Nova Samarreta Quòniam

Fa unes setmanes els alumnes de 3er curs de Fisioteràpia de la Fundació Universitària del Bages (Manresa) van fer-nos saber que triaven Quòniam per confiar els dissenys de les seves samarretes exclusives per vendre-les per a recaptar diners per al viatge de fi de carrera. El fet és que després de varies setmanes de feina, uns quants esbossos fets a mà i llapis, el disseny definitiu va veure la llum i tot just fer-ho ja s'estaven estampant les primeres samarretes. [Podeu veure una imatge sobre aquestes línies]

En total se n'ha fet una tirada de 500 exemplars de samarretes unisex i tirants en diferents colors. Aviat podreu consultar els dissenys i on poder-les comprar si és que en voleu alguna.

La comunitat Quòniam és ara una mica més gran.

Gràcies als alumnes de la FUB no només per confiar en nosaltres sinó també per dedicar-se a una professió tan important per a molts de nosaltres que tenim el cos mig espatllat.

La raó de la ignorància

Hem de retre tribut a tots aquells ciutadans i ciutadanes del nostre país que lluita per a que no ens arrabassin la dignitat, la memòria i fins i tot la llar. Gent desplaçada de casa seva i pobles que perden la seva personalitat i patrimoni cultural per motius purament especulatius i destructors lluiten i resistéixen cada dia l'escomesa de la màquina excavadora.

La Catalunya industrial ens ha deixat un llegat arquitectònic i artístic excepcional. Les colònies industrials, els tallers o els complexes fabrils on tanta gent hi va néixer, hi va viure i hi va morir treballant-hi, ara són qualificades com a obres d’art popular i burgès del segle XIX i XX. És en aquests espais on la classe obrera va prendre consciència dels seus drets i van fer prosperar el país amb el seu treball i esforç. Aquests homes i dones, juntament amb els burgesos capitalistes i els artistes i arquitectes, van crear sense tenir-ne gaire consciència un estil estètic, una manera de construir i de crear espais únics que ara són valorats per molts.

El barri del Poblenou de Barcelona, com molts altres barris de la ciutat i altres indrets del nostre país, han mantingut aquests espais on s’hi han instal·lat noves insdustries, magatzems de diferents tipus de mercaderies i fins i tot artistes o gent buscant habitatges singulars.

Ara, enmig d’una transformació moltes vegades més que discutible, el Poblenou i el Besòs veuen com aquests espais estan desapareixent per donar pas a blocs d’habitatges impersonals o places dures. Molts dels artistes que viuen i treballen i que han donat vida als complexes fabrils durant molts anys es veuen en l’obligació de marxar, empesos per immobiliàries que veuen en els seus espais la possibilitat de fer molts diners, i de reallotjar-se en un indret incert a preus exorbitants. L’ajuntament de Barcelona està eliminant de manera premeditada i cruel l’identitat d’una barri que ha estat més que un simple barri d’una ciutat qualsevol.

Es possible que s’hagi perdut l’oportunitat de crear un soho barceloní on concentrar-hi les activitats creatives i els centres generadors de noves tendències tot respectant el llegat patrimonial que ens ha deixat la història del nostre país. Però el més important de tot és que el Poblenou mai ja no serà el mateix.

l’Escocesa i de Can Ricart són uns dels pocs complexes fabrils que ens resten al barri i que estan en seriós perill de ser destruït totalment o parcial per part de l’Ajuntament i les constructores. Cal seguir lluitant per la preservació de la nostra memòria històrica i artística.

Tributs als clàssics

Dues de música.

Primer una curiositat. Tots i totes hem tingut aquell moment en el que necessitem saber de qui és aquella cançó que ens està turmentant per tal de poder-la localitzar. O bé necessitem saber el títol d’una cançó per tal de poder-la aconseguir perquè ens hi va la vida. Doncs de fa temps hi ha gent que s’ha fixat en aquest problema banal però que pot portar-nos molt de corcoll. De fet, la gent se les empesca totes. Des del ridícul de cantar-li la cançó al botiguer o botiguera de discos a tararejar la cançó al locutor de ràdio per tal que la reconegui i te’n digui el títol i de qui caram és. Doncs ara a internet hi ha gent que ha pres nota i ha muntat un web on tu pots deixar un missatge d’àudio i altres internautes poden ajudar-te a esbrinar qui és qui canta allò i què és allò que és cantat. Podeu provar-ho vosaltres mateixos i, a més, podeu ajudar altres que estan en el mateix problema entrant a Watzatsong.

Segon una de discos. Avui apareix un disc de tribut a un dels grans noms del pop-rock català: Sopa de Cabra, a qui fan un tribut per tal de reconèixer la seva aportació a la musica catalana i universal. És cert que no he estat mai gran amant d’aquest grup tot i que, en el moment que vaig perdre l’autoodi que m’impedia escoltar música feta al nostre país, vaig reconèixer-hi un parell de discos força bons: Nou i El llarg viatge. És cert que a més d’aquests discos els ja desapareguts Sopa de Cabra poden estar orgullosos d’haver creat cançons força interessants i fins i tot algunes que han esdevingut himnes en l’univers referencial de molts catalans i catalanes. Empordà o Si et quedes amb mi han esdevingut més que cançons i han passat a ser bàsicament peces evocadores d’un sentiment de pertinença a un lloc i un temps d’una gent que va créixer amb aquesta banda sonora. El disc es titula Podré tornar enrere i hi trobem un estol de cançons de la banda versionades per gent tan diversa com Gossos, Pastora, Kenzazpi, Roger Mas, Sabor de Gràcia, Amaral, Gertrudis, La Troba Kung Fu o Lax’n’Busto. Per cert que casualment surt a la venda molt aviat un disc tribut a Joan Manel Serrat.