L'illa Misteriosa

Un dia mon pare m'explicava com va descobrir Jules Verne. De petit, tot remenant en calaixos del rebost de casa dels seus avis, va trobar un llibre antic i garndiós, escrit en espanyol, d’un tal Julio Verne. El títol era “La Isla Misteriosa”. El seu avi, el meu besavi, li va donar i tot just el va començar a llegir s’hi va enganxar. Cada cop estava més i més enganxat i l’emoció pujava de nivell a mesura que s’anava apropant a la resolució de la novel·la. Llavors, de cop i volta i com si hagués estat fet expressament, va adonar-se que mancaven les darreres pàgines, les que amagaven la resolució del misteri. Un moment violent sense dubte.

Ja us podeu imaginar la frustració que pot generar una situació d’aquesta naturalesa. Però en comptes de deixar-ho estar i plànyer-se de la seva sort, no va parar fins que se’l va poder comprar i, d’aquesta manera, acabar de llegir-lo. No li va caldre imaginar-s'ho.

Jules Verne ha estat un autor menystingut. De fet, sempre que se l’ha volgut atacar s’ha intentat desacreditar-lo titllant la seva obra de pueril i per a un públic més aviat juvenil. Poques vegades se l’ha tractat com el que era: un gran visionari i aventurer lliure que escrivia allò que vivia i imaginava. Val a dir que el seu estil, com a escriptor, no és gens espectacular però és correcte. De vegades és sobri però clar, concís i amant de la descripció. Però pel damunt de tot això Jules Verne és un creador de somnis, un narrador d’aventures inimaginables (fins i tot actualment) i un enginyer d’atmosferes màgiques i evocadores que fan emocionar-nos i aprendre.

Gràcies a ell la gent de la seva època va poder tenir a l’abast móns que en aquell just moment els europeus descobrien. Se n’assabentaven dels nous avenços tecnològics i antropològics i geogràfics mentre descobrien, molts dels seus lectors, que el món era divers i ple de gents molt diferents a ells. I encara ara té plena vigència perquè el que en aquell moment era un viatge al present i al futur, actualment és un viatge al passat i segueix sent-ho també al present... i fins i tot al futur.

Jo també el vaig descobrir amb “L’illa Misteriosa” que mon pare em va regalar el dia de Sant Jordi de l’any passat. A partir d’aquí he anat descobrint un univers sublim, fet gairebé a mida de les meves expectatives com a lector amant de l’aventura i els viatges. Viatge al centre de la terra, La volta al món en 80 dies, El castell dels Càrpats... Aquest darrer me’l va regalar un amic i encara l’he d’encetar. Un amic amb qui, precisament, vaig ser farà ara 13 anys als Càrpats transilvans.

Si voleu més informació sobre Jules Verne i el seu món, la seva obra, la seva vida, etc. podeu consultar aquest web molt complet que és tota una troballa: Web català de Jules Verne.

Manual d'instruccions de l'allioli.

Actualment estem veient com de mica en mica va creixent la consciència del menjar bé. Bé, bo, a poc a poc... tornar al temps quan menjar era alimentar-se però també gaudir. La vida que portem molts de nosaltres no ens deixa fer uns àpats mitjanament dignes cada dia. I això, tard o d'hora, ens pot passar factura amb interessos, la qual cosa ens amoïna força a alguns.

Però ja que parlem de l’esmerçar temps dins la cuina, de la calma, del bon menjar, dels bons aliments, etc. jo, per exemple, us diré que elaboro una salsa que alguns diuen que és catalana i d'altres diuen que és occitana, sense parar atenció que, en el fons, és gairebé la mateixa cosa. És segurament una de les salses més importants de la cultura gastronòmica del nostre país. Una emulsió entre l'oli i l'all, una unió que, ajudada amb la sal, esdevé una tombarella excitant del paladar. Parlo de l'allioli. Aquell aliment que surt com per art de màgia de dins d‘un morter, una de les eines més antigues i fonamentals de la gastronomia.


El morter i la seva mà són estris màgics. Mireu-lo, observeu-lo, toqueu-lo... i preneu la mà de morter, de fusta ferma que pica la pedra per a engendrar perles gastronòmiques, regals per als sentits. A més d'això, el morter i el seu ús són d'abast universal i el trobem a indrets molt allunyats entre sí.

Proveu de fer allioli:

1. Preneu el morter i poseu-hi força all. L’all ha d’estar ben tallat per facilitar així la seva “esclafamenta”. Abans de procedir a fer una pasta d’all cal primer posar-hi sal i si es vol diluir-la amb dues gotes d’aigua. Col·loqueu-vos l’estri de pedra o terrissa entre les cames i comenceu a esclafar els alls amb paciència mentre barregeu la pasta resultant amb la sal.
   
   
2. Quan veieu homogènia aquesta pasta d’all, cal que comenceu a abocar-hi, gota a gota, el millor oli de les Garrigues o del Camp de Tarragona que pogueu trobar. El moviment de la mà ara canvia. En comptes d’aixafar cal que la mà faci el moviment circular característic resseguint les parets del morter. Cal tenir paciència, resistència, insistència i buidar de pensaments la ment perquè tot funcioni com cal.
   
   
3. De mica en mica veureu com l’oli es va barrejant curosament amb la pasta d’all i va metamorfitzant-se en una pasta fina i poc consistent, prenent el color de l’oli que empreu. La consistència es va fent cada cop més poderosa i de mica en mica notareu com la mà de morter es resisteix a ser mogut, com si dins s’hi hagués creat una força centrífuga invertida difícil de dominar. L’allioli s’anirà pujant per les parets de l’estri quan més lligat estigui i més oli hi aneu afegint. Només el seny us dirà quan aturar-vos. Llavors retireu la mà de morter, preneu un tros de pa bo i suqueu. La resta la descobrireu vosaltres mateixos.
   

NOTA: Si veieu que per molt que intenteu no us funciona, proveu-ho de fer amb el rovell d’un ou. El resultat també és sublim i és menys complicat de que lligui.

Etcètera...

Avui no us parlaré, encara, del meu poble, del Poblenou de Barcelona. El lloc on precisament es va gestar el naixement del projecte Quòniam. Però sí que us parlaré de la seva llibreria. És veritat que n'hi ha més al barri, però aquesta és la més estimada i la més coneguda.

La llibreria etcètera va obrir les seves portes a principis dels vuitanta dels segle XX en un Poblenou que encara no havia canviat gaire des de principis de segle. Entre fàbriques, carrers empedrats, fum i camions, L'Àlex i la Xon van ser els encarregats d'obrir-la en un local del carrer Llull, entre Bilbao i Marià Aguiló. De començar venent llibres, joguines i productes de papereria es va anar passant progressivament a la venda exclusiva de llibres. A més a més, mercès a la implicació de l'Àlex i la Xon amb el barri i la seva passió envers la temàtica dels nadius nord-americans, la llibreria etcètera ha estat un referent per a tota aquella gent que ha volgut buscar i trobar llibres especialitzats sobre el Poblenou i també sobre els nadius nord-americans. La llibreria va anar fent-se de mica en mica, reformant-se i adaptant-se als nous temps fins a l’actualitat. Però segurament, el caràcter genuí de donar un servei a la comunitat resta intacte al temps.

Us animo a visitar la llibreria i conèixer els seus mestres. Paga la pena entrar-hi en un d’aquells moments que hi ha poca gent, seure’s i fullejar un dels molts llibres que tenen sobre el Poblenou o esperar el torn mentre llegeixes les dedicatòries penjades de les parets d’escriptors i escriptores d’arreu. I si no, agafar i deixar transcórrer el temps mentre l’Àlex t’explica alguna cosa interessant sobre allò antropològic que és la seva passió.

I després de passar-te una bona estona dins l’etcètera cultivant l’amistat i la lectura sempre va bé agafar i anar a prendre unes tapes al bar El Timbal, una cervesa a l’Ítaca, un gelat a cal Tio Che, un te al Da Gepetto o un cafè amb llet al Bra Cafè...
Tot un plaer de tarda de divendres... o de qualsevol altre dia.

Pop dur i infumable per a la primavera.

Aquest matí m’he llevat més flatulent i ressacós que mai. Almenys des del darrer cop que vaig anar a una calçotada. El dia, almenys a la costa del Barcelonès s’ha llevat feixuc, de color de plom. Mentrestant a la tele una noia del temps deia que feia un sol que espetegava les pedres... Després de despertar-me del tot he anat a internet i he mirat una mica aquí i allà, informant-me així per sobre de com es llevava el dia. Després dels diaris digitals o digitalitzats de rigor he entrat al web de la revista Enderrock. I no us en parlo tant per fer-los propaganda degut a que en la revista d’aquest mes hi surt una petita ressenya sobre Quòniam sinó, més aviat, perquè m’agrada força aquesta revista i és una de les que tinc de referència, apart d’altres, en temes relacionats amb la música. I llegint les notícies musicals, que d’altra banda m’aporten més plaer que d’altres, se m’ha dibuixat un somriure ample i excitat a la cara peluda.

El titular de la notícia que m’ha posat de molt bon humor és exactament aquest: “Demà (avui pel lector) surt a la venda el cinquè disc d'Antònia Font”
Ostres!! Antònia Font és un fenomen estrany però dels millors que ha vist aparèixer aquest país en molt de temps. Sóc subjectiu, sí, és cert. Però si fem cas només als fets objectius que puguin envoltar aquest grup, concorda bastant amb els meus. I els de molta gent. De fet tinc molt bon parer del meu gust musical i estètic. Vaja, que tinc criteri i me’l crec. Tanmateix, de tant en tant, Antònia Font encara sembla ser un grup de minories i per a minories. Perquè? Deixant de banda de com funciona aquest sector a casa nostra, la resposta rau en que, com a mínim, aquesta gent són bons músics i són sincers amb ells mateixos i el públic. [Sóc del parer que el gran públic (normalment) no entén de bona música. I ja està. Cal que es posi de moda o que sigui molt notòria una cosa perquè, tot i ser bona, sigui popular.] No es dediquen a escriure superèxits de consum ràpid per a abastar la fama de manera meteòrica. És d’aquella gent amb talent que va picant pedra sense defalliment, sense descans i tot això mogut per una impetuosa rauxa creadora sense límits. Saben connectar perfectament amb la part més emotiva de la gent i treure’n una comú denominador, com si a tots ens unís, almenys, allò... un estat d’ànim, una natura, un ambient concret. La mediterraneïtat honírica universal.

Bé, doncs després d’aquesta ensabonada sincera, us diré que aquest nou disc porta el títol Batiscafo Katiuscas (Blau/Discmedi). Un títol conseqüent amb el tarannà de Joan Miquel Oliver, en Pau Devon i la seva colla d’estranys inadaptats socials.
Parlant d’aquest darrer disc, n’Oliver engalta: "Ja ens hem llevat de tot del damunt haver de demostrar res a ningú. Fem el que ens dona la gana i n'assumim les conseqüències. Hi ha rock dur, nosaltres fem pop dur. Hi ha pop comercial, i nosaltres fem pop infumable" M’agrada aquesta actitud murri i lleugerament sarcàstica que no deixa de ser una gran confessió sincera.
Ja han passat dos anys de Taxi, el seu anterior disc. Això ens demostra una vegada més que el temps se’ns accelera a aquells que ja hem arribat a la trentena d’anys. La velocitat de creuer vers l’espai exterior és vertiginosa però, almenys, tindrem la sort de tenir de banda sonora els Antònia Font.