La maleïda Síndrome d'Stockholm

Avui m'he llevat com si res, igual que ahir i com si la vida, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes, seguís, efectivament, el seu curs. I he pensat en quelcom que ja fa temps que hi penso quan camino pel carrer, escolto la gent parlar o encenc la tele. I de fet, cada cop hi penso més. Perquè cada cop són més les coses que m'hi fan pensar. I precisament avui un amic ha escrit en el seu bloc allò que més d'un cop i de dos havia pensat d'escriure un dia.

Us deixo aquí un fragment i, en tot cas, si el voleu llegir tot podeu adreçar-vos aquí.

Síndrome d'Estocolm La síndrome d'Estocolm és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia.De vegades també s'aplica en alguns casos de violència domèstica o d'assetjament de menors on l'agressor exerceix un domini absolut sobre la víctima, qui acaba presentant una marcada submissió, dependència i aparent lleialtat cap a l'agressor.

Origen del nom

La síndrome deu el seu nom al robatori del banc Kreditbanken, que va tenir lloc del 23 d'agost al 28 d'agost de 1973 al barri de Norrmalmstorg (Estocolm, Suècia). En aquell cas, les víctimes van defensar els seus captors fins i tot després d'acabat el seu segrest, que va durar sis dies, i van mostrar també una conducta reticent davant dels procediments legals que es van emprendre contra els segrestadors.El terme va ser encunyat pel criminòleg i psicòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia durant el robatori, al referir-se a la síndrome durant l’emissió d’un butlletí informatiu. Des de llavors va ser adoptat per molts psicòlegs d’arreu del món.

Autor de la foto: Ectoplasmatika (extreta de Blocdefotos)