ESTIU

ESTIU m. La part més calorosa de l'any, compresa entre els mesos de juny i de setembre; cast. verano. Manam nostra ost al estiu aenant e anam sobre Albarrezí, Jaume I, Cròn. 16. En tal manera que en lo hivern hagués algun sentiment del fret, e en lo estiu de la calor, Llull Blanq. 2, 5 Anam al loch de Montblanch per tenir-hi lo estiu, Pere IV, Cròn. 118. Regla general és que d'ivern e d'estiu no exiran tro són armades de totes pesses, Metge Somni iii. Lo potro quant menge erba no'l deueu galopar ni córrer de tot lo estiu, Flos medic. 24 vo. L'estiu y la primavera la tafona no té cap interés, Rosselló Many. 23. Un estiu la vegí per primer cop, Maragall Enllà 55. Anar d'estiu: anar vestit de roba prima; fig., portar pocs o gens de diners (Cardona, Camp de Tarr.). Un animal d'un estiu, de dos estius, etc.: manera de designar l'edat del bestiar de llana i cabrum.

Estiu: llin. existent a La Bisbal, St. Jordi des Valls, Barc., Palafolls, etc. Loc.

—Estar-hi tres anys en un estiu: d'un qui pretén haver estat a un lloc important, si es sap que no hi ha estat gaire temps o que tot just hi ha estat de passada, diuen que «hi ha estat tres anys en un estiu» (Empordà). Refr.—a) «En l'estiu (o «d'estiu») tota cuca viu» (Cat., Men.); «En l'estiu, tothom viu» (Mall.); «En l'estiu, tot lo món viu» (Val.); «A l'estiu, tot reviu» (Olot, Empordà).—b) «Cada cosa a son temps, i d'estiu cigales» (Mall., Men.).—c) «On hages passat l'hivern, passa l'estiu» (Alcoi); «On has passat l'estiu, passa l'hivern» (Val.): es diu per acomiadar aquells qui només ens vénen a cercar en necessitar-nos i ens menyspreen en no haver-nos menester.—d) «Del bon estiu, el pagès viu» (BDC, xviii, 218).—e) «Qui diu mal de l'estiu, no sap el que diu» (Segarra, Urgell).—f) «A l'estiu a l'ombra, i a l'hivern al sol» (Olot).—g) «Estiu calorós, hivern rigorós» (Costa de Llevant).—h) «Hivern plujós, estiu abundós» (Pla de Bages).—i) «Si per Nadal fa estiu, a Pasqua prop d'es caliu» (Mall.).—j) «Vianda d'estiu vol regadiu» (BDC, xviii, 218).—l) «Paraules d'estiu, segons qui les diu»: vol dir que no hem de donar a les coses que sentim dir, altra importància que la que ens mereix la persona que les diu (Costa de Llevant).—m) «Pluja d'estiu i plor de bagassa, aviat passa» (Cat.); «Pluja d'estiu i plant de bagassa, en un punt passa» (Val.).—n) «Aigua d'estiu, xerriu-xerriu; aigua d'hivern, aigua d'infern» (BDC, xviii, 218).—o) «Una flor no fa estiu» (Mall., Men.); «Una oreneta no fa estiu» (Cat., Val., Bal.); «Una mosca no fa estiu» (Segarra, Urgell): vol dir que no es pot prendre com a prova d'un fet general un cas isolat. Y almenys ab rahó per ella's diria: Una horoneta tan poch no fa stiu, Proc. olives 392.—q) «A l'estiu, filosa no diu» (Empordà)—r) «Qui a l'estiu sombreja, a l'hivern famoleja» (Maestrat). Fon.: əstíw (pir-or., or., bal.); estíw (occ., val.); astíw (occ., val., alg.); ístíw (en tots els dialectes). Antòn.: hivern. Etim.: del llatí aestīvu, ‘estivenc’.

Diccionari català-valencià-balear