dijous, de juny 22, 2006

Novetats samarretaires d'estiu

Aquesta temporada l’encetem amb unes quantes novetats samarretaires. Dues d’aquestes novetats són una altra samarreta fonètica, en aquest cas dedicada a una altra nació sense estat, Euskal Herria, i l’altra és un homenatge a tota aquella generació que va créixer gaudint de sèries manga com Dr Slump i Bola de Drac. És cert que aquest tema no té una relació directa amb la cultura catalana però també és ben cert que molts joves d’entre 25 i 35 anys hem estat marcats per una petita part de la cultura japonesa actual.

En breu es posaran a la venda tot i que ja ara s’accepten comandes de tots aquells que en vulgueu reservar una per lluir-la aquesta temporada.

Bon estiu!!

Malgrat tot, la cultura és viva

Enguany se celebra la sisena edició del Cultura Viva. I què caram és això, us preguntareu alguns i algunes. Doncs com bé diuen ells i elles al seu web, el Cultura Viva és “una diada festiva organitzada per la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua) per tal de donar un impuls a la llengua i la cultura catalana en la població on es realitza i a tot el radi limítrof de poblacions”. Cada any organitzen un acte itinerant amb el qual s’intenta potenciar la cultura catalana al carrer i potenciar la seva normalització. Aquest acte juntament amb d’altres com “Tirant de Rock” (País Valencià) i l’”Acampallengua” (Illes Balears), intenten promoure la llengua i cultura catalanes en tots els àmbits de la vida social.

Bàsicament hi podreu trobar, aquest cap de setmana, concerts (Mesclat i Antònia Font entre d’altres), fira d’artesans i entitats (nosaltres hi serem), mostres de cultura popular (tallada de troncs, bitlles, etc.), xerrades, tallers (cant improvisat...) i un llarg etc. La veritat és que és bastant recomanable assistir-hi i participar-hi i més enguany que la cosa passa a durar gairebé tres dies. Si voleu saber ben bé el que us hi trobareu tan sols cal que entreu al web de Cultura Viva.

Quòniam, com aquests darrers dos anys, serà present amb una parada de samarretes que podreu trobar a la plaça de la Porxada de la ciutat de Granollers.

Per cert, enguany la celebració del Cultura Viva concideix amb la revetlla de Sant Joan i la festa està més assegurada que mai.

dimecres, de juny 21, 2006

Digeu-me què mengeu i us diré qui sou.

Habitualment hi ha poca gent que hagi llegit els clàssics de la literatura universal. De fet, els únics clàssics que hom ha llegit han estat per obligació persistent d’alguna mestra o professor de l’escola, l’institut o la universitat. I com sempre passa, la majoria de persones que coneixem han llegit clàssics habituals: Shakespeare, Kafka, Cervantes, Marx, Tolstoi, Dovstoievski... I els nostres clàssics? Desapareguts i condemnats a l’ostracisme.

Però sempre hi ha gent que descobreix i sap valorar els clàssics. Encara tinc molt present el moment en que un amic meu de l’institut, en la seva època més profundament heavy-black metal, va descobrir en Ramon Llull i fins i tot va gosar de participar en un recital de poesia tot dient el “Cant de Ramon”. Al·lucinant i corprenedor.

Ahir vaig llegir una notícia a Vilaweb la qual ens informava que una editorial catalana, Barcino, i una d’anglesa, Tamesis Books (filial de Boydell & Brewer) acabaven de publicar en anglès una antologia poètica d’Ausiàs March i l’”Expedició catalana a l’Orient” de la crònica de Ramon Muntaner. I això només ha estat el principi. En breu també apareixeran les traduccions d’altres clàssics, sobretot medievals catalans, tal com Ramon Llull o Francesc Eiximenis.
En aquest article es parla també d’una obra que és un receptari de cuina medieval anomenat “Llibre del Sent Soví”, el qual em va cridar l’atenció. El primer que em va passar pel cap va ser una altra obra de la literatura medieval catalana que també té la gastronomia com a eix vertebrador: el “Llibre del Coch” de Mestre Robert de Nola i que va significar una de les primeres obres literàries referent a la gastronomia a tota Europa. Doncs es veu que el “Llibre del Sent Soví”, escrit el 1324, és el primer receptari conegut de cuina catalana i un dels més antics d’Europa. Aquí hi descobrireu un estol de receptes que ara ens semblen estranyes (penseu que són anteriors a la colonització d’Amèrica) però que tenen una gran importància gastronòmica i antropològica.

Mai no és tard per redescobrir clàssics, encara que sigui per l'estómac.

dilluns, de juny 19, 2006

La maleïda Síndrome d'Stockholm

Avui m'he llevat com si res, igual que ahir i com si la vida, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes, seguís, efectivament, el seu curs. I he pensat en quelcom que ja fa temps que hi penso quan camino pel carrer, escolto la gent parlar o encenc la tele. I de fet, cada cop hi penso més. Perquè cada cop són més les coses que m'hi fan pensar. I precisament avui un amic ha escrit en el seu bloc allò que més d'un cop i de dos havia pensat d'escriure un dia.

Us deixo aquí un fragment i, en tot cas, si el voleu llegir tot podeu adreçar-vos aquí.

Síndrome d'Estocolm La síndrome d'Estocolm és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.De vegades també s'aplica en alguns casos de violència domèstica o d'assetjament de menors on l'agressor exerceix un domini absolut sobre la víctima, qui acaba presentant una marcada submissió, dependència i aparent lleialtat cap a l'agressor.

Origen del nom

La síndrome deu el seu nom al robatori del banc Kreditbanken, que va tenir lloc del 23 d'agost al 28 d'agost de 1973 al barri de Norrmalmstorg (Estocolm, Suècia). En aquell cas, les víctimes van defensar els seus captors fins i tot després d'acabat el seu segrest, que va durar sis dies, i van mostrar també una conducta reticent davant dels procediments legals que es van emprendre contra els segrestadors.El terme va ser encunyat pel criminòleg i psicòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia durant el robatori, al referir-se a la síndrome durant l’emissió d’un butlletí informatiu. Des de llavors va ser adoptat per molts psicòlegs d’arreu del món.

Autor de la foto: Ectoplasmatika (extreta de Blocdefotos)