'olor d'un indret, conforma un país.
Vic tot l’any però, a l’hivern, amb aquella boira que ocupa els seus racons, cal dir que és superba. Un dels records més forts que tinc de la ciutat és quan vaig anar per primer cop al seu mercat medieval. En aquells temps (potser haurà passat ja una dècada) els mercats medievals eren una cosa exòtica on hi anava més aviat poca gent. De fet, va ser el primer cop que vaig anar a un mercat medieval i he de reconèixer que em va captivar. El marc era incomparable, el nucli antic de Vic ple de boira i una temperatura que fregava els 0ºC. Unes parades fetes majoritàriament de roba de colors terrosos i fusta; tot ple d’espelmes, torxes, fums d’encens i de llenya, animals de quatre potes o plomes i palla, tavernes típiques i els firaires vestits per a l’ocasió. Música en directe per diferents racons i de tant en tant alguna representació de carrer. Tot plegat, màgic, per aquells que ens agrada poder sortir de la quotidianitat per endinsar-nos en móns màgics, antics, misteriosos o de fantasia.
Enguany el Mercat Medieval torna a celebrar-se durant els dies que van del 6 al 10 d’aquest mes de desembre. Òbviament ja no és el mateix. Aquest tipus de fires han crescut massa de parades i de públic (el que evidencia el seu èxit incontestable) i anar-hi de vegades esdevé un esport de risc. Tanmateix encara s’hi pot trobar algun moment on no hi hagi molta aglomeració de gent per poder passejar-se entre encensos naturals, sabons artesanals, tes i infusions, embotits, obres d’art de diferents tipus, artesanies en tot tipus de materials, malabars, músics ambulants i un llarg etcètera que ben segur us pot fer passar una estona agraïda.
