Quan era molt petit vaig decidir néixer. Tanmateix no vaig decidir ni el sexe, ni el color de la pell, de cabells, d'ulls, etc. ni vaig decidir el país on néixer, ni la classe social... I mira per on, de tots els indrets del món on poder-hi néixer, vaig fer-ho a Catalunya. A la Catalunya d'Espanya, exactament. Òbviament aquet fet m’ha marcat per bé i per malament en molts àmbits de la meva vida.
El que sí que és mala llet, és haver nascut en un país d’aquells estranys, diferents. Un d’aquells països que per qüestions vàries i circumstàncies moltes, no ha acabat mai d’arribar a ésser un país tal i com s’entén bàsicament en política internacional. Un estat amb fronteres, institucions, llengua, cultura, policia, exèrcit, mitjans de comunicació, passaport, seleccions esportives, premsa rosa, i un llarg etc. N’hi ha hagut que han arribat a aquesta majoria d’edat i d’altres que fa molt poc. De fet és curiós i una mica trist que la política i les fronteres en darrera instància són aquelles coses que et fan existir en l’àmbit internacional. És com allò de si no surts a la televisió no existeixes... doncs una cosa similar. Jo i el meu poble no sortim a televisió i per això no existim. De fet fa tant de temps que estem sotmesos a un altre que ja ens hi hem acostumat i fins i tot l’estimem encara que aquest amor no sigui correspost. Una relació sadomasoquista.
El meu país és tan estrany que, a part de totes les coses rares que hi passen i tot allò que no hi passa, la majoria de gent té una autoestima tan ben posada que a la mínima reneguen de parlar la seva llengua, la llengua que els conforma com a poble, que els dóna l’essència d’ésser humà a l’estil català.
L’altre dia vaig llegir aquest article escrit per la meva veïna
Maria Favà que hi té a veure. Jo ja fa anys que em vaig curar. Cal que ens anem curant tots, pel bé de tots.
Aguanta, no et passis al castellà
ÚS• Més del 70%dels catalans s'adapten a la llengua de l'interlocutor
RECURSOS• Un grup de psicòlegs organitza tallers per saber ser feliç en català.
Maria Favà
El 92% de la població dels Països Catalans entén el català, però més del 70% dels catalanoparlants canvien de llengua davant d'un interlocutor que parla castellà. La pregunta que es fa molta gent és: per què els catalanoparlants se senten incòmodes parlant català davant d'un castellà? Aquest costum, tècnicament conegut com a submissió lingüística però que molts, erròniament, en diuen educació, l'han viscut la majoria dels catalans en primera persona. Es manifesta amb independència del nivell de consciència lingüística i és un llast per assolir la normalitat de l'ús social. "Una llengua no es perd perquè els que no la saben no l'aprenen, sinó perquè els que la saben no la fan servir", diuen els experts.
Per solucionar aquest conflicte, i també per aconseguir ser una mica més feliç i eliminar el sentiment de culpa que sorgeix quan es contesta en català a un castellanoparlant, s'han muntat el
TELP (Taller d'Espai Lingüístic Personal),una iniciativa de la Societat Valenciana de Psicologia. L'impulsor del
TELP va ser el doctor en psicologia Ferran Suay. Un dels seus primers alumnes, que ara també imparteix cursos, el psicòleg i mestre Joaquim Gibert, explica que "es tracta d'ensenyar eines perquè no ens tremolin les cames alhora de contestar en català". Gispert sap que fins i tot la gent convençuda queda bloquejada i aquesta paràlisi s'agreuja quan l'interlocutor que parla en castellà en una persona que té poder i pensem que potser ens castigarà pel fet de parlar en català, com ara un jutge, un àrbitre o un policia.
Parlar sempre en la llengua pròpia Els tallers ajuden a identificar i diferenciar les situacions de conflicte lingüístic i pretenen dotar l'alumne de recursos personals per afrontar-los i minimitzar les conseqüències desagradables. Gispert afegeix que és bo tenir les respostes a punt per tal de poder fer-les servir amb la màxima tranquil·litat. Es tracta de parlar en català "sempre i a tot arreu amb el consegüent augment de benestar individual". En el tríptic que fa publicitat dels cursos s'explica que està adreçat a les persones que vulguin afrontar "eficaçment situacions lingüístiques que ara com ara els resulten incomodes".Posteriorment s'espera que aquestes persones actuïn com a model de conducta per a d'altres sobre les quals tenen influència. Això inclou líders polítics, mestres, monitors, caps d'empreses, pares i mares. L'alcalde de Pardines, Esteve Perpinyà, és un exemple de líder polític que, tot i no haver fet aquest curs, fa temps que va decidir que tota la seva activitat com a batlle només la faria en català.
Publicat en el diari
AVUI el 6 de setembre del 2006 (pàgina 32)
Avui, com gairebé cada dia laboral, he agafat el transport públic. Sóc usuari del transport públic per convicció. És més ecològic, és més sostenible, és més barat i ajuda a la millora de la qualitat de vida, sobretot, de la gent que viu a ciutat.
Tot i això, pel que he sentit, totes les carreteres, autopistes, etc. de Barcelona i voltants eren col·lapsades des de primeríssima hora del matí. Això em fa pensar que tot i respirar i patir allò que he respirat i patit, potser encara m’ha sortit bé la jugada.
La qüestió és que, tot i que ens sembli que el cotxe és un mitjà de transport millor que el transport públic, en el cas de viure a una ciutat crec que és un pou sense fons, molt poc pràctic i massa car. I, si ens fixem, la llibertat ens la dóna el transport públic i no pas el cotxe, que és una andròmina que cal cuidar, aparcar, donar de menjar, etc. Només cal ara que els ajuntaments i el govern apostin encara més per la qualitat, la quantitat sense que això ens perjudiqui a la butxaca.
