ESTIU

ESTIU m. La part més calorosa de l'any, compresa entre els mesos de juny i de setembre; cast. verano. Manam nostra ost al estiu aenant e anam sobre Albarrezí, Jaume I, Cròn. 16. En tal manera que en lo hivern hagués algun sentiment del fret, e en lo estiu de la calor, Llull Blanq. 2, 5 Anam al loch de Montblanch per tenir-hi lo estiu, Pere IV, Cròn. 118. Regla general és que d'ivern e d'estiu no exiran tro són armades de totes pesses, Metge Somni iii. Lo potro quant menge erba no'l deueu galopar ni córrer de tot lo estiu, Flos medic. 24 vo. L'estiu y la primavera la tafona no té cap interés, Rosselló Many. 23. Un estiu la vegí per primer cop, Maragall Enllà 55. Anar d'estiu: anar vestit de roba prima; fig., portar pocs o gens de diners (Cardona, Camp de Tarr.). Un animal d'un estiu, de dos estius, etc.: manera de designar l'edat del bestiar de llana i cabrum.

Estiu: llin. existent a La Bisbal, St. Jordi des Valls, Barc., Palafolls, etc. Loc.

—Estar-hi tres anys en un estiu: d'un qui pretén haver estat a un lloc important, si es sap que no hi ha estat gaire temps o que tot just hi ha estat de passada, diuen que «hi ha estat tres anys en un estiu» (Empordà). Refr.—a) «En l'estiu (o «d'estiu») tota cuca viu» (Cat., Men.); «En l'estiu, tothom viu» (Mall.); «En l'estiu, tot lo món viu» (Val.); «A l'estiu, tot reviu» (Olot, Empordà).—b) «Cada cosa a son temps, i d'estiu cigales» (Mall., Men.).—c) «On hages passat l'hivern, passa l'estiu» (Alcoi); «On has passat l'estiu, passa l'hivern» (Val.): es diu per acomiadar aquells qui només ens vénen a cercar en necessitar-nos i ens menyspreen en no haver-nos menester.—d) «Del bon estiu, el pagès viu» (BDC, xviii, 218).—e) «Qui diu mal de l'estiu, no sap el que diu» (Segarra, Urgell).—f) «A l'estiu a l'ombra, i a l'hivern al sol» (Olot).—g) «Estiu calorós, hivern rigorós» (Costa de Llevant).—h) «Hivern plujós, estiu abundós» (Pla de Bages).—i) «Si per Nadal fa estiu, a Pasqua prop d'es caliu» (Mall.).—j) «Vianda d'estiu vol regadiu» (BDC, xviii, 218).—l) «Paraules d'estiu, segons qui les diu»: vol dir que no hem de donar a les coses que sentim dir, altra importància que la que ens mereix la persona que les diu (Costa de Llevant).—m) «Pluja d'estiu i plor de bagassa, aviat passa» (Cat.); «Pluja d'estiu i plant de bagassa, en un punt passa» (Val.).—n) «Aigua d'estiu, xerriu-xerriu; aigua d'hivern, aigua d'infern» (BDC, xviii, 218).—o) «Una flor no fa estiu» (Mall., Men.); «Una oreneta no fa estiu» (Cat., Val., Bal.); «Una mosca no fa estiu» (Segarra, Urgell): vol dir que no es pot prendre com a prova d'un fet general un cas isolat. Y almenys ab rahó per ella's diria: Una horoneta tan poch no fa stiu, Proc. olives 392.—q) «A l'estiu, filosa no diu» (Empordà)—r) «Qui a l'estiu sombreja, a l'hivern famoleja» (Maestrat). Fon.: əstíw (pir-or., or., bal.); estíw (occ., val.); astíw (occ., val., alg.); ístíw (en tots els dialectes). Antòn.: hivern. Etim.: del llatí aestīvu, ‘estivenc’.

Diccionari català-valencià-balear

Històries d'estiu (o el fet d'anar de vacances)

Ostres, torna ha ser estiu per enèsima vegada en molt de temps. De fet, la primavera en aquestes latituds meridionals d’Europa cada vegada és més inexistent, o això és el que sembla, i l’estiu arriba donant un cop de porta i cridant: ja sóc aquí!! Mentre l’hivern amb prou feines a sortit per la xemeneia.

Enguany no sé ben bé què caram faré. Tot em fa patxoca però, alhora, una mica de mandra. A més, després de tot un any treballant 5 dies a la setmana tancat en una merda d’oficina amb gent grisa, electrodomèstics ofimàtics a tot drap i criant panxa damunt d’una molt cara cadira ergonòmica, el fet és que no tinc gaires estalvis per rebentar-me’ls en un súper viatge, encara que sigui aquí al costat de casa. Ara entenc el per què hi ha gent que demana crèdits per anar-se’n de vacances. No deixa de ser un xic trist. La vida és tan cara i nosaltres tan consumistes que arriben les vacances i hem de demanar un crèdit. Quins nassos. Però jo dic no, nosaltres diem no... com diu en Raimon. Em nego a demanar un crèdit per anar-me’n de vacances d’estiu. Jo sóc una mica hippy, almenys abans ho era, i no queda bé fer això. A més, com tornaria els diners després?

No sé. De vegades em sembla que abans era més fàcil viatjar, més barat, més solitari... Ara em sembla ferragós, car i ja no ets original i fas el que fa la majoria, com ramats de xais amunt i avall... [Ostres, avui m’he llevat optimista, tu!!] Definitivament viatjar a l’estiu quan la majoria ho fa és paorós. Però ho he de fer perquè a la meva feina els agrada donar-me festa l’agost i jo no hi puc dir res.

Bé, jo no sé on caram aniré a fer el guiri. El que sí que sé que hi ha molta gent que farà uns viatges de pel·lícula. Molt lluny o més a prop... però viatges del bons. Per tant us demano, si és que us fa gràcia compartir les vostres aventures amb gent que no coneixeu i de passada alimentar el vostre ego, que ens envieu un petit relat i algunes fotos del vostre viatge. Si me les envieu a quoniam@quoniam.info jo les penjaré aquí al Blòquiam. Intenteu no excedir-vos dels 2000 caràcters i intenteu treballar-vos un estil amè i clar. Cal que segui aquest model: INTRODUCCIÓ, NUS I DESENLLAÇ. A l’autor o autora de la millor història, la més estripada o la més original o la que fa més ràbia, li regalaré una de les noves samarretes Quòniam d’enguany.

Apa, animeu-vos-hi.

Propera estació: Andorra la Vella

A principis de segle XX es va començar a apostar pel transport privat pel que fa a la mobilitat dels ciutadans. Això a les ciutats europees, clar. Als pobles encara trigaria una mica més a popularitzar-se aquesta manera de moure’s. De mica en mica el vehicle privat es va anar popularitzant de tal manera que, en poc temps, el cotxe era una eina fonamental per a qualsevol. Això, òbviament, va anar en detriment del transport públic i de mica en mica vàrem veure que moltes línies de tren, d’autobusos, de tramvies, etc. Desapareixien per donar pas al cotxe. Primer als Estats Units, com sempre en moltes coses, i després a la resta del món occidental. Fins i tot als països en vies de desenvolupament el transport privat ha reeixit força. Perquè? Jo bàsicament crec que és perquè ens dóna una sensació (i no només sensació) de llibertat i de mobilitat que res més te la pot oferir. Molt senzill. Llibertat igual a individualisme.

Tanmateix aquest fenomen s’ha anat descontrolant. Sobretot als països occidentals el fenomen del transport privat ha esdevingut en poc temps (diguem un segle) en un problema majúscul. No només ha ocupat i s’ha fet amo de l’espai públic sinó que cada vegada demana més i més espai per encabir-hi més i més cotxes. I si això no fos poc, el soroll i la pol·lució en forma de residus diversos ha fet insostenible el model de capitalista de “un individu, un cotxe... o dos”

A finals de segle XX i a principis de l’actual, molts països van començar a veure la necessitat d’apostar altra cop pel transport públic de masses. Sense anar molt lluny hi ha una generació de persones de mitjana edat del nostre país que encara ha viscut la decadència del tramvia a Barcelona i zona metropolitana, la seva desaparició i la seva tornada en funcionament fa poc temps. Tan sols han passat 40 o 50 anys.

Ara crec que és un bon moment per tornar a apostar fort i definitivament pel transport de masses públic. A escala catalana crec que s’estan fent petites passes vers això però cal ser clarividents i íntegres per no cedir al xantatge de les grans empreses i als interessos dels empresaris. Cal potenciar totes les línies fèrries que tenim. Cal transformar-les en vies d’ample europeu. Cal repensar algunes línies que serien molt importants en transport de mercaderies i persones però que han quedat obsoletes: Lleida-Pobla de Segur o Barcelona-Tor de Querol. No només això. Cal pensar en la possibilitat d’allargar les línies de tren ja existents al Pirineu i crear-ne de noves que assegurin la transversalitat. Passa el mateix al País Valencià i a la Catalunya Nord. Mallorca és diferent ja que fa poc que s’està apostant fort per la recuperació de les línies de tren antigues.

Apostant per aquest model, com el potenciar el tren per al transport de mercaderies i persones, pot arribar a ser una revolució pel que fa a la mobilitat, l’índex de pol·lució de les ciutats i per la qualitat de vida de moltíssims ciutadans i ciutadanes.

I com a mostra un botó. Es veu que la setmana passada es va aprovar, per part de La Comissió de Política Territorial i Obres Públiques del Parlament de Catalunya, el projecte de construcció d’un tren lleuger entre l’Alt Urgell i Andorra. Aquest tren es preveu que desembossarà la carretera que uneix la Seu amb Andorra la Vella i suposarà un pas endavant en l’economia de la regió. De vegades l’evolució és tornar enrere per agafar embranzida i pujar molt més amunt.