Des del Japó amb amor

Avui, com cada dia, he agafat el tren per anar a la feina, a la segona feina que tinc a part de la de blocaire. Avui m’acompanyava una noia que és part important de Quòniam. Això que som a punt d’agafar el tren quan ens trobem (no és el primer cop que passa) a una parella amiga nostra. Són amics de fa força temps (de fet, quan més temps passa amics de fa més temps són) tot i que fa temps també que no ens trobem sovint.



El tren entre quarts de vuit i quarts de nou és una espècie de cambra de tortura i, tot i que he pres la decisió d’anar a la feina en transport públic malgrat aquests inconvenients, he de dir que m’angoixa una mica i em fa mandra. Entrar al vagó és una pel·lícula d’aventures i, un cop dins, el viatjar-hi és un veritable thriller: aixelles a la cara, trepitjades involuntàries, perfums barats barrejats amb alés putrefactes, estira-i-arronsa al compàs dels revolts i un llarg etcètera kafkià.

Tot i els elements en contra, els quatre hem estat xerrant una estona i en un moment concret de la conversa ha sortit com a tema un amic (i familiar d’una persona dels quatre amics presents) que ja fa un parell d’anys o així que viu al Japó. Fa encara més temps que sortia amb una noia japonesa, elegant, maca i nipona, amb la qual s’hi va casar. Encara no fa tant de temps van tenir una filla, una catalano-japonesa autèntica i que ben segur serà maquíssima, de fet ja ho és. I a més, sabem de bona tinta que és un assidu lector del Blòquiam i sempre ens en recordem d'ell. Doncs bé, després d’una temporada al Japó s’hi va anar acostumant a viure-hi, no exempt de dificultats, i ara fins i tot ja treballa en una empresa fent de dissenyador, que és el que és quan ha de treballar.

Doncs xerrant xerrant, entre cops i flaires de diversos éssers humans que compartien espai públic amb nosaltres, ens hem assabentat que l’Isaac, que és com de tant en tant li diuen, tenia un bloc. Nom: tobuushi. A l’arribar a la feina he volgut donar-hi un cop d’ull i... de veritat que m’ha alegrat el dia. Us recomano molt molt que la visiteu i hi gasteu una mica de temps per llegir els seus articles. El seu estil és fresc, gens pretensiós i franc. Cada article és una lliçó d’antropologia, d’estètica o història i realment és del tot recomanable. A part d’això, llegint el seu bloc hom pot aprendre una mica més com es viu al Japó i entendre els i les japoneses una mica més. I també podeu conèixer la percepció d’un català resident al Japó i la imatge que es té des de la llunyania de Catalunya i la nostra condició catalana. M’encanta el seu estil, m’encanta el que explica i m’encanten els seus dissenys i les imatges que penja al bloc.

Tot plegat una petita joia.