Fry i Laurie

I amb la televisió seguim.

No hi ha gairebé dubtes que la BBC hauria de ser condecorada o distingida amb un premi tipus Nobel per la seva contribució al bon gust, l’exaltació de l’ànima i la felicitat universal a parts iguals. Ho dic perquè fent memòria (i no és el primer cop que he parlat d’aquest tema) me n’adono que gràcies a la BBC han aparegut grans actors i actrius que ens han obsequiat amb el millor que tenien per oferir. Però lluny de quedar-se aquí, la BBC sempre ha estat un model de llibertat, transgressió, ironia, sarcasme, rigor, serietat, bon gust i un llarg etcètera.

Tota aquesta parrafada per parlar lleugerament sobre dos actors que han esdevingut icones per als britànics i no britànics: Stephen Fry i Hugh Laurie. Són dos actors britànics que van debutar els anys 80 a la BBC amb la sèrie Alfresco i que en pocs anys van ser cridats a fer el seu propi show: A bit of Fry and Laurie.

Stephen Fry (Londres 1957) i Hugh Laurie (Oxford 1959) són habitualment definits com a homes renaixentistes ja que són multidisciplinaris. Escriptors, músics, actors, atletes... i tenen també en comú un sentit de l’humor càustic, intel·ligent i enginyós. Van coincidir ja de joves a la universitat de Cambridge quan una amiga comú, Emma Thomson, els va presentar. No sé si ho teniu present però Fry i Laurie van aparèixer plegats a Els Joves i, sobretot, a L’Escurçó Negre on van desplegar tot el seu millor talent. Tot i això us recomano de manera entusiasta A bit of Fry and Laurie una sèrie realment imprescindible de típic humor anglès.

Us recomano que visiteu youtube i visioneu els diferents sketch de la sèrie A bit of Fry and Laurie.

Porca Misèria

No ens enganyéssim pas. Els televisors cada cop són més macos i més moderns però alhora la televisió, els programes, etc. són cada cop pitjor, d’una qualitat esperpèntica. Al nostre país també succeeix això. Les televisions públiques catalanes i les altres que sintonitzem, públiques o privades, d’espanyoles i franceses cada cop ofereixen més deixalla per minut quadrat. La qualitat televisiva d’alguns programes, la temàtica social de molts d’ells, el nivell lingüístic de la majoria fan realment fredat.

Entre tanta oferta televisiva digna de la claveguera més propera a un pub irlandès a l’hora de plegar, hi apareix fa ara dues temporades una sèrie dirigida per Joel Joan (conegut sobretot per la sitcom plats bruts) i produida per Arriska que en poc temps es fa amb el lideratge d’audiència de la seva franja horària. Es diu Porca Misèria i molts de vosaltres ja la coneixereu i fins i tot hi estareu enganxats. I no hi ha per a menys. Des del primer dia d’emissió la sèrie ha tingut una rebuda no massa habitual per part de la crítica televisiva. De fet, i fins al moment, tot han estat lloances que han arribat d’arreu. Per part del públic, doncs bé, ja ho he dit, tot un èxit.

La sèrie, per qui no l’hagi vista, ens mostra la vida d’uns joves barcelonins de 30 anys que es van trobant uns sèrie de circumstàncies, la majoria força creïbles i habituals, i tot allò que els envolta. De fet, la senzillesa del plantejament inicial és una constant en el transcurs del capítols i va tocant diferents temes actuals amb els que els espectadors s’hi poden veure reflectits habitualment.

Tant l’enregistrament, el tractament de la imatge com l’edició estan força cuidats i pensats al mil·límetre. Els guions, en general, són força rodons i l’inclusió habitualment de música feta al nostre país és una idea no només bona, sinó necessària. A més, i mitjançant internet, els creadors de la sèrie ens permeten conèixer més els personatges mitjançant els seus propis weblogs.

En resum, una sèrie fresca i diferent que dignifica un pèl més la televisió actual, tan plena de porqueria. L’únic que hi trobaria de negatiu és la permissivitat massa laxa que hi ha en l’ús de la llengua... vaja com si tots parléssim com els de la sèrie, d’una manera, de vegades, un pèl incorrecte. Però què hi farem, només s’hi reflexa aquella gent que parla amb certs barbarismes i de manera, de vegades, inadequada. Malgrat això, la sèrie és totalment recomanable, fins i tot i especialment pels no amants de les sèries de televisió.