L'illa Misteriosa

Un dia mon pare m'explicava com va descobrir Jules Verne. De petit, tot remenant en calaixos del rebost de casa dels seus avis, va trobar un llibre antic i garndiós, escrit en espanyol, d’un tal Julio Verne. El títol era “La Isla Misteriosa”. El seu avi, el meu besavi, li va donar i tot just el va començar a llegir s’hi va enganxar. Cada cop estava més i més enganxat i l’emoció pujava de nivell a mesura que s’anava apropant a la resolució de la novel·la. Llavors, de cop i volta i com si hagués estat fet expressament, va adonar-se que mancaven les darreres pàgines, les que amagaven la resolució del misteri. Un moment violent sense dubte.

Ja us podeu imaginar la frustració que pot generar una situació d’aquesta naturalesa. Però en comptes de deixar-ho estar i plànyer-se de la seva sort, no va parar fins que se’l va poder comprar i, d’aquesta manera, acabar de llegir-lo. No li va caldre imaginar-s'ho.

Jules Verne ha estat un autor menystingut. De fet, sempre que se l’ha volgut atacar s’ha intentat desacreditar-lo titllant la seva obra de pueril i per a un públic més aviat juvenil. Poques vegades se l’ha tractat com el que era: un gran visionari i aventurer lliure que escrivia allò que vivia i imaginava. Val a dir que el seu estil, com a escriptor, no és gens espectacular però és correcte. De vegades és sobri però clar, concís i amant de la descripció. Però pel damunt de tot això Jules Verne és un creador de somnis, un narrador d’aventures inimaginables (fins i tot actualment) i un enginyer d’atmosferes màgiques i evocadores que fan emocionar-nos i aprendre.

Gràcies a ell la gent de la seva època va poder tenir a l’abast móns que en aquell just moment els europeus descobrien. Se n’assabentaven dels nous avenços tecnològics i antropològics i geogràfics mentre descobrien, molts dels seus lectors, que el món era divers i ple de gents molt diferents a ells. I encara ara té plena vigència perquè el que en aquell moment era un viatge al present i al futur, actualment és un viatge al passat i segueix sent-ho també al present... i fins i tot al futur.

Jo també el vaig descobrir amb “L’illa Misteriosa” que mon pare em va regalar el dia de Sant Jordi de l’any passat. A partir d’aquí he anat descobrint un univers sublim, fet gairebé a mida de les meves expectatives com a lector amant de l’aventura i els viatges. Viatge al centre de la terra, La volta al món en 80 dies, El castell dels Càrpats... Aquest darrer me’l va regalar un amic i encara l’he d’encetar. Un amic amb qui, precisament, vaig ser farà ara 13 anys als Càrpats transilvans.

Si voleu més informació sobre Jules Verne i el seu món, la seva obra, la seva vida, etc. podeu consultar aquest web molt complet que és tota una troballa: Web català de Jules Verne.

Manual d'instruccions de l'allioli.

Actualment estem veient com de mica en mica va creixent la consciència del menjar bé. Bé, bo, a poc a poc... tornar al temps quan menjar era alimentar-se però també gaudir. La vida que portem molts de nosaltres no ens deixa fer uns àpats mitjanament dignes cada dia. I això, tard o d'hora, ens pot passar factura amb interessos, la qual cosa ens amoïna força a alguns.

Però ja que parlem de l’esmerçar temps dins la cuina, de la calma, del bon menjar, dels bons aliments, etc. jo, per exemple, us diré que elaboro una salsa que alguns diuen que és catalana i d'altres diuen que és occitana, sense parar atenció que, en el fons, és gairebé la mateixa cosa. És segurament una de les salses més importants de la cultura gastronòmica del nostre país. Una emulsió entre l'oli i l'all, una unió que, ajudada amb la sal, esdevé una tombarella excitant del paladar. Parlo de l'allioli. Aquell aliment que surt com per art de màgia de dins d‘un morter, una de les eines més antigues i fonamentals de la gastronomia.


El morter i la seva mà són estris màgics. Mireu-lo, observeu-lo, toqueu-lo... i preneu la mà de morter, de fusta ferma que pica la pedra per a engendrar perles gastronòmiques, regals per als sentits. A més d'això, el morter i el seu ús són d'abast universal i el trobem a indrets molt allunyats entre sí.

Proveu de fer allioli:

1. Preneu el morter i poseu-hi força all. L’all ha d’estar ben tallat per facilitar així la seva “esclafamenta”. Abans de procedir a fer una pasta d’all cal primer posar-hi sal i si es vol diluir-la amb dues gotes d’aigua. Col·loqueu-vos l’estri de pedra o terrissa entre les cames i comenceu a esclafar els alls amb paciència mentre barregeu la pasta resultant amb la sal.
   
   
2. Quan veieu homogènia aquesta pasta d’all, cal que comenceu a abocar-hi, gota a gota, el millor oli de les Garrigues o del Camp de Tarragona que pogueu trobar. El moviment de la mà ara canvia. En comptes d’aixafar cal que la mà faci el moviment circular característic resseguint les parets del morter. Cal tenir paciència, resistència, insistència i buidar de pensaments la ment perquè tot funcioni com cal.
   
   
3. De mica en mica veureu com l’oli es va barrejant curosament amb la pasta d’all i va metamorfitzant-se en una pasta fina i poc consistent, prenent el color de l’oli que empreu. La consistència es va fent cada cop més poderosa i de mica en mica notareu com la mà de morter es resisteix a ser mogut, com si dins s’hi hagués creat una força centrífuga invertida difícil de dominar. L’allioli s’anirà pujant per les parets de l’estri quan més lligat estigui i més oli hi aneu afegint. Només el seny us dirà quan aturar-vos. Llavors retireu la mà de morter, preneu un tros de pa bo i suqueu. La resta la descobrireu vosaltres mateixos.
   

NOTA: Si veieu que per molt que intenteu no us funciona, proveu-ho de fer amb el rovell d’un ou. El resultat també és sublim i és menys complicat de que lligui.

Etcètera...

Avui no us parlaré, encara, del meu poble, del Poblenou de Barcelona. El lloc on precisament es va gestar el naixement del projecte Quòniam. Però sí que us parlaré de la seva llibreria. És veritat que n'hi ha més al barri, però aquesta és la més estimada i la més coneguda.

La llibreria etcètera va obrir les seves portes a principis dels vuitanta dels segle XX en un Poblenou que encara no havia canviat gaire des de principis de segle. Entre fàbriques, carrers empedrats, fum i camions, L'Àlex i la Xon van ser els encarregats d'obrir-la en un local del carrer Llull, entre Bilbao i Marià Aguiló. De començar venent llibres, joguines i productes de papereria es va anar passant progressivament a la venda exclusiva de llibres. A més a més, mercès a la implicació de l'Àlex i la Xon amb el barri i la seva passió envers la temàtica dels nadius nord-americans, la llibreria etcètera ha estat un referent per a tota aquella gent que ha volgut buscar i trobar llibres especialitzats sobre el Poblenou i també sobre els nadius nord-americans. La llibreria va anar fent-se de mica en mica, reformant-se i adaptant-se als nous temps fins a l’actualitat. Però segurament, el caràcter genuí de donar un servei a la comunitat resta intacte al temps.

Us animo a visitar la llibreria i conèixer els seus mestres. Paga la pena entrar-hi en un d’aquells moments que hi ha poca gent, seure’s i fullejar un dels molts llibres que tenen sobre el Poblenou o esperar el torn mentre llegeixes les dedicatòries penjades de les parets d’escriptors i escriptores d’arreu. I si no, agafar i deixar transcórrer el temps mentre l’Àlex t’explica alguna cosa interessant sobre allò antropològic que és la seva passió.

I després de passar-te una bona estona dins l’etcètera cultivant l’amistat i la lectura sempre va bé agafar i anar a prendre unes tapes al bar El Timbal, una cervesa a l’Ítaca, un gelat a cal Tio Che, un te al Da Gepetto o un cafè amb llet al Bra Cafè...
Tot un plaer de tarda de divendres... o de qualsevol altre dia.

Pop dur i infumable per a la primavera.

Aquest matí m’he llevat més flatulent i ressacós que mai. Almenys des del darrer cop que vaig anar a una calçotada. El dia, almenys a la costa del Barcelonès s’ha llevat feixuc, de color de plom. Mentrestant a la tele una noia del temps deia que feia un sol que espetegava les pedres... Després de despertar-me del tot he anat a internet i he mirat una mica aquí i allà, informant-me així per sobre de com es llevava el dia. Després dels diaris digitals o digitalitzats de rigor he entrat al web de la revista Enderrock. I no us en parlo tant per fer-los propaganda degut a que en la revista d’aquest mes hi surt una petita ressenya sobre Quòniam sinó, més aviat, perquè m’agrada força aquesta revista i és una de les que tinc de referència, apart d’altres, en temes relacionats amb la música. I llegint les notícies musicals, que d’altra banda m’aporten més plaer que d’altres, se m’ha dibuixat un somriure ample i excitat a la cara peluda.

El titular de la notícia que m’ha posat de molt bon humor és exactament aquest: “Demà (avui pel lector) surt a la venda el cinquè disc d'Antònia Font”
Ostres!! Antònia Font és un fenomen estrany però dels millors que ha vist aparèixer aquest país en molt de temps. Sóc subjectiu, sí, és cert. Però si fem cas només als fets objectius que puguin envoltar aquest grup, concorda bastant amb els meus. I els de molta gent. De fet tinc molt bon parer del meu gust musical i estètic. Vaja, que tinc criteri i me’l crec. Tanmateix, de tant en tant, Antònia Font encara sembla ser un grup de minories i per a minories. Perquè? Deixant de banda de com funciona aquest sector a casa nostra, la resposta rau en que, com a mínim, aquesta gent són bons músics i són sincers amb ells mateixos i el públic. [Sóc del parer que el gran públic (normalment) no entén de bona música. I ja està. Cal que es posi de moda o que sigui molt notòria una cosa perquè, tot i ser bona, sigui popular.] No es dediquen a escriure superèxits de consum ràpid per a abastar la fama de manera meteòrica. És d’aquella gent amb talent que va picant pedra sense defalliment, sense descans i tot això mogut per una impetuosa rauxa creadora sense límits. Saben connectar perfectament amb la part més emotiva de la gent i treure’n una comú denominador, com si a tots ens unís, almenys, allò... un estat d’ànim, una natura, un ambient concret. La mediterraneïtat honírica universal.

Bé, doncs després d’aquesta ensabonada sincera, us diré que aquest nou disc porta el títol Batiscafo Katiuscas (Blau/Discmedi). Un títol conseqüent amb el tarannà de Joan Miquel Oliver, en Pau Devon i la seva colla d’estranys inadaptats socials.
Parlant d’aquest darrer disc, n’Oliver engalta: "Ja ens hem llevat de tot del damunt haver de demostrar res a ningú. Fem el que ens dona la gana i n'assumim les conseqüències. Hi ha rock dur, nosaltres fem pop dur. Hi ha pop comercial, i nosaltres fem pop infumable" M’agrada aquesta actitud murri i lleugerament sarcàstica que no deixa de ser una gran confessió sincera.
Ja han passat dos anys de Taxi, el seu anterior disc. Això ens demostra una vegada més que el temps se’ns accelera a aquells que ja hem arribat a la trentena d’anys. La velocitat de creuer vers l’espai exterior és vertiginosa però, almenys, tindrem la sort de tenir de banda sonora els Antònia Font.

L'univers de la mandràgora txeca

Avui us parlaré d’un secret. Fa un temps em va fer un truc un personatge de Quòniam i vàrem estar parlant. Parlar amb ell és com sortir d’un temple budista després d’haver-t’hi estat una bona estona. O estar estirat en una llitera mentre et fan un massatge. O escoltar un sonador de Didgeridoo fent-ne sonar un. És sempre molt sedant estar xerrant amb ell i això normalment és una plantofada a la cara de la meva vida, més aviat agitada. De fet sembla que tot el que ell faci, fins i tot el seu metabolisme i la seva ment, sempre vagi a un ritme molt més pausat que el meu. Sincerament li envejo. Doncs bé, tornant al què volia dir, a l’acabar de xerrar i abans de penjar, em va dir: Ves a www.samorost2.net. Ja em diràs el què.

Jo hi vaig anar sense dubtar-ho, com sempre que em diu que visiti algun indret web. I més sabent que, normalment, té prou gust i criteri tot i que no hi toca del tot. Així doncs vaig pitjar l’intro de l’ordinador i vaig descobrir una mena de tresor cibernètic, per dir-ho d’alguna manera.
De cop i volta i sense opció de marxa enrera vaig entrar al món de Samorost, un lloc web de procedència estranya i que en un primer moment em va descol·locar una mica. A més, l’entrada va ser espectacular perquè hi entrava vestint cascos a les orelles i mirant una pantalla plana de dinou polzades. Imagineu-vos doncs la impressió que em va fer això.

En un primer moment se’m va aparèixer una espècie d’heura recargolant-se fins a fer la figura del títol Samorost2. I després de pitjar-hi va començar l’acció. No us dic res més. Només potser que es tracta, en el fons, d’una espècie de joc estrany interactiu que té uns gràfics espectaculars i una banda sonora sublim. [Nota mental: hauré de buscar sinònims per no fer servir sempre les mateixes paraules] Enganxa més que una entrevista de la Mònica Terribas i val a dir que la teva psíquis te’n demana més. És un lloc profundament balsàmic.

Però aquí no s’acaba la cosa. Perquè fa molt poc vaig retrobar als Favorits del meu navegador aquest enllaç i hi vaig pitjar. Jo no volia, no vaig ser jo... però el dit es va autodeterminar per uns instants i hi vaig entrar contra les prescripcions mèdiques. Però en el moment de començar la viciada vaig fer una reflexió, la qual cosa no és pas gens habitual en mi. I em vaig dir: Si hi ha un Samorost2, segurament n’hi haurà un Samorost1. Doncs efectivament. I estirant d’aquest fil vaig arribar al web dels dissenyadors d’aquests jocs. I hi vaig descobrir que existien més jocs i més coses. La cosa em va emocionar tant que vaig pensar que us ho havia de dir.

Aquí ho deixo sense dir abans que els responsables de tot això són un tal Jakub Dvorsky i Vaclac Blin, individus que semblen tenir un gust i una sensibilitat exquisides, que al 2003 van muntar a Brno (República Txeca) una empresa de disseny anomenada Amanita Design.

En Teobald se'n fa responsable directe dels efectes beneficiosos que l'ús moderat d'aquests webs puguin aportar als lectors d'aquest bloc.

Uni, doli, treli, catoli...

Aquest vespre he vist, com és habitual, el programa Karakia del Canal 33. Ja us avanço que veure la televisió, encara que sigui engegada, no és una de les activitats que em fan trempar gaire. I menys darrerament que el transceptor televisiu cada cop més se sembla a un abocador incontrolat i absolutament il·legal. De fet s’assembla sospitosament massa al cubell de les deixalles d’un restaurant de menjar ràpid. Però cal dir que encara hi ha coses que valen la pena de veure a la televisió. Un d'aquests programes és Karakia.

Per qui no ho sàpiga aquest programa té com a objectiu fer una pinzellada de les diferents comunitats estrangeres que viuen als Països Catalans. Doncs avui hi sortia la comunitat hongaresa. Els hongaresos i els catalans s’assemblen més del que sembla en un primer moment. Nacions petites i amb orígens comtals semblants, amb llengües en perill d’ésser oblidades, relacions militars a l'edat mitjana i fins i tot persones, com Violant d’Hongria, reina de Catalunya i Aragó, esposada amb el rei en Jaume I.

Tota aquesta parrafada té un motiu. Perquè en un moment del reportatge hi apareix un grup de mares amb la seva respectiva canalla on es veu com els transmeten, sobretot, cançons tradicionals i infantils, dites i jocs que han anat passant de grans a petits, de generació a generació. En aquest moment se’m va passar pel cap que, o per la mala memòria que Déunostrusenyor m’ha obsequiat o per alguna altra raó, em semblava que jo i molta gent de la meva generació no tenia aquest bagatge intel·lectual de rondalles, cançons, jocs o dites populars. Em va saber una mica de greu perquè tard o d'hora aquestes coses es fan servir... si es coneixen clar. I això, precisament, és una de les coses que fa que una llengua es mantingui i una cultura sobrevisqui als avatars de la història i la política.

En acabar el programa vaig estar fent una petita recerca a partir d’una espècie de joc infantil que sí recordo de quan era més petit: el tal "ralet, ralet..." I em vaig ensopegar amb un web interessant i pràctic. De fet era el que estava buscant i ho vaig trobar gairebé a la primera. És una pàgina web de l'IES Ronda de Lleida on hi apareixen tota una sèrie ben completa de lletres de cançons per a canalla, a cura de na Maite Tarragó, juntament amb un arxiu d’àudio. En un moment on la gent anem perdent els nostres referents culturals, les nostres llengües i fins i tot les nostres identitats i la memòria col·lectiva, val la pena recórrer a webs com aquesta per a fer memòria i intentar deixar un llegat cultural a les persones petites que van venint al món.

... saca, barrraca, viri, viron, conta les hores que dotze hi són.

Premis Enderrock 2006

En un país on encara és difícil veure normalitzat el món musical autòcton en la vida pública i on sembla que ningú no aposta pels nostres artistes, el grup de comunicació Enderrock ja ha donat a conèixer els premis Enderrock d’enguany. Aquests guardons, segurament, són els Premis de referència de la música del nostre país i, de fet, gairebé els únics.

Els guardonats enguany pel premi de la crítica han estat Roger Mas (per millor disc en català de 2005 i millor disc en català de cançó d'autor per Mística domèstica), Refree (Millor disc de pop-rock 2005 per La matrona) i l’Ham de Foc (Millor disc de folk 2005 per Cor de porc). No cal dir que el que digui la crítica és sempre molt relatiu tot i que en aquest cas, crec sincerament, que han fet diana. Ja he parlat anteriorment del disc d’en Roger Mas i podeu rellegir-ho. Hi ha poc més que pugui dir. De Refree i l’Ham de Foc encara no n’he parlat gens i necessiten un article apart. Tot i això no deixaré de dir que són del millor que he escoltat en molt de temps.

La revista també ha donat altres guardons com el premi al millor disc en directe que ha recaigut en l’estimat Sisa.

Pel que fa a la votació popular Obrint Pas ha estat guardonat com a millor grup, millor disc i millor directe de pop-rock en català del 2005. També han estat guardonats en Lluís Llach i en Feliu Ventura i Dijous Paella. Pastora ha rebut el premi popular al millor artista català en altres llengües.

Enderrock també publica aquest mes la llista dels que són considerats per a la publicació musical com els vint-i-cinc millors discos en català del 2005 i el rànquing dels millors discos catalans en altres llengües del 2005. Per acabar, han estat guardonats Raynald Colom My Fifty-one Minutes i Perico Sambeat Sextet en la categoria de jazz.

A la gent de l’Enderrock se'ls ha d'agrair la tasca que fan per a normalitzar el panorama musical del nostre país. De fet demostren una vegada més, amb la seva feina a aquells que encara tenen reserves d'obrir-se a la creació musical feta al nostre país, que no tenim res a envejar a altres països pel que fa qualitat i quantitat musical. El que sí que hauríem d’envejar (i molts ho fem) és la distribució, la difusió i la promoció de la música que s’hi fa i la consideració que es té pels seus músics.

De vegades imagino arribant a casa després d'un viatge en cotxe a algun lloc d'Europa i saber que hi sóc només per la música que hi pugui escoltar, tan en una terrassa d'un bar com en l'àrea de serveis d'una autopista.

Per cert que el lliurament dels Premis Enderrock 2006 es farà l'11 d'abril vinent a la sala Bikini de Barcelona.

Hi ha un indret a internet on sempre estan de festa.

Fa poc menys de dos mesos la gent de Quòniam em va encarregar que anés fent articles esporàdics sobre el que volgués i jo, la veritat, he anat fent una mica el que em venia de gust. Tot i això em van comentar que tot el que fes podria estar lligat, d'alguna manera, a la paraula cultura (per altra banda, tant desprestigiada darrerament). I mira per on que, contradient les tendències que corren actualment, el bloc ha anat enganxant de mica en mica cada cop més lectors fidels. Només espero que gran part d'aquesta audiència llegeixi aquest bloc degut al meu virtuós estil literari.

Doncs bé, reprenent el tema aquell de la cultura i tot això, avui no es queixaran els més exigents i ortodoxos consumidors de cultura. Perquè parlaré d'un lloc web al que jo personalment hi estic enganxat i consulto molt habitualment i que, a més, el seu sentit és precisament el de la promoció de la cultura. El nom del web és festes.org.

Aquest web té una presentació força interessant, amb una especial cura del disseny i, a més, amb continguts de molt bona qualitat. Com ells diuen el web és una “finestra oberta al món de la cultura popular catalana i especialment, una porta d’entrada a les festes populars”. Això no vol dir que només hi poguem trobar referències culturals pròpies sinó que també podem trobar-ne d’altres pobles del món.

Tot just entrar al web trobareu uns menús amb els quals podreu fer recerques temàtiques. Més avall hi trobareu diverses seccions: les festes de la setmana, notícies actualitzades i mediateca, la qual us donarà l’oportunitat de cercar informació sobre productes audiovisuals i escrits i, fins i tot, comprar-los.

A més de tot això observareu que la gent de festes.org accepten aportacions a la tasca ingent d’aplegar “tota” la cultura catalana en aquest portal participatiu. De fet, i sense desmereixer la seva feina de recerca, gran part de la informació gestionada festes.org és aportada per gent anònima. Per tant, si veieu que no hi surt alguna festa característica de la vostra comarca o bé que hi ha necessitat d’algun tipus d’ampliació de la informació sobre els temes tocats, sempre els ho podeu comunicar.

La veritat és que tenim sort de poder tenir un lloc com aquest. És un portal molt complet i rigorós que betlla per la difusió i promoció de la cultura. Volgueu saber el que volgueu saber de la festa i la tradició, ben segur que ho trobareu aquí.


Article penjat amb el patrocini de Joan Amades.

Un d’aquests dies de primavera et llevaràs i començarà a sonar Dumbala...

Hi ha molta tipologia de persones. Unes diferències es basen en el físic, d’altres en la personalitat i a partir d’aquí ves sumant. També, les persones humanes, es diferencien per com empren el seu temps lliure i com s’ho fan per guanyar-se les garrofes.

Però de la manera com ens llevem cada dia i l’encarem és una cosa que, qui més qui menys, molta gent fa a la seva manera... De vegades ens llevem emboirats, de mala lluna, i en canvi d’altres dies ens llevem sortint del llit d’un bot i obrim els porticons o la persiana de casa per deixar entrar la plaent llum del sol.

Doncs aquesta darrera manera és com et queda el cos, i la ment, quan escoltes el primer disc dels DUMBALA CANALLA. Una gent majoritàriament de Sabadell que manipula eines de música que barregen coses com tzigane, klezmer, manouche o jazz per acabar fent una música de gran qualitat, fresca, divertida i festiva que recorda els sons balcans que tant va popularitzar Goran Bregovic, entre moltíssims d’altres. De fet, he de dir sincerament que quan els vaig escoltar per primera vegada em va semblar escoltar el primer disc dels mítics (per a quatre arreplegats, val a dir) Ouf! La Puce, un grup bretó que sobretot s’arrossega per escenaris francesos i alemanys però que són uns perfectes desconeguts a casa nostra.

Us recomano ja no només que escolteu el disc de DUMBALA CANALLA sinó que també visiteu el seu web. És un web, d’estil “fet a mà” amb certs aires naïf i d’aparença una mica caòtica però atractiva, on podreu conèixer més coses d’aquest grup, descarregar-vos músiques i comprar el disc. Paga la pena per començar el dia amb energia i frescor. Ara esperem que aquest any ens delectin amb molts i memorables concerts de qualitat.

Per molts anys!!

L'Esperit Català rebrota sempre i sobreviu els seus il.lusos enterradors

Aquesta afirmació, com infinitat d'altres sentències clarividents que es fan i es desfan va ser pensada, vocalitzada i fins i tot materialitzada per l'oblidat Francesc Pujols, l'insigne pensador i filòsof de la Torre de les Hores de Martorell. Per a la gent del seu temps (principis de segle XX) Pujols era un excèntric. Per a d'altres era un visionari. Però el que queda clar i fora de tot dubte és que era un intel·lectual (un d’aquells que encara se'ls pot anomenar així) que va influir en el pensament i l'obra d'infinitat de personalitats del nostre país com Salvador Dalí, Josep Pla entre d’altres, i en el pensament de molta gent corrent.

Com passa molt en el nostre país, Francesc Pujols, com d'altres, ha estat oblidat i condemnat a l'ostracisme més indigne i deliberat. Ara, mercès a gent anònima i artistes més o menys coneguts s'està recuperant la seva figura i obra que, esperem, se li pugui fer justícia.

A en Francesc Pujols li devem molt i cal que el coneguem en tota la seva esplendor. Si us en voleu informar de manera més extensa i aprofundir en la seva obra podeu consultar el web de l'Associació Francesc Pujols i, per als amants de les emocions fortes, llegir els seus llibres que de mica en mica es van tornant a reeditar o simplement publicar de bell nou.

Apte per a públics exigents i agosarats.

La recuperació de la tradició marinera

El vincle que ha tingut el poble català tant amb la muntanya com amb el mar ha estat força estret en el transcurs de la història. Com passa a la majoria de països aquelles activitats més ancestrals que s’havien practicat durant segles en la vida quotidiana de la gent, el pas del temps i l'avenç tecnològic provoca la desaparició d'aquestes activitats.

Hi ha infinitat d'activitats d'aquests tipus: el de fer carbó amb carboneres al bosc, el de traginer o raier, el d'artesania de tots tipus per a la manufactura de béns de consum habitual... i també el rem amb llagut, una activitat molt habitual a tot el litoral del nostre país per part dels pescadors.

I d'això us en parlaré avui. El rem a Catalunya és una activitat que s'ha anat perdent a mesura que els pescadors anaven adquirint embarcacions de motor. De fet, és com tot i, a més, cada cop les coses canvien més ràpidament. En poc temps hem passat d'escriure cartes sobre paper a fer-ho en ordinador i fins i tot en telèfon mòbil, per exemple. Però sempre hi ha gent que treballa perquè la tradició no mori fent, de vegades, relectures per adaptar-la als nostres dies.

Doncs la cosa és que els pescadors sortien a pescar i a l’hora de tornar a terra per tal de vendre el peix a un millor preu remaven amb totes les seves forces per arribar-hi els primers. Això es va anar, a mesura que la rivalitat es feia més forta, consolidant en tradició la qual faria néixer més endavant aquest esport.

Ja fa anys que se celebren competicions entre diversos equips de bogadors d’arreu del Principat i la Catalunya Nord i cada cop pren més importància i desperta més curiositat entre la gent. Enguany comença la temporada cap el maig i podeu fer un cop d’ull al calendari al web de la Federació Catalana de Rem.

Així doncs us recomano que participeu en aquestes competicions com a espectadors i animadors i qui sap, potser acabareu essent bogadors vosaltres també. És una magnífica activitat per a barrejar la tradició cultural i l'esport. És obert a gent mascle i a gent femella de totes les edats.

A tot estrop!!

Casas vs Toulouse-Lautrec

L’art català ha gaudit de moments estel·lars, espectaculars. N’hi ha molts i de mica en mica aquesta riquesa artística ha anat essent, cada cop, més apreciada tant per autòctons com per forans. I, de fet, gràcies moltes vegades a aquests forans, els autòctons de mica en mica hem anat donant importància al nostre propi art.


El Modernisme és un d’aquests corrents artístics europeus al qual l’art català hi va aportar el millor, allò més sublim. Tothom coneix Montaner, Rusiñol o Gaudí, el qual, per exemple, s’ha guanyat una munió de seguidors però també de retractors. Recordem les crítiques de n’Ernest Hemingway envers la Pedrera, la qual detestava i desitjava que fos enderrocada.

Però el Modernisme no només s’expressava mitjançant l’arquitectura. I tampoc els catalans hem estat els únics d’elevar aquest corrent fins a una alçada extraordinària. Aquests dies podem considerar-nos privilegiats perquè després de molts anys dos artistes modernistes, un de català i un altre d’occità, ens mostren el seu artmitjançant dues bones exposicions. Es tracta de les exposicions que actualment poden ser visitades al Museu d’Història de Catalunya i al Museu d’Art Nacional de Catalunya.


En el primer museu podem gaudir de l’art que excel·leix les obres d’en Ramon Casas, un dels millors pintors catalans de principis de segle XX i que va formar part del cercle intel·lectual barceloní que va néixer al voltant dels “Quatre Gats” d’ara fa aproximadament 100 anys. En el cas d’aquesta exposició hi podreu trobar una tria dels seus millors cartells com “Casas i Romeu en tàndem” i d’altres que van ésser creats per a fins publicitaris, com el més que conegut cartell de l’”Anís del Mono”.

Aquesta exposició romandrà oberta fins el dia 23 d’abril.


Per altra banda el MNAC acull un total de 33 cartells del pare del cartellisme modern, Henri Toulouse-Lautrec. Considerat mestre de Ramon Casas i gran influent de l’art gràfic català de principis de segle XX, Toulouse-Lautrec és segurament el major exponent de l’art del cartellisme mundial de principis del segle XX. En aquesta exposició hi podreu contemplar, entre d’altres, el dedicat a la vedette May Belfort, l'emblemàtic cartell "Moulin Rouge o el "Ambassadeurs, Aristide Bruant".

Aquesta exposició romandrà oberta fins el dia 17 d’abril.

No us les podeu perdre.

Més informació a:
MHC
MNAC

Christmas is coming...

Cada dia rebem comunicacions interessants de gent que no coneixem o d’amics de Quòniam que ens fan saber coses. Aquest és el cas d’en Greg Wilcox, un nordamericà que estima la cultura catalana i que s’ha dedicat a fer un curtmetratge amb el Nadal cátala com a leitmotiv. Val a dir, tot visitant el seu web, que aquest noi encaixaria perfectament amb el moviment ridiculista català.

El fet és que ha fet un curtmetratge que tracta sobre algunes de les tradicions nadalenques més conegudes i populars del nostre país. Aquest audiovisual té com a títol "Homage to a Catalonian Christmas".
A més, aquest curt es podrà veure al 30è Cleverland International Film Festival que se celebra aquest mes de març. Es veu que, a més, optava a ser seleccionat per a participar en el principal Cinequest Film Festival de San Jose, California, i, tot i no ser seleccionat, sí que ho va ser per a la seva competició on-line. Si aconsegueix suficients vots per guanyar aquesta competició, serà promocionat a l'estàndard Cinequest Film Festival, i allà es veurà davant els espectadors del Festival.Ens demana que visitem el seu web per poder visionar aquest vídeo i, si ens agrada, poder-lo votar. Si surt seleccionat podrà ser difós a molta gent dels Estats Units que desconeixen la nostra existència.

Només cal que seguiu les instruccions que trobareu en el seu web per poder descarregar el vídeo. Si teniu alguna dificultat només cal que us poseu en contacte amb ell.

Ja direu què us sembla.

Greg Wilcox, Des Moines, Iowa, USA
yahoo instant message id: wilcoxgregorya
email: wilcoxgregorya@yahoo.com
www.catalonian-christmas.com

El país dels mots

Avui m'he llevat espès però d'allò més ràpid potser perquè és divendres i el cap de setmana ja ha és a punt d'arribar o perquè volia enllestir ràpidament l'aplicació de la lavativa diària. En tot cas, després d'entrebancar-me amb la màquina de fer calor, haver-ne recollit alguns trossos i arribar al lavabo, se m'ha passat pel cap, muntat en un bri de consciència, el pensament que diu que tenim la sort o la dissort de ser animals i, per acabar-ho d'adobar, racionals amb consciència del propi jo.

És evident que el dia no començava bé. La gent no pensa en aquestes coses i menys un divendres a les 6 del matí. La gent, de fet, intentem no pensar massa perquè l'únic que desitgem en el fons és sentir-nos feliços i contents i no fos cas que ens amoinéssim per ves a saber què. Tanmateix, els meus pensaments s'anaven escolant entre ensabonades, flaires de xampú i les primeres llums del dia mentre un dels gats que habita el mateix cau que jo i altres animals, trucava puntual a la porta del lavabo com cada matí segurament per poder entrar i observar encuriosit i una mica bocabadat, allò que fa un animal "racional" a la dutxa.

Bé, la cosa és que he pensat amb en Màrius Serra. Segurament perquè ahir va ser el guardonat amb el XXVIè premi Ramon Llull de novel·la. Per si en voleu saber més sobre aquest tema podeu mirar a la xarxa que n'és plena d'informació. Si sou una mica més ganduls podeu pitjar la notícia de vilaweb. Però no vull parlar de l'obra literària d'aquest barceloní enigmista. Vull parlar d'un projecte, alhora real i virtual, on hi participa que es diu Verbàlia. Verbàlia és com una República independent de les paraules, una espècie de microestat on s'hi pot trobar com a mínim, un espai de lleure interessant tot putinejant lletres, frases, dobles sentits, jocs de paraula, etc. En Màrius Serra i els seus socis ens ofereixen la possibilitat de jugar amb les paraules des de suggerir palíndroms a compartir idees o pensaments al voltant de la llengua. Mitjançant un fòrum els verbívors d'arreu poden participar de manera més o menys brillant en el tema de la setmana. Tot això és delicadament amanit amb una barreja de notícies, recomanacions o divulgació que amoroseix el producte final. I de passada, aprofiten el web per a publicitar els llibres verbívors per excel·lència on hi trobarem mots encreuats, jocs i enigmes de llengua.

Us recomano que us hi passeu i, fins i tot, que us hi empadroneu. Passareu unes estones agradables fent servir les vostres neurones i traient el rovell a les psinapsis.

Italian and spanish version available.

La Mística Domèstica d'en Roger Mas

La gent de Quòniam, sempre essent fidels en l'intent humil de promocionar la cultura catalana, m’ha encarregat d’encetar, amb el nou disc de Roger Mas, una secció de difusió del panorama musical català el qual gaudeix d'una salut creadora en quantitat i qualitat que no ha d'envejar a cap altra.

Tots som conscients que la distribució, la difusió i la promoció de la cultura feta al nostre país és escassa i d'aquí, els problemes que tenen molts creadors a l'hora de fer-se conèixer i fer conèixer la seva obra. Però com deia el capità enciam, "els petits canvis són poderosos".

Per a qui no conegui en Roger Mas cal dir primer que és un músic i autor de Solsona que ja fa uns anys que s'arrossega pels escenaris normalment de petit format i que ha aconseguit revolucionar la música d'autor del nostre país. Moltes vegades el consideren la promesa de la música de cantautor. Personalment crec que ja no és cap promesa. És del millor que ens podria passar actualment. Molts crítics musicals l'han inclòs (i a ell sembla que no li desagradi) en el grup de creadors boletaires, els genuïns creadors musicals que beuen d'una manera o altra de la tradició més underground de la cultura feta als nostres països. Altres personatges que l'acompanyen en aquesta etiqueta més o menys encertada podrien ser (salvant les distàncies) en Quimi Portet, en Joan Miquel Oliver o fins i tot en Marc Parrot, tots ells marcats pels primers boletaires de la segona meitat del segle XX com en Sisa, en Pascal Comelade o en Pau Riba.
Podeu trobar prou informació al seu web rogermas.net.

Els mitjans catalans més importants tendeixen a silenciar aquest tipus de creador. Perquè? Bé, no seré jo qui faré una disquisició del perquè passa això. El fet és que succeeix i que sembla que costa molt desterrar aquest poc interès envers els creadors catalans no-de-masses.

Al gra. Mística Domèstica és el seu darrer treball, després de dos anys de concerts i desconcerts, i és produït per Raül Fernández, ànima dels molt recomenables Refree. Algun cop vaig sentir o llegir dir-li (potser no és del tot cert) que després del seu anterior disc DP anava perdut i no sabia per on encarrilar el seu següent treball. Menys mal que no sabia què fer. Perquè si ja aquest darrer treball ha estat rebut per molts com un dels millors que ha fet fins ara, no sé què hauria pogut fer si hagués tingut clar el què havia de fer.

És un disc curt, brillant i definitiu en molts aspectes. Canvia el registre, festeja amb el pop i recupera de la memòria a un dels màxims gurús de la cultura i el pensament catalans: Francesc Pujols. La seva veu dóna el màxim i es mimetitza amb el so de la millor tenora. Segueix creant peces mestre de la poesia musicada i de les melodies que més s'apropen al que hauria de ser el so de la divinitat, allò més proper al so de la natura. Aquestes melodies que és capaç de materialitzar són d'antologia i sense cap mena de rubor gosaria dir que Mística Domèstica serà un referent de la música contemporània catalana.

Que la mandra que ens injecta la quotidianitat i els prejudicis no ens faci tancar la porta a aquest urbanita dels boscos del Solsonès i el seu univers oníric.

Article realitzat amb la col·laboració de: n'A. M. Alcover i en F. de B. Moll associats.

Un dimarts, una samarreta furtiva de Quòniam aparegué a la tele.

De vegades encens l'aparell receptor de senyals de televisió i trobes un amic tocant l'acordió vestit amb roba del Quòniam. I quan succeeix això dius: caram, quina perxa que té en Rafèu!! Totes les samarretes del Quòniam li senten bé, li semblen fetes a mida. No puc dir el mateix de la meva persona. Així doncs la cosa va anar així. Em disposava a despertar de la meva migdiada merescuda després d'un d'aquells àpats de mitja setmana que fan història degut a la seva potència calòrica (si no poso signes de puntuació m'ofegaré, tu) quan, de sobte sento en Miqui Puig, músic, presentant el grup Rauxa, en el programa El Club del primer canal de TVC.

Per a qui no ho sàpiga, Rauxa és un grup novell que bàsicament fa música barrilaire, de ballaruca i festa amb força dosis de crítica social. Molts músics damunt l'escenari que fan les delícies dels més salvatges, rumberos i trempats de la festa. La cosa és que després de desprendre'm de les molles de pa del damunt, extraure les llàgrimes eixutes incrustades dels meus entreoberts ulls adormits eretats d'algun familiar proper, vaig intuïr la figura esbelta i polida d'en Rafèu, el que fa veure que toca l'aparell que sembla una manxa amb tecles i sona. La samarreta que portava era la d'EP [Com Anem] (bé i tu què? Bé merci, 'na' fent. Molt bé doncs, ja em pots convidar a fer el cigaló). Però, ai làs. Per desventura la samarreta només es feia intuïr. Perquè? Doncs perquè els sonadors d'aquestes eines en forma de bomba d'aire tenen el mal costum de manipular-les a l'alçada dels pits. Per tant el missatge, la salutació, només es feia entreveure de tant en tant entre estirabot i estirabot del sonador. I dic malauradament perquè, òbviament, aquests moments de glòria gratuïts a la televisió no es paguen amb diners... haurem de dissenyar samarretes especialment per a músics d'aquest tipus...

Això és un Blòquiam. El primer que es coneix.

Ja fa uns anys que el Quòniam es va començar a gestar. Com recordeu, el punt de partida era el de fer arribar la llengua i la cultura catalana al carrer i arreu. I també, amb modèstia, la d'intentar crear alguna cosa semblant a referents culturals.

Ara en fa menys, d'anys, que el Quòniam va començar a caminar i va començar a dissenyar i vendre samarretes. En aquests pocs anys hi ha hagut temps de veure com sortien samarretes, es venien samarretes, apareixia un catàleg a la xarxa, sortien a la llum més samarretes, com apareixia un web rudimentari però, al cap i a la fi, un web, apareixia la primera enganxina, apareixia un web més treballat, es feia un concurs, sortien notícies als mitjans sobre el Quòniam... fins arribar aquí.

El Quòniam i la gent que l'alimenta ha decidit obrir aquest bloc per diverses raons, totes elles molt lloables. La bàsica és la de fer més gran la comunitat Quòniam i que tothom que vulgui alimenti la bèstia, aportant-hi el què pugui o el què vulgui. Es vol que sigui un mitjà d'interacció sincer i murri entre el Quòniam i la resta de la humanitat, que és realment qui l'ajuda a seguir endavant. N'hi ha d'altres, de raons i funcions que tindrà aquest, ja anomenat Blòquiam, però ja l'anireu descobrint de mica en mica.

Com no ens volem fer gaire pesats en aquest primer misstage que inaugura el Blòquiam, aquí ho deixem. Tots els comentaris, aportacions, idees, coses, són benvinguts. La raó i la Convenció de Ginebra només demana que siguin intel·ligents i cíviques.

Endavant les atxes.