Lituània com a model

No acostumo fer això però he decidit que la meva feina, avui, la faci una altra persona. En aquest cas una persona íntegre, amb les idees clares i amb facilitat per explicar allò que pensa. Avui he decidit fer-vos partícips d'un article escrit pel professor de la Universitat de les Illes Balears, Gabriel Bibiloni, que surt publicat al Diari de Balears i també al seu bloc. Ens explica les seves sensacions, i el raonament posterior que va fer, viatjant a Lituània i copsant la seva realitat. L'he trobat força interessant i, a més, molt ben escrit, la qual cosa és cara de trobar darrerament.
Gaudiu de l'article i feu-ne difusió el màxim possible:

Lituània la Llum.

Aquests dies he tingut l'oportunitat de visitar Lituània, gràcies a la invitació que m'han fet a participar a les Jornades de Cultura Catalana a Kaunas (Catweek), que l'Associació Catalano-Lituana ha tingut l'encert d'organitzar i ha conduït magníficament. Una avinentesa per a fer conèixer en el petit país bàltic la cultura catalana, la nostra literatura, la nostra música, la nostra gastronomia i la situació de la nostra llengua.

Però també una ocasió per als catalans que hi hem anat de tornar havent vist de prop la lliçó que ofereix al món un poble maltractat per la història -això de la història és un eufemisme- que ha sabut trobar el seu lloc entre els pobles lliures. Un poble de persones intel·ligents, de gent amable i de dones bellíssimes que ha estat prou lúcid i ferm per a construir les bases de la pròpia felicitat i d'assegurar el seu futur nacional.

Una cosa que corprèn és la similitud pregona que hi ha entre la història de les nacions lituana i catalana. Tan pregona com la divergència que s'ha produït en el tram dels darrers anys. Igual que la Corona catalano-aragonesa, Lituània va ser un Estat medieval independent i fort (el Gran Ducat de Lituània). La unió dinàstica de las monarquies lituana i polonesa i la creació d'una federació entre els dos països en el segle XVI portà a la decadència literària de Lituània i a la polonització de la cultura i les elits il·lustrades. Igual que la unió dinàstica de les cases regnants de Catalunya-Aragó i de Castella creà el terreny adient per a la castellanització de les lletres catalanes i de les elits il·lustrades dels Països Catalans. Després, també en el segle XVIII, la insaciable Caterina II de Rússia (l'equivalent del nostre Felip V) invadí Lituània i, per justo derecho de conquista, l'annexà a l'Imperi rus, dins el qual malvisqué durant alguns segles. Dins aquesta etapa el tsar Nicolau I (seria el nostre Carles III) va sotmetre Lituània a un intens procés de russificació, que seria un raig continu tant en l'època dels tsars com en l'època dels sòviets. El lituà va ocupar el trist paper de llengua familiar de la gent pobra, mentre el rus (i el polonès, segons els moments) era l'idioma de la cultura, del prestigi i de la gent privilegiada.

Lituània, però, també tingué una Renaixença. Sorgiren poetes que reivindicaren les glòries del Gran Ducat, escriptors i intel·lectuals que aspiraven a la plenitud de la llengua del país, gramàtics que l'estudiaren i mestres que l'ensenyaren. I un nacionalisme polític va concebre un país alliberat i treballà per ell. Els lituans van sentir durant generacions aquell discurs que els deia que si es tancaven en la seva llengua insignificant no serien res; que la major sort que podrien tenir era compartir la llengua que parlen una gran quantitat de milions de persones; que uns quants segles d'història comuna és massa temps per a engegar-ho tot a rodar. Us sona? Però els lituans no es deixaren ensarronar i mantingueren clares les idees i fermes les aspiracions. Amb tres milions i mig d'habitants no s'arrufaren davant les seves modestes dimensions. Sabien que un país petit pot tenir la grandesa que dóna ser qui s'és, mentre que un país gran en habitants o en quilòmetres quadrats pot tenir la petitesa que és conseqüència de la pèrdua de la identitat. I el 1990 no perderen l'ocasió.

Abans de la independència el país era ple de russoparlants monolingües que no es dignaren mai d'aprendre ni de parlar la llengua del país on vivien. El bilingüisme forçat dels lituans els ho feia innecessari. Avui el lituà és l'única llengua oficial de l'Estat i la llengua de l'ensenyament. El rus es pot estudiar de forma voluntària, però, naturalment, a l'hora d'aprendre una segona llengua tothom tria l'anglès. Els menors de quinze o setze anys ja no parlen ni saben un borrall de rus. Els més grans sí, òbviament. I aquests tenen la generositat de parlar en rus als monolingües en aquesta llengua, convertits en una minoria de gent vella en camí cap a la difuminació. Ara els lituans saben què és tenir una identitat segura, aixecada damunt una llengua que parla tothom i que valora tothom. I aprenen anglès amb frisança, sabent que aquesta és la llengua que els obre al món, i no els peculiars signes gràfics de Sant Ciril.

Divendres passat, a una de les places de Kaunas una gernació de gent jove s'aplegava per a escoltar un concert de jazz del català Llibert Fortuny i el seu grup. D'aquella immensa munió de boques rialleres només sortien paraules lituanes. Tornat a Barcelona, una altra munió de joves s'apleguen i fan gatzara al carrer Pelai. Par l'orella i no en puc sentir cap parlant en català. De la plaça de Catalunya estant, una unitat dels mossos d'esquadra vigila discretament la situació. Pas per devora ells i puc observar que també parlen en espanyol. És un d'aquests imprevisibles dies grisencs i un poc foscs de primavera. Els típics dies incerts i de compàs d'espera. Talment aquest país. Arribarà la llum de Lituània?

Gabriel Bibiloni. Lingüista i professor de la Universitat de la Illes Balears.

Totes les fotografies tenen copyright de © Lithuanian State Department of Tourism, 2004