Empordà Segle XXI

L'altra dia a la feina, una feina diferent a la que faig per Quòniam, una companya enmig d'una conversa, etziba: “Ah, és un d’aquells grups de rock català? És que la música que es fa aquí és molt dolenta”. Vaig suposar que l’aquí es referia a Catalunya i no pas als Països Catalans. I jo, a partir d’aquell moment, li vaig començar a fer entendre que aquesta afirmació em resultava, sincerament, molt agosarada. Va interperlar-me en un moment donat dient: “Digues-me encara que només siguin 5 grups o autors catalans que facin bona música”. Jo, sense pensar li vaig dir: “Antònia Font, Sanpedro, Refree, 12twelve i Guillamino” Apart que un dels presents, mallorquí malalt d’un autoodi radical, em va tornar a dir que Antònia Font era bàsicament deixalla, la meva companya coneixia molt poca d’aquests noms. I això que aquesta noia havia estat treballant durant molts anys a la ràdio.

Una prova més que el món s’acaba, com diria Xavier Grasset al seu programa de Catalunya Ràdio. I és que ja és trist que la música per als mitjans de comunicació del nostre país sigui una cosa inexistent. I ja és trist que, tot i els esforços, la música de caràcter més popular sigui encara una cosa de minories i gairebé clandestina. Ja és trist que se li doni més importància als fenòmens musicals foranis que als autòctons, els quals poden ser molt millors però que són tractats com a fets anecdòtics i censurables.

És ridícul tot plegat. I és trist que aquests mateixos artistes i músics, si canvien de llengua d’expressió i es passen a cantar en espanyol, llavors els mitjans autòctons o no els donen un pèl més d’importància. Després tot acaba en un no-res. Un país bastant peculiar, aquest el nostre. I això és bastant estrapolable a gairebé tots els àmbits de la nostra vida comunitària.

Però bé, llavors escoltes el darrer disc de Guillamino i et preguntes: Com pot ser que la gran massa no conegui aquest home? Com pot ser que no se’l programi en més concerts i en facin una difusió i una promoció com es mereix? L’autoodi que podreix la nostra persona, la nostra identitat i que no fa sinó enganyar-nos a nosaltres mateixos.

Guillamino (Pau Guillamet) és un dels millors exponents de les noves tendències musicals al nostre país. És una espècie d’ésser orquestra que domina els samplers, les bases pregravades i els ordinadors (a part de la seva guitarra espanyola) que crea universos propers al chill-out molt autòctons i on hi conflueixen el hip hop, el dub, el drum’n’bass, el house, la música tradicional, el soul i una gran amalgama de sons diversos.

Ja amb el seu primer disc 1dia (Bankrobber, 2005) ens va demostrar que la música es pot fer d’una altra manera independentment d’on s’hagi nascut i la llengua que es parli. Va tenir una certa repercussió en àmbits musicals europeus i va saber cridar l'atenció a molts, prometent tornar. Realment un disc prometedor d’un desconegut foll de la fusió entre la tècnica i l'acústica. El segon disc anomenat Somnis de llop (Bankrobber, 2005) ha resultat ser un pas, de gegant, més endavant cap a la consolidació del seu estil i el seu tarannà. Fins i tot ha estat capaç de col·locar una cançó house barrejada amb sardana a discoteques o clubs de nit de moda del nostre país. Les crítiques favorables li han caigut d'arreu però ell no s'ha adormit. Ja l'any passat va començar a ticar en directe en diferents festivals i concerts i així deixar-se conèixer per un públic més ampli. Sincerament, us recomano els seus concerts que són contundents, sincers, molt propers al públic i que deixen un regust de boca molt agradable.

Guillamio ens ofereix del millor de la música electrònica feta a Europa, amb bon gust, creativitat i sense necessitat d'amagar la seva identitat.

Poblenou Parc Central

Que el consistori barceloní ha estat destruint, i encara ho està fent, el barri del Poblenou és un fet innegable. Moltes de les fàbriques i altres edificis i espais que formaven part d’un patrimoni artístico-arquitectònic únic han desaparegut per donar pas enormes blocs de ciment d’habitatges i oficines. Això ha impossibilitat haver pogut aplicar, al Poblenou, un pla urbanístic semblant al de diverses zones industrials de Londres o Hamburg on s’ha pogut preservar el patrimoni industrial assimilant-lo a la ciutat, donant-li uns usos diferents adaptats a les noves necessitats actuals d’habitatge i serveis.

Tot i això, el Poblenou té un teixit social molt fort i gràcies als moviments veïnals i juvenils s’ha pogut redreçar, en part, el projecte destructor que l’Ajuntament de Barcelona tenia previst aplicar a aquest barri. Així és que la força veïnal ha pogut salvar una part no menyspreable del patrimoni industrial i ha forçat l’Ajuntament a requalificar alguns dels solars buits per a habitatge protegit o bé restaurar i adequar fàbriques emblemàtiques per a usos públics. Tanmateix encara hi ha molts fronts oberts com és el cas de la lluita oberta per salvar Can Ricart, conjunt arquitectònic de gran valor artístic.

Un dels casos on la pressió popular ha fet canviar el projecte inicial d’urbanització és el cas del Parc Central del Poblenou. De fet, a petició del veïns s’ha redisenyat el parc eliminant-ne els vials que el travessaran per tal de fer-lo més tranquil i augmentant-ne les zones habilitades a l’esbarjo. Aquest parc sembla que ocuparà 55.600 metres quadrats (unes cinc illes de l'Eixample) i quedarà delimitat per la Diagonal i els carrers Bac de Roda i Marroc. Els carrers Bilbao i Espronceda el travessaran transversalment i Cristóbal de Moura longitudinalment. El carrer Pere IV quedarà interromput pel seu pas pel parc. El disseny i execució del parc ha estat assignat a l’arquitecte francès Jean Nouvel, autor de la torre Agbar, i sembla ser que ha decidit que el parc esdevingui una espècie de jardí botànic impressionista on hi haurà una vegetació exuberant on hi predominarà el desmai i les plantes enfiladisses. També hi haurà un parell de carrils bici i s’hi integraran al paisatge les naus de la fàbrica Oliva Artés, que ara s'estan rehabilitant i que encara no tenen un ús definitiu assignat.

Esperem que aquest Parc Central sigui digne de l’històric barri del Poblenou i la seva gent, que tant ha fet i fa per a salvar el barri. Podeu llegir més sobre aquest projecte clicant aquesta notícia del diari Avui.

Per a més informació sobre les entitats del barri visiteu el portal de la llibreria etcètera.

Lituània com a model

No acostumo fer això però he decidit que la meva feina, avui, la faci una altra persona. En aquest cas una persona íntegre, amb les idees clares i amb facilitat per explicar allò que pensa. Avui he decidit fer-vos partícips d'un article escrit pel professor de la Universitat de les Illes Balears, Gabriel Bibiloni, que surt publicat al Diari de Balears i també al seu bloc. Ens explica les seves sensacions, i el raonament posterior que va fer, viatjant a Lituània i copsant la seva realitat. L'he trobat força interessant i, a més, molt ben escrit, la qual cosa és cara de trobar darrerament.
Gaudiu de l'article i feu-ne difusió el màxim possible:

Lituània la Llum.

Aquests dies he tingut l'oportunitat de visitar Lituània, gràcies a la invitació que m'han fet a participar a les Jornades de Cultura Catalana a Kaunas (Catweek), que l'Associació Catalano-Lituana ha tingut l'encert d'organitzar i ha conduït magníficament. Una avinentesa per a fer conèixer en el petit país bàltic la cultura catalana, la nostra literatura, la nostra música, la nostra gastronomia i la situació de la nostra llengua.

Però també una ocasió per als catalans que hi hem anat de tornar havent vist de prop la lliçó que ofereix al món un poble maltractat per la història -això de la història és un eufemisme- que ha sabut trobar el seu lloc entre els pobles lliures. Un poble de persones intel·ligents, de gent amable i de dones bellíssimes que ha estat prou lúcid i ferm per a construir les bases de la pròpia felicitat i d'assegurar el seu futur nacional.

Una cosa que corprèn és la similitud pregona que hi ha entre la història de les nacions lituana i catalana. Tan pregona com la divergència que s'ha produït en el tram dels darrers anys. Igual que la Corona catalano-aragonesa, Lituània va ser un Estat medieval independent i fort (el Gran Ducat de Lituània). La unió dinàstica de las monarquies lituana i polonesa i la creació d'una federació entre els dos països en el segle XVI portà a la decadència literària de Lituània i a la polonització de la cultura i les elits il·lustrades. Igual que la unió dinàstica de les cases regnants de Catalunya-Aragó i de Castella creà el terreny adient per a la castellanització de les lletres catalanes i de les elits il·lustrades dels Països Catalans. Després, també en el segle XVIII, la insaciable Caterina II de Rússia (l'equivalent del nostre Felip V) invadí Lituània i, per justo derecho de conquista, l'annexà a l'Imperi rus, dins el qual malvisqué durant alguns segles. Dins aquesta etapa el tsar Nicolau I (seria el nostre Carles III) va sotmetre Lituània a un intens procés de russificació, que seria un raig continu tant en l'època dels tsars com en l'època dels sòviets. El lituà va ocupar el trist paper de llengua familiar de la gent pobra, mentre el rus (i el polonès, segons els moments) era l'idioma de la cultura, del prestigi i de la gent privilegiada.

Lituània, però, també tingué una Renaixença. Sorgiren poetes que reivindicaren les glòries del Gran Ducat, escriptors i intel·lectuals que aspiraven a la plenitud de la llengua del país, gramàtics que l'estudiaren i mestres que l'ensenyaren. I un nacionalisme polític va concebre un país alliberat i treballà per ell. Els lituans van sentir durant generacions aquell discurs que els deia que si es tancaven en la seva llengua insignificant no serien res; que la major sort que podrien tenir era compartir la llengua que parlen una gran quantitat de milions de persones; que uns quants segles d'història comuna és massa temps per a engegar-ho tot a rodar. Us sona? Però els lituans no es deixaren ensarronar i mantingueren clares les idees i fermes les aspiracions. Amb tres milions i mig d'habitants no s'arrufaren davant les seves modestes dimensions. Sabien que un país petit pot tenir la grandesa que dóna ser qui s'és, mentre que un país gran en habitants o en quilòmetres quadrats pot tenir la petitesa que és conseqüència de la pèrdua de la identitat. I el 1990 no perderen l'ocasió.

Abans de la independència el país era ple de russoparlants monolingües que no es dignaren mai d'aprendre ni de parlar la llengua del país on vivien. El bilingüisme forçat dels lituans els ho feia innecessari. Avui el lituà és l'única llengua oficial de l'Estat i la llengua de l'ensenyament. El rus es pot estudiar de forma voluntària, però, naturalment, a l'hora d'aprendre una segona llengua tothom tria l'anglès. Els menors de quinze o setze anys ja no parlen ni saben un borrall de rus. Els més grans sí, òbviament. I aquests tenen la generositat de parlar en rus als monolingües en aquesta llengua, convertits en una minoria de gent vella en camí cap a la difuminació. Ara els lituans saben què és tenir una identitat segura, aixecada damunt una llengua que parla tothom i que valora tothom. I aprenen anglès amb frisança, sabent que aquesta és la llengua que els obre al món, i no els peculiars signes gràfics de Sant Ciril.

Divendres passat, a una de les places de Kaunas una gernació de gent jove s'aplegava per a escoltar un concert de jazz del català Llibert Fortuny i el seu grup. D'aquella immensa munió de boques rialleres només sortien paraules lituanes. Tornat a Barcelona, una altra munió de joves s'apleguen i fan gatzara al carrer Pelai. Par l'orella i no en puc sentir cap parlant en català. De la plaça de Catalunya estant, una unitat dels mossos d'esquadra vigila discretament la situació. Pas per devora ells i puc observar que també parlen en espanyol. És un d'aquests imprevisibles dies grisencs i un poc foscs de primavera. Els típics dies incerts i de compàs d'espera. Talment aquest país. Arribarà la llum de Lituània?

Gabriel Bibiloni. Lingüista i professor de la Universitat de la Illes Balears.

Totes les fotografies tenen copyright de © Lithuanian State Department of Tourism, 2004

I per què no rebategem les carreteres?

L’altre dia acompanyant a la gent de Quòniam que es dedica a fer parades en fires, concerts i altres esdeveniments, em mirava un mapa de carreteres per anar a Vila-seca. Mai no m’havia fixat abans que és gairebé impossible recordar-te dels noms que tenen les carreteres del nostre país. Fins i tot les més habituals o les més importants tenen noms que no es poden recordar, combinacions de números i lletres. I justament després vaig recordar que als Estats Units d’Amèrica tenen la mania d’anomenar les carreteres amb números senzills i parts d’autopistes o nacionals amb noms d’actor o actriu o de qualsevol que hagi pagat per posar el seu nom allà. Vaja, una espècie de mecenes d’autopistes.

Al nostre país, de vegades, passa una cosa similar. Recordo, per exemple, l’autopista Pau Casals. Però diguéssim que és l’excepció. I és una llàstima perquè potser faríem un servei a la societat codificar les carreteres tal i com es fa amb els carrers dels pobles i les ciutats. Crec que el govern podria posar en marxa un projecte de “rebatejament” de carreteres amb noms de gent important (de la cultura, la vida social, la política, etc.) de l’indret per on passen o per noms il·lustres de tots els temps de la història catalana.

Potser llavors podríem parlar d’agafar la carretera Pompeu Fabra fins arribar a l’autopista Jaume I. Després de sortir a la sortida 5 i agafar la carretera Ovidi Montllor passaríem el túnel Joan Capri arribaríem a l’àrea de servei Manuel de Pedrolo. Tot plegat per anar de Mataró a Balaguer, per dir alguna cosa.

Possiblement ens entendríem molt més i , de retruc, retríem homenatge als homes i dones que han aportat grans coses, o més petites, al nostre país.