El cap de setmana passat vàrem anar a Perpinyà on se celebrava la cloenda del Corre- llengua. Com sempre que hi hem anat, la sensació de ser en una ciutat amiga és cada vegada més forta. A més, és maco veure com encara es pot trobar gent (i de fet cada vegada més) xerrant entre ells en català o veure com hi ha molta gent que s'excusen de no parlar-lo però que t'entenen i t'atenen correctament. Es nota que el Rosselló va passar a ser el nord d'un país petit a ser el sud oblidat d'un gran estat centralista i enemic dels pobles i nacions sense estat.Vàrem quedar amb un molt estimat amic de Manacor que actualment viu amb una noia del Pallars (molt estimada també) a la vila occitana de Montpeller. En acabat el Correllengua vàrem agafar el cotxe i sense pauses i ja de nit vàrem pujar fins a Montpeller. Fet i fet Perpinyà és a mig camí entre Barcelona i Montpeller i vàrem trigar una hora i escaig en arribar.
Montpeller és una d'aquelles ciutat que sempre he passat de llarg en el meu camí direcció altres indrets d'Europa, sobretot Baden-Wüttemberg a Alemanya. Una ciutat que costa molt d'arribar-hi quan ja has sortit de l'autopista però que quan hi ets te n'adones que ha valgut la pena la volta feta. És una ciutat amb un nucli històric molt ben preservat (tot i que de vegades una mica descuidat) on l’empremta occitana i catalana es deixa notar. Aquí és on va néixer el nostre rei En Jaume I, per exemple. Doncs bé, caminar pels seus carrerons tranquils o prendre un cafè en alguna de les seves places és d'aquelles activitats que omplen l'esperit romàntic de qualsevol.
Vàrem arribar de nit a casa dels nostres amics. Vàrem aparcar fora del centre, ja que al centre no s'hi pot ni circular amb cotxe. La façana era una de les úniques que es veia realment atrotinada i l'interior encara ho estava més. Tanmateix tenia aquell caliu i la màgia d'aquells edificis que el pas del temps els ha passat factura, però que també els ha donat un caràcter especial. Les escales recordaven aquelles escales de caragol de les esglésies i l'apartament era petit però carregat de personalitat. Al dia següent els mascles vàrem anar a la recerca de croissants de mantega i era maco veure com era aquella ciutat un diumenge al matí. Gairebé buida, amb gent anant a buscar l’esmorzar o prenent un cafè amb llet en alguna terrassa. Una atmosfera neta i assolaiada que omplia els pulmons d'aire fresc i desvetllador.Montpeller es va presentar de manera amable però una mica tímida. La propera ocasió, però, que anem a visitar els nostres amics ben segur que se'ns obrirà de bat a bat. Aquesta ciutat ample i plena de parcs i jardins que ha estat marcadament afrancesada però que encara ens ofereix la seva flaire més occitana.
