L'univers de la mandràgora txeca

Avui us parlaré d’un secret. Fa un temps em va fer un truc un personatge de Quòniam i vàrem estar parlant. Parlar amb ell és com sortir d’un temple budista després d’haver-t’hi estat una bona estona. O estar estirat en una llitera mentre et fan un massatge. O escoltar un sonador de Didgeridoo fent-ne sonar un. És sempre molt sedant estar xerrant amb ell i això normalment és una plantofada a la cara de la meva vida, més aviat agitada. De fet sembla que tot el que ell faci, fins i tot el seu metabolisme i la seva ment, sempre vagi a un ritme molt més pausat que el meu. Sincerament li envejo. Doncs bé, tornant al què volia dir, a l’acabar de xerrar i abans de penjar, em va dir: Ves a www.samorost2.net. Ja em diràs el què.

Jo hi vaig anar sense dubtar-ho, com sempre que em diu que visiti algun indret web. I més sabent que, normalment, té prou gust i criteri tot i que no hi toca del tot. Així doncs vaig pitjar l’intro de l’ordinador i vaig descobrir una mena de tresor cibernètic, per dir-ho d’alguna manera.
De cop i volta i sense opció de marxa enrera vaig entrar al món de Samorost, un lloc web de procedència estranya i que en un primer moment em va descol·locar una mica. A més, l’entrada va ser espectacular perquè hi entrava vestint cascos a les orelles i mirant una pantalla plana de dinou polzades. Imagineu-vos doncs la impressió que em va fer això.

En un primer moment se’m va aparèixer una espècie d’heura recargolant-se fins a fer la figura del títol Samorost2. I després de pitjar-hi va començar l’acció. No us dic res més. Només potser que es tracta, en el fons, d’una espècie de joc estrany interactiu que té uns gràfics espectaculars i una banda sonora sublim. [Nota mental: hauré de buscar sinònims per no fer servir sempre les mateixes paraules] Enganxa més que una entrevista de la Mònica Terribas i val a dir que la teva psíquis te’n demana més. És un lloc profundament balsàmic.

Però aquí no s’acaba la cosa. Perquè fa molt poc vaig retrobar als Favorits del meu navegador aquest enllaç i hi vaig pitjar. Jo no volia, no vaig ser jo... però el dit es va autodeterminar per uns instants i hi vaig entrar contra les prescripcions mèdiques. Però en el moment de començar la viciada vaig fer una reflexió, la qual cosa no és pas gens habitual en mi. I em vaig dir: Si hi ha un Samorost2, segurament n’hi haurà un Samorost1. Doncs efectivament. I estirant d’aquest fil vaig arribar al web dels dissenyadors d’aquests jocs. I hi vaig descobrir que existien més jocs i més coses. La cosa em va emocionar tant que vaig pensar que us ho havia de dir.

Aquí ho deixo sense dir abans que els responsables de tot això són un tal Jakub Dvorsky i Vaclac Blin, individus que semblen tenir un gust i una sensibilitat exquisides, que al 2003 van muntar a Brno (República Txeca) una empresa de disseny anomenada Amanita Design.

En Teobald se'n fa responsable directe dels efectes beneficiosos que l'ús moderat d'aquests webs puguin aportar als lectors d'aquest bloc.

Uni, doli, treli, catoli...

Aquest vespre he vist, com és habitual, el programa Karakia del Canal 33. Ja us avanço que veure la televisió, encara que sigui engegada, no és una de les activitats que em fan trempar gaire. I menys darrerament que el transceptor televisiu cada cop més se sembla a un abocador incontrolat i absolutament il·legal. De fet s’assembla sospitosament massa al cubell de les deixalles d’un restaurant de menjar ràpid. Però cal dir que encara hi ha coses que valen la pena de veure a la televisió. Un d'aquests programes és Karakia.

Per qui no ho sàpiga aquest programa té com a objectiu fer una pinzellada de les diferents comunitats estrangeres que viuen als Països Catalans. Doncs avui hi sortia la comunitat hongaresa. Els hongaresos i els catalans s’assemblen més del que sembla en un primer moment. Nacions petites i amb orígens comtals semblants, amb llengües en perill d’ésser oblidades, relacions militars a l'edat mitjana i fins i tot persones, com Violant d’Hongria, reina de Catalunya i Aragó, esposada amb el rei en Jaume I.

Tota aquesta parrafada té un motiu. Perquè en un moment del reportatge hi apareix un grup de mares amb la seva respectiva canalla on es veu com els transmeten, sobretot, cançons tradicionals i infantils, dites i jocs que han anat passant de grans a petits, de generació a generació. En aquest moment se’m va passar pel cap que, o per la mala memòria que Déunostrusenyor m’ha obsequiat o per alguna altra raó, em semblava que jo i molta gent de la meva generació no tenia aquest bagatge intel·lectual de rondalles, cançons, jocs o dites populars. Em va saber una mica de greu perquè tard o d'hora aquestes coses es fan servir... si es coneixen clar. I això, precisament, és una de les coses que fa que una llengua es mantingui i una cultura sobrevisqui als avatars de la història i la política.

En acabar el programa vaig estar fent una petita recerca a partir d’una espècie de joc infantil que sí recordo de quan era més petit: el tal "ralet, ralet..." I em vaig ensopegar amb un web interessant i pràctic. De fet era el que estava buscant i ho vaig trobar gairebé a la primera. És una pàgina web de l'IES Ronda de Lleida on hi apareixen tota una sèrie ben completa de lletres de cançons per a canalla, a cura de na Maite Tarragó, juntament amb un arxiu d’àudio. En un moment on la gent anem perdent els nostres referents culturals, les nostres llengües i fins i tot les nostres identitats i la memòria col·lectiva, val la pena recórrer a webs com aquesta per a fer memòria i intentar deixar un llegat cultural a les persones petites que van venint al món.

... saca, barrraca, viri, viron, conta les hores que dotze hi són.

Premis Enderrock 2006

En un país on encara és difícil veure normalitzat el món musical autòcton en la vida pública i on sembla que ningú no aposta pels nostres artistes, el grup de comunicació Enderrock ja ha donat a conèixer els premis Enderrock d’enguany. Aquests guardons, segurament, són els Premis de referència de la música del nostre país i, de fet, gairebé els únics.

Els guardonats enguany pel premi de la crítica han estat Roger Mas (per millor disc en català de 2005 i millor disc en català de cançó d'autor per Mística domèstica), Refree (Millor disc de pop-rock 2005 per La matrona) i l’Ham de Foc (Millor disc de folk 2005 per Cor de porc). No cal dir que el que digui la crítica és sempre molt relatiu tot i que en aquest cas, crec sincerament, que han fet diana. Ja he parlat anteriorment del disc d’en Roger Mas i podeu rellegir-ho. Hi ha poc més que pugui dir. De Refree i l’Ham de Foc encara no n’he parlat gens i necessiten un article apart. Tot i això no deixaré de dir que són del millor que he escoltat en molt de temps.

La revista també ha donat altres guardons com el premi al millor disc en directe que ha recaigut en l’estimat Sisa.

Pel que fa a la votació popular Obrint Pas ha estat guardonat com a millor grup, millor disc i millor directe de pop-rock en català del 2005. També han estat guardonats en Lluís Llach i en Feliu Ventura i Dijous Paella. Pastora ha rebut el premi popular al millor artista català en altres llengües.

Enderrock també publica aquest mes la llista dels que són considerats per a la publicació musical com els vint-i-cinc millors discos en català del 2005 i el rànquing dels millors discos catalans en altres llengües del 2005. Per acabar, han estat guardonats Raynald Colom My Fifty-one Minutes i Perico Sambeat Sextet en la categoria de jazz.

A la gent de l’Enderrock se'ls ha d'agrair la tasca que fan per a normalitzar el panorama musical del nostre país. De fet demostren una vegada més, amb la seva feina a aquells que encara tenen reserves d'obrir-se a la creació musical feta al nostre país, que no tenim res a envejar a altres països pel que fa qualitat i quantitat musical. El que sí que hauríem d’envejar (i molts ho fem) és la distribució, la difusió i la promoció de la música que s’hi fa i la consideració que es té pels seus músics.

De vegades imagino arribant a casa després d'un viatge en cotxe a algun lloc d'Europa i saber que hi sóc només per la música que hi pugui escoltar, tan en una terrassa d'un bar com en l'àrea de serveis d'una autopista.

Per cert que el lliurament dels Premis Enderrock 2006 es farà l'11 d'abril vinent a la sala Bikini de Barcelona.

Hi ha un indret a internet on sempre estan de festa.

Fa poc menys de dos mesos la gent de Quòniam em va encarregar que anés fent articles esporàdics sobre el que volgués i jo, la veritat, he anat fent una mica el que em venia de gust. Tot i això em van comentar que tot el que fes podria estar lligat, d'alguna manera, a la paraula cultura (per altra banda, tant desprestigiada darrerament). I mira per on que, contradient les tendències que corren actualment, el bloc ha anat enganxant de mica en mica cada cop més lectors fidels. Només espero que gran part d'aquesta audiència llegeixi aquest bloc degut al meu virtuós estil literari.

Doncs bé, reprenent el tema aquell de la cultura i tot això, avui no es queixaran els més exigents i ortodoxos consumidors de cultura. Perquè parlaré d'un lloc web al que jo personalment hi estic enganxat i consulto molt habitualment i que, a més, el seu sentit és precisament el de la promoció de la cultura. El nom del web és festes.org.

Aquest web té una presentació força interessant, amb una especial cura del disseny i, a més, amb continguts de molt bona qualitat. Com ells diuen el web és una “finestra oberta al món de la cultura popular catalana i especialment, una porta d’entrada a les festes populars”. Això no vol dir que només hi poguem trobar referències culturals pròpies sinó que també podem trobar-ne d’altres pobles del món.

Tot just entrar al web trobareu uns menús amb els quals podreu fer recerques temàtiques. Més avall hi trobareu diverses seccions: les festes de la setmana, notícies actualitzades i mediateca, la qual us donarà l’oportunitat de cercar informació sobre productes audiovisuals i escrits i, fins i tot, comprar-los.

A més de tot això observareu que la gent de festes.org accepten aportacions a la tasca ingent d’aplegar “tota” la cultura catalana en aquest portal participatiu. De fet, i sense desmereixer la seva feina de recerca, gran part de la informació gestionada festes.org és aportada per gent anònima. Per tant, si veieu que no hi surt alguna festa característica de la vostra comarca o bé que hi ha necessitat d’algun tipus d’ampliació de la informació sobre els temes tocats, sempre els ho podeu comunicar.

La veritat és que tenim sort de poder tenir un lloc com aquest. És un portal molt complet i rigorós que betlla per la difusió i promoció de la cultura. Volgueu saber el que volgueu saber de la festa i la tradició, ben segur que ho trobareu aquí.


Article penjat amb el patrocini de Joan Amades.

Un d’aquests dies de primavera et llevaràs i començarà a sonar Dumbala...

Hi ha molta tipologia de persones. Unes diferències es basen en el físic, d’altres en la personalitat i a partir d’aquí ves sumant. També, les persones humanes, es diferencien per com empren el seu temps lliure i com s’ho fan per guanyar-se les garrofes.

Però de la manera com ens llevem cada dia i l’encarem és una cosa que, qui més qui menys, molta gent fa a la seva manera... De vegades ens llevem emboirats, de mala lluna, i en canvi d’altres dies ens llevem sortint del llit d’un bot i obrim els porticons o la persiana de casa per deixar entrar la plaent llum del sol.

Doncs aquesta darrera manera és com et queda el cos, i la ment, quan escoltes el primer disc dels DUMBALA CANALLA. Una gent majoritàriament de Sabadell que manipula eines de música que barregen coses com tzigane, klezmer, manouche o jazz per acabar fent una música de gran qualitat, fresca, divertida i festiva que recorda els sons balcans que tant va popularitzar Goran Bregovic, entre moltíssims d’altres. De fet, he de dir sincerament que quan els vaig escoltar per primera vegada em va semblar escoltar el primer disc dels mítics (per a quatre arreplegats, val a dir) Ouf! La Puce, un grup bretó que sobretot s’arrossega per escenaris francesos i alemanys però que són uns perfectes desconeguts a casa nostra.

Us recomano ja no només que escolteu el disc de DUMBALA CANALLA sinó que també visiteu el seu web. És un web, d’estil “fet a mà” amb certs aires naïf i d’aparença una mica caòtica però atractiva, on podreu conèixer més coses d’aquest grup, descarregar-vos músiques i comprar el disc. Paga la pena per començar el dia amb energia i frescor. Ara esperem que aquest any ens delectin amb molts i memorables concerts de qualitat.

Per molts anys!!