TANCAT PER VACANCES

Bé. La cosa és que el divendres ja ha arribat i les vacances ja són aquí. Si us avorriu i teniu ganes de llegir algun lliurament anterior del bloc sapigueu que el bloc sí que resta obert. Podreu donar-hi cops d'ull i recordar coses ja llegides o llegir articles que s'us van passar per alt.

Recordeu que durant aquest mes d'agost tindreu dos articles especials vacances tot i que encara no sé quin dies seran. En tot cas ja us els trobareu.

Fins setembre i gaudiu de l'agost (tingueu o no vacances).

La terra dels gegants

Bé, gent... la cosa s’apropa... les vacances, em refereixo. Això vol dir que a partir d’aquest divendres, demà mateix, faré un meset de vacances que ja me les mereixo. Amb la gent de Quòniam, que és una gent molt maca (us ho ben prometo) em decidit que aquest mes d’agost us escriuré un parell d’articles de llocs que he visitat aquest estiu. Enguany no crec que surti del país, dels països, i per tant us oferiré dues cròniques de dues rutes per algun indret de les nostres contrades, però que us poden interessar força.



Però això serà a partir de demà. Avui us vull regalar un altre web que de ben segur us encantarà. No m’estendré gaire, que alguns ja m’heu fet notar que escric unes parrafades que costen de llegir, i per tant aniré al gra. El web en qüestió es diu FOREST FOREVER. Si sou uns amants dels viatges i dels boscos en particular, aquest web us fascinarà. Cal entrar-hi amb cascos en els oïdes. Quan hi entreu només caldrà que seguiu les instruccions. Si ho feu podreu conèixer alguns del més meravellosos boscos que encara ens queden a la terra i que cal preservar com sigui. Ambientat amb una molt bona selecció de temes musicals que recorden al Chill out més simple i sofisticat alhora, el recorregut pels boscos té una part simplement fotogràfica i, per una altra banda, una sèrie de plafons informatius molt clarificadors i ben fets que ens ajuden a conèixer millor aquell indret concret i tot el que hi fa referència.

De veritat que és una altra perla pels sentits i l’intel·lecte. Capbusseu-vos-hi un cop i segur que repetireu.

A vista d'ocell (i qui diu ocell, diu astronauta)

Quan més s’apropa l’agost més penso en les vacances i menys productiu em torno a la feina. La veritat és que preferiria fer vacances en un altre més, potser al setembre o a l’octubre, però bé, la cosa és que les faig a l’agost. I l’important és que en faig. De fet, de vegades, quan sóc a la feina penso que el millor de poder treballar, apart de guanyar diners, són les vacances. La qüestió romàntica de gaudir de la feina de la teva vida a mi m’ha passat en poques ocasions i actualment ja fa molt temps que no em passa. De fet, actualment treballo per menjar i pagar la hipoteca.

Potser no us importa gaire però us puc dir que el que si que m’encanta és la geografia. I m’encanten els espais oberts i conèixer llocs i gents noves. Bàsicament, doncs, m’encanta viatjar. Lluny i a prop. De vegades agafo un atles i me’l miro mentre sóc assegut a la tassa del wàter o ajagut al llit i m’imagino el que devien sentir i experimentar aquells (i aquelles) exploradors que ara aquí, ara allà, anaven recorrent el món a una velocitat més humana, gaudint de temps per copsar les vivències que anaven trobant pel camí, en un quadern. M’imagino una espècie d’India Jones a principis de segle XX, una època que cada cop em fascina més per la màgia que li trobo, visitant llocs estranys i misteriosos poc coneguts, coneixent gent interessant, passant algun perill controlat, patint alguna malaltia exòtica fastigosa i, després de tot, recopilant tots els seus estudis en una antiga biblioteca fosca i romàntica.

Doncs ara, quan estic a la feina i l’ensopiment de la rutina em flagel·la l’existència, agafo i entro a Google Earth. Per qui no ho sàpiga, Google Earth és una espècie d’atles en fotografia real (des de satèl·lit), gratuït i que es pot trobar a internet (on si no??). La seva particularitat, a part de ser un atles de fotografia real, és el fet que pots apropar-te a i allunyar-te de qualsevol punt del planeta i passar el temps practicant el voyeurisme. De fet ets sents com un astronauta amb uns poderosos binocles. O com un superhome o superdona... o pràcticament com Déu. De fet, hi ha llocs del planeta del qual pots tenir una imatge real i força nítida a una alçada de pocs peus i fins i tot pots veure-les en tres dimensions. Sincerament penso que és un regal per a tots aquells que ens embogeix la geografia el poder tenir aquesta eina a casa.

Us recomano que hi doneu un cop d’ull a veure què us sembla.

La Corsa: Aran per sa Lengua

I seguim amb el tema occità. Després del festival Pyrene que enguany s’ha celebrat per primer cop en terres occitanes, concretament a Salardú, avui us seguiré parlant d’aquest país tan proper i llunyà alhora.

Però primer de tot us voldria fer 5 cèntims de com va anar aquest cap de setmana el festival Pyrene, on jo també hi vaig ser present. Jo i uns quants components més de Quòniam vàrem arribar cap al vespre de divendres a Salardú després d’haver sopat a la Pobla de Segur. Vàrem estar hostatjats al Refugi Rosta, segons diuen, el més antic de la vall. Si teniu ocasió passeu-vos-hi. Gaudireu d’un refugi amb aires d’antic, molt antic, de terres i sostres de fusta que grinyolen quan algú els trepitja, llits antics amb capçaleres de fusta, ple de portes i de finestres i un bar o pub a l’estatge principal on s’hi aplega sempre na munió de gent (jove i no tan jove) per passar-ho bé.

Pel que fa al festival estrictament parlant el còmput total ha estat satisfactori. Molt bona organització, moltes diverses activitats, concerts amb un cartell bo i prou interessant i un ambient molt agradable. La veritat és que és un d’aquells festivals, el Pyrene, que t’hi sents com a casa. No hi ha massificacions i hi trobes gent d’arreu, coneguts o desconeguts. A més, sempre acabes coneixent gent i fent amistats.

I per últim, la resposta de la gent vers les propostes de Quòniam, com gairebé sempre, ha estat molt bona. Tanmateix volem excusar-nos per no haver portat les noves propostes amb nosaltres, però encara són al forn acabant-se de fer.

Doncs el que us deia. Vull parlar-vos del col·lectiu Lengua Viua, una espècie de CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana) que vetlla per la promoció de l’ús social de la llengua occitana a la Vall d’Aran. Enguany, com també ho fa la CAL, tornen a organitzar la cursa “Aran per sa Lengua” que ja arriba a la XIIIena edició i que se celebrarà diumenge dia 30 de juliol. Aquesta cursa (corsa) que ve a ser una espècie de cercavila súperaugmentat, sortirà paral·lelament des de Montgarri, Tredòs, Les i Vielha. Hi haurà una columna de caminaires i una altra de corredors.
Es veu que els participants portaran banderes del país, peces de fusta que representen els 6 terçons (divisió administrativa de la vall) amb les quals es construirà un mapa de la Val d’Aran i també portaran una clau, símbol de la vall. Aquesta clau prové de la idea que expressava el poeta occità en Frederic Mistral (premi Nobel de literatura el 1905) en aquesta frase: “... qui ten era lengua, ten era clau...”
Un cop arribats a la Plaça dera Glèisa de Vielha es faran una sèrie de parlaments, lliurament del premi Lengua Viua i per concloure es farà un concert del grup occità Nadau.

Ja sabeu doncs. Si sou a prop de la Val d’Aran com si no, val la pena participar en els actes per a la recuperació de la llengua aranesa. A més, sempre tindreu ocasió de comprar material occitanista al col·lectiu Lengua Viua i així contribuir a la construcció d’un monument de 6 metres d’alçada, obra d’André Ricard, dedicat a a la llengua i cultura de l’Aran.

Hi esteu convidats.
Per a més informació contacteu amb la Lissa Escala: 607 07 09 09

Altres informacions:
Blog Univèrs Occità de Vivéncia Aranesa
Un bocin de França multiculturala

Llocs més importants del món occità a: http://www.p-n-o.org/ligams.htm