La Sala Castelló

Qui sigui de Barcelona o la conegui una mica sabrà que hi ha una botiga de discos anomena Discos Castelló. Aquesta botiga familiar que s’ha dedicat en cos i ànima, i durant tota la vida, a distribuir la millor música als melòmans barcelonins i visitants. Encara recordo als anys 80 quan baixava amb mon pare a Barcelona i, una de les parades obligades era l’única botiga (o de les úniques) del centre on podies trobar qualsevol tipus de música. Aparcàvem al pàrking de la Plaça Catalunya i hi fèiem cap per comprar l’últim vinil de Jean Michel Jarre, Alan Parsons Project, Pink Floyd o algun VHS de Supertramp.

També recordo que els vinils van anar caient en desús, fins a passar a ser un objecte de culte per als mitòmans, puristes, romàntics i altres espècies humanes, en el moment que el CD irrompia amb força per quedar-s’hi fins ara. Recordo els primers CD’s que vàrem comprar: Oxigen de Jean Michel Jarre, Momentary Lapse of Reason de Pink Floyd i possiblement Communiqué de Dire Straits. Poc més endavant va començar a venir un estol imparable de CD’s de diversos tipus de música. Allò ha anat conformant la Banda Sonora de les nostres vides.

La família Castelló seguia treballant en la seva botiga del carrer Tallers i de mica en mica va anar obrint altres botigues escampades per l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la mateixa ciutat. També va obrir un web (que malauradament encara no està en català) i es va anar modernitzant. Tot i créixer com a empresa la filosofia de treball i de vida, que ha donat el prestigi a Discos Castelló, es manté. I això és digne de menció perquè tot i que el renovar-se o morir és una màxima que cal seguir, no és menys cert que el renovar-se i créixer pot implicar la pèrdua de la personalitat, de l’especificitat d’un mateix... diria la descafeïnització.

Ara fa poc temps que la família Castelló ha encetat una aventura nova i molt interessant. Es tracta de la Sala Castelló, una sala polivalent situada prop del Mercat de Santa Caterina de la ciutat Comtal que ofereix un espai obert al barri, als artistes i creadors d’arreu del país que necessiten un espai obert on presentar-hi qualsevol proposta cultural. Tot i ser un espai petit i encara poc conegut, aquest mes de juny han aconseguit tenir ocupat l’espai amb activitats diverses durant tot el mes.

Esperem que aquest espai tingui una continuïtat garantida i que segueixi oferint un servei tan necessari per a creadors i públic.

Des del Japó amb amor

Avui, com cada dia, he agafat el tren per anar a la feina, a la segona feina que tinc a part de la de blocaire. Avui m’acompanyava una noia que és part important de Quòniam. Això que som a punt d’agafar el tren quan ens trobem (no és el primer cop que passa) a una parella amiga nostra. Són amics de fa força temps (de fet, quan més temps passa amics de fa més temps són) tot i que fa temps també que no ens trobem sovint.



El tren entre quarts de vuit i quarts de nou és una espècie de cambra de tortura i, tot i que he pres la decisió d’anar a la feina en transport públic malgrat aquests inconvenients, he de dir que m’angoixa una mica i em fa mandra. Entrar al vagó és una pel·lícula d’aventures i, un cop dins, el viatjar-hi és un veritable thriller: aixelles a la cara, trepitjades involuntàries, perfums barats barrejats amb alés putrefactes, estira-i-arronsa al compàs dels revolts i un llarg etcètera kafkià.

Tot i els elements en contra, els quatre hem estat xerrant una estona i en un moment concret de la conversa ha sortit com a tema un amic (i familiar d’una persona dels quatre amics presents) que ja fa un parell d’anys o així que viu al Japó. Fa encara més temps que sortia amb una noia japonesa, elegant, maca i nipona, amb la qual s’hi va casar. Encara no fa tant de temps van tenir una filla, una catalano-japonesa autèntica i que ben segur serà maquíssima, de fet ja ho és. I a més, sabem de bona tinta que és un assidu lector del Blòquiam i sempre ens en recordem d'ell. Doncs bé, després d’una temporada al Japó s’hi va anar acostumant a viure-hi, no exempt de dificultats, i ara fins i tot ja treballa en una empresa fent de dissenyador, que és el que és quan ha de treballar.

Doncs xerrant xerrant, entre cops i flaires de diversos éssers humans que compartien espai públic amb nosaltres, ens hem assabentat que l’Isaac, que és com de tant en tant li diuen, tenia un bloc. Nom: tobuushi. A l’arribar a la feina he volgut donar-hi un cop d’ull i... de veritat que m’ha alegrat el dia. Us recomano molt molt que la visiteu i hi gasteu una mica de temps per llegir els seus articles. El seu estil és fresc, gens pretensiós i franc. Cada article és una lliçó d’antropologia, d’estètica o història i realment és del tot recomanable. A part d’això, llegint el seu bloc hom pot aprendre una mica més com es viu al Japó i entendre els i les japoneses una mica més. I també podeu conèixer la percepció d’un català resident al Japó i la imatge que es té des de la llunyania de Catalunya i la nostra condició catalana. M’encanta el seu estil, m’encanta el que explica i m’encanten els seus dissenys i les imatges que penja al bloc.

Tot plegat una petita joia.

Històries de Barcelona

Tots els lectors d'aquest bloc coneixeran de que els parlo quan dic la paraula Barcelona. Alguns l'odiaran, d'altres l'estimaran, d'altres potser hi viuen mentre que d'altres hi ha estat un o dos cops. Tots, però, tenim una imatge feta de la ciutat de Barcelona, la nostra imatge de Barcelona; la nostra Barcelona.

Aquesta ciutat que fa de capital de Catalunya té un encant especial, per a molts. Com tota gran ciutat, Barcelona amaga coses maques i lletges, racons especials i carrers bruts plens de deixalles i fum, gent encantadora i mala gent, paisatges meravellosos i d'altres fastigosos i plens de lletjor. I també, com totes les ciutat i pobles del món, Barcelona amaga històries.

A internet podeu trobar B de Barna, Històries de Barcelona, un bloc comunitari i obert a tothom on, precisament, del que es tracta és d'explicar alguna història que hagi passat a Barcelona. És un bloc interessant i original perquè promou als seus lectors a aportar-hi el seu gra de sorra publicant-hi una història, real o no, que succeeixi a la ciutat i la qual reflecteixi una manera personal i intransferible de mirar-la.

Us he d'informar que un integrant de Quòniam ha penjat un petit escrit sobre el naixement dels samarretaires. Sereu capaços de trobar-lo?