ICAT FM: Neixen nous conceptes de ràdio

Aquest proppassat dia de Sant Jordi va desaparèixer Catalunya Música i va aparèixer icatfm, una innovadora manera de fer i escoltar la ràdio de sempre. Ara que de mica en mica internet entra a totes les llars i que els reproductors d’àudio són més eficients i més sofisticats i ofereixen la possibilitat d’escoltar qualsevol cosa mitjançant el mínim espai possible, la proposta icatfm sembla ser una proposta molt interessant.

Una de les grandeses, i de vegades misèries, d’internet és que des de gairebé qualsevol indret del món podem estar connectats amb la nostra realitat habitual, amb el nostre país o amb d’altres de molt llunyans. I cada vegada és més fàcil tenir accés als mitjans de comunicació via internet. Això és possible que tard o d’hora desplaci als suports convencionals dels mitjans de comunicació i, per tant, el consumidor d’informació, entreteniment o cultura serà més lliure de triar i destriar.

Però al que anàvem, icat fm resulta ser una emissora de ràdio actualment de quatre canals que emet les vint-i-quatre hores del dia. Només entrar al web observareu que sona el canal principal d’aquesta ràdio sense haver d’obrir o executar cap programa d’àudio. A més, la programació és absolutament basada en la música (programes monogràfics, reportatges o simple "jukebox") i hi ha diferents tipus de programes. Cada hora fan desconnexió i connecten amb Catalunya Informació. Un altre dels al·licients que té aquest web és que a mesura que sona la música el web es va actualitzant i a més podem, no només saber el títol de la cançó i de l’intèrpret o grups, sinó visitar uns enllaços que ens proposen de cada tema, consultar informació del grup, llegir la lletra de la cançó o mirar fotos del grup. A més de tot això el qeb té moltes altres seccions relacionades amb el lleure i podeu entrar també en xats, fòrums o enquestes.

Us recomano que li doneu un cop d’ull, sobretot a aquells que ens visiteu des de molt lluny i que cerqueu llocs interessants per tenir un petit contacte amb el vostre país.

La gestió d’aquesta proposta és a càrrec del grup d'emissores de Catalunya Ràdio.

Eivissa es desperta contra la destrucció especulativa

Ja us haureu assabentat del desori monumental que s’ha originat a l’illa d’Eivissa degut a la construcció d’una autopista de tres carrils que unirà la població d’Eivissa i Sant Antoni. Pel que es veu, tot i que som al segle XXI i “gaudim” d’una hipotètica democràcia, hi ha gent que encara actua de manera més aviat dictatorial, mafiosa i contraria als interessos del poble.

Hi ha molts casos que il·lustren aquests fets, malauradament cada cop més freqüents, arreu dels Països Catalans. I aquests fets encara són més habituals i sonats quan la qüestió té a veure amb el sector constructor (o potser hauria de dir destructor) i immobiliari. Es destrueix el patrimoni cultural, arquitectònic, natural, rural, etc. simplement perquè uns quants s’embutxaquin molts milions d’euros. Recentment s’ha pogut veure aquest fet al barri del Poblenou amb tot el patrimoni industrial i cultural del barri (recordem per exemple la campanya Salvem Can Ricart) o en la zona del Progrés de Badalona on l’Ajuntament s’ha passat totes les ordenances municipals per la pedra, ha destruït gran part del patrimoni cultural i industrial del barri per a edificar una espècie de Lloret segona part.

Aquesta cultura mafiosa del tot-s’hi-val-per-guanyar-molts-diners en detriment de la comunitat es veu que l’arrosseguem des de la dictadura espanyola. Però el més greu i preocupant és que després de 30 anys del canvi de règim encara la cosa sigui més evident i el problema s’estengui com una taca d’oli impunement. Els ajuntaments són culpables dels crims contra el patrimoni sigui quin sigui, juntament amb el Govern, altres institucions i les grans empreses “destructores” i especuladores. Fins i tot els ciutadans amb el nostre silenci o indiferència còmplice som part del problema.

El cas és que a Eivissa s’ha originat un moviment cívic contrari a la construcció d’una autopista digne de qualsevol gran metròpoli i, per tant, a la destrucció del patrimoni natural i arquitectònic d’aquesta part de l’illa. I aquest moviment és tan fort i important que la majoria de mitjans de comunicació nacionals i estatals i fins i tot d’altres indrets europeus, se n’han fet ressò. Quan pensàvem que el model constructiu anomenat “Balearització” s’havia anat desinflant i de mica en mica oblidant, surten casos com aquest d’Eivissa o molts d’altres al Principat, a Mallorca o al País Valencià, que ens recorden que encara existeixen cacics, empresaris corruptes i usurers, polítics patètics i gent sense escrúpols que es pensen que això encara continua essent una República Bananera.

Si us interessa el tema podeu consultar vilaweb, que avui mateix treu una altra notícia sobe el cas, o el web de No Volem Autopista a Eivissa.

Jo també dic no volem autopista a Eivissa.

Rugbi català

Quan pensem en l’esport moltes vegades ens ve a la ment grans esdeveniments esportius com ara el futbol, que més que un esport sembla un circ. També pensem en les Jocs Olímpics que tots ja sabem de que es tracta, apart de la qüestió simplement política i monetàrio-mafiosa.

Però la resta d’esports normalment queden una mica com abandonats pel gran públic. És cert que, com tot, la cosa de l’esport va per barris. El bàsquet és molt seguit a llocs com Badalona; l’hambol a Granollers; l’hoquei herba a Terrassa o l’hoquei sobre gel a Puigcerdà. Però tot i això, la cosa no està gaire per saltar d’alegria. Els esports que no siguin bàsicament el futbol, que surten massivament per televisió, no existeixen pel gran públic. És ben veritat que de tant en tant per qüestions concretes hi ha esports que es posen una mica més de moda, com per exemple el rugbi o l’hoquei, però són coses més o menys passatgeres.

Qui se’n recorda ara del rugbi, per exemple? Poca gent. I perquè? Doncs perquè els mitjans de comunicació del nostre àmbit nacional el tenen “vetat” com la majoria d’esports. Diuen que a la gent no l’interessa aquest esport sense parar atenció que són ells els que han de fer-ne promoció. I menys mal que tenim l’USAP i més en segon terme la Santboiana.

El fet és que llegint el diari Avui (també en parlen a Racó Català) m’he assabentat que la Federació Catalana de Rugbi (FCR) a dut al Tribunal de Primera Instància de París la demanda per a que la FCR torni a ser readmesa, de ple dret, com a membre de la Federació Internacional de Rugbi (FIRA). Com sabreu alguns de vosaltres la federació catalana va ser una de les nou federacions que el dos de gener de l’any mil nou-cents trenta-quatre van fundar la FIRA a la ciutat de París. Pocs anys més tard la dictadura espanyola del General Franco va fer expulsar, com no podria ser d’una altra manera, la FCR de la internacional i n’ha estat fora fins a l’actualitat.

Després de la desaparició del règim dictatorial a l’estat espanyol la FCR va endegar un altre cop contactes amb la FIRA. Actualment la FIRA segueix reconeixent Catalunya com una de les seves fundadores i la FCR ha intentat durant molt de temps posar-s’hi d’acord per poder tornar a la Federació. Això ha estat impossible i ara la FCR ha decidit acudir a la justícia francesa.

Avui mateix el diari avui ha tornat a parlar sobre el tema i ha confirmat que la federació espanyola ha interposat un recurs que ha fet ajornar la vista del cas. Segons aquesta federació la FCR és una federació fundada el 1985, any que van ser legalitzades per part de la Generalitat de Catalunya les entitats que van ser ilegalitzades per la dictadura espanyola. Ja veieu que sempre hi ha algú que fan mans i mànigues per posar pals a les rodes dels catalans en comptes de mirar per les seves coses. Tanmateix espero que tots els esforços fets per la FCR es vegin premiats amb la restauració de la normalitat en el cas del rugbi i, de mica en mica, en tota la resta d’esports. Per altra banda us recordo que encara continua una campanya per demanar el reconeixement oficial de la selecció catalana de rugbi.

Podeu trobar més informació a rugbicatala.org.

Descobrint el llegendari empedrat de Morou

Avui, i de tant en tant, us recomanaré alguna excursió que crec que us pot interessar. Normalment són excursions fàcils i assequibles per a tota la família. Començaré aquesta secció amb una caminada que us farà descobrir l’empedrat de Morou. És una excursió ideal per fer-la qualsevol època de l’any tot i que no és del tot recomanable fer-la a l’hivern. Aquest camí està senyalitzat per unes fites verdes amb un cartellet de color carabassa.

La caminada comença al Centre d’interpretació del Montseny, a Can Casades, on s'agafa el camí de baixada fins arribar a l'ermita de Santa Fe(1201) annexa a l'hostal de Santa Fe, edificat el 1914. (Per arribar aquí podeu venir per la carretera que va de Sant Celoni a Santa Fe o be la que va de Viladrau a Santa Fe i que passa pel bell mig del Montseny). En tota aquesta part hi trobareu serveis i aparcament pel cotxe. També, si hi aneu un dia de festa, hi trobareu potser una mica de gent. Poc després es creua la riera de Santa Fe i es continua per un camí ample. En breu passareu un altre edifici, aquest cop l'Escola de Natura Can Lleonart. Una mica més amunt encara us trobareu una altra construcció, aquest cop la mitja casa, una estranya meitat d’una casa la qual és habitada per particulars.

Veureu que en la gran totalitat del recorregut us trobareu boscos de castanyers i de faigs, tot i que també trobareu arbres més mediterranis com l’alzina, el roure, etc. Recordeu que el castanyer no és un arbre oriünd de l'Orient Mitjà, sinó que és típic de les zones humides de mitja muntanya del continent asiàtic. Aquest és un arbre molt apreciat per la seva fusta i els seus fruits.
El camí que trobareu a partir d’ara és ample i de pendent suau; la vegetació dominant és la fageda i també trobareu grans matolls de boix grèvol (recordeu que és una espècie protegida), falgueres i, quan arriba la primavera, acolorides flors de pensaments del Montseny. El camí es va fent una mica més rocallós i es va fent més i més costerut. Trobareu alguns trams del camí que giren en angle recte per salvar els desnivells. El primer d’aquests és l'anomenat pla de Mulladius, un indret planer on hi creixen ginebrons i gespes i freqüentat pels senglars. Notareu, si us hi fixeu, que sobre les pedres del camí hi apareixen de tant en tant tifaradetes de porc senglar. No les aixafeu ni manipuleu que fan la funció de fites que assenyalen el seu territori i els farieu una mala jugada per la qual cosa haurien de tornar i deposicionar altra cop sobre la pedra, amb la dificultat que això comporta.
El camí, en aquest punt, té força revolts que recorren els vessants de ponent del turó de Morou i on hi trobem una fageda molt frondosa. El camí arriba un moment que deixa de ser ascendent per començar a davallar fins a l'empedrat de Morou. Aquest indret, que dóna nom a l’excursió, és una formació molt gran de pedra des d’on es guaita el Turó de l’Home, Les Agudes i es té una gran panoràmica de la Vall de Santa Fe i part de la depressió prelitoral. Des d’aquí fins i to hi podrem veure part de l’Empordà i el mar en la part del desguàs de la Tordera. Aquest lloc és molt interessant pels afeccionats a la geologia i la botànica.

En aquest moment el camí es confon amb la roca de l’empedrat de Morou fins que el tornem a recuperar més avall quan després d’una solana entrem altra vegada al bosc espès de faig. Si pareu una mica d’atenció i l’excursió la feu cap a la primavera o l’estiu podreu veure petits rèptils (sargantanes, escurçons), restes deixades pel talps, ratolins o esquirols o alguna au migratòria passant l’estació de calor al Montseny. També fixeu-vos bé en el camí. Trobareu, independentment de l’època de l’any però sobretot a la tardor, zones del camí totalment coberts de fulles seques de faig. No us refieu perquè poden amagar forats o pedres.
El camí surt una altra vegada a la solana en un revolt de gairebé 180º i retorna a la faged. Aquest tram que és força planer corre per sobre de les antigues feixes de can Baladrell i de can Figueroles, un petit mas habitat que us trobareu a mà esquerra. En aquestes terres observareu que la vegetació va canviant i que cada vegada es veuen més alzines, roures de fulla gran i fins i tot alzines sureres i que a mesura que ens apropem a l’embassament de Santa Fe ens trobem freixes.

En breu arribem a l’embassament, construit a principis de segle XX, i el camí es bifurca en dos. Podrem prendre qualsevol dels dos fins arribar a la zona on hem començat l’excursió. Tot i això abans haurem de passar l’embassament, algunes construccions com “La Frabriqueta” (antiga minúscula central elèctrica), una zona plena de vern, gaigs que es va convertint en pineda i petits estanys i aiguamolls. Aquesta és una bona zona per observar-hi amfibis.

Longitud: 5.500 m aproximadament Durada: 2 hores amprox Dificultat: baixa

Abans de començar: cal portar calçat adequat, una cantimplora d'aigua. Recordeu que cal preservar la tranquil·litat de l'entorn: sou en un parc natural. Recordeu també dur-vos amb vosaltres totes les deixalles que genereu.

Racons: el dipòsit de les aigües.

Fa temps que intento visitar indrets peculiars, anar a llocs diferents, poc corrents, que són molt propers a nosaltres però que ens passen desapercebuts per qualsevol motiu. Una de les coses que faig habitualment des de fa uns anys és que quan quedo amb algun amic o amiga intento fer-ho en lloc poc habitual per quedar: en algun bar de facultat, en algun restaurant d’hotel o en biblioteques municipals, per dir-ne alguns exemples.

Perquè, us preguntareu? Bé, la pregunta té diverses diverses respostes i tampoc ens posarem a explicar intimitats que no interessen ningú En tot cas penseu que allò que tenim més a prop, de vegades, és oblidat i fins i tot mal vist. I a més quan fa molt que vius en un lloc sempre tens la percepció que ho coneixes molt bé. Això fa que moltes vegades se’ns escapin llocs, persones, experiències que poden ser molt gratificants.

A mi, que m’agrada viatjar però que odio les multituds aborregades, un dia se’m va passar pel cap el fer turisme a “casa meva” d’una manera diferent, intentant descobrir indrets allunyats de les riuades de gent (autòctons o forasters) que pasturen aquí i allà. Llavors vaig decidir quedar amb gent en aquests llocs i conèixer-los d’una manera que pogués recordar pel seu fet especial. En aquests moments vaig poder gaudir de la descoberta, del viatjar, sense sortir gairebé ni de la meva ciutat.

Com aquest bloc no té un públic massiu i sí de qualitat he decidit que cada ics temps us aniré fent cinc cèntims d’indrets o edificis o racons o el que sigui que potser molts de vosaltres, com jo en el seu moment, no heu tingut la possibilitat de conèixer. Òbviament són benvingudes les intervencions dels lectors.

Avui us parlaré d’un lloc molt especial per a mi. Es tracta del Dipòsit de les Aigües. La construcció d’aquest edifici va ser projectada pel mestre d’obres Josep Fontserè el 1874. L’Antoni Gaudí, aleshores estudiant d’arquitectura hi va treballar en el projecte. El 1876 es va fer la seva construcció però no va ser fins l’any 1880 que es va inaugurar i va començar a funcionar com a regulador del cabal d’aigua de la cascada del Parc de la Ciutadella i el sistema de rec dels seus jardins. L’estructura de l’edifici és clàssica i consta d’un veritable laberint d’arcs paral·lels de 14 metres d’alçada que es creuen en una volta de canó i que s’estenen al llarg de 65 metres de profunditat. Més endavant ha anat prenent altres usos com el d’arxiu de justícia, magatzem de bombers, asil municipal, etc El 1992 va passar a mans de la UPF (Universitat Pompeu Fabra) que el va anar rehabilitant juntament amb les antigues casernes militars de la Ciutadella. Actualment només queda una tercera part d’aquest edifici per rehabilitar (en procés) que en total fa 4.320 m2, i fa funcions de biblioteca universitària. El Fons bibliogràfic de la Biblioteca General inclou, entre d’altres, les col·leccions de la Biblioteca Haas, de la Cambra de Comerç de Barcelona i de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, que té la seu en aquest edifici.

Independentment de les xifres i la història, aquest edifici exhala un ambient únic, com d’antiga biblioteca del segle XIX, on qui entra i es presta al joc hi veurà a l’Indiana Jones tafanejant les parets, les petites ulleres dels estudiosos erudits rera piles de llibres, o el soroll dels carruatges de cavalls i la gent passejant a l’exterior. Un lloc ben bé romàntic en el sentit més antic del terme. Passeu-vos-hi i contemplareu un espai especial i ple de màgia. Això sí, intentant no destorbar aquells i aquelles qui tenen el Dipòsit de les Aigües el lloc d'estudi. Després només cal anar a fer una cervesa a qualsevol dels dos bars que té la facultat i de passada podeu visitar la resta de la facultat que paga la pena.