La biodiversitat lingüística

Quan era petit, més petit que ara en tot cas, sempre em preguntava el per què de l’existència de tantes llengües al món. De seguida imaginava un món on tothom s’entengués amb una mateixa llengua, amb els avantatges que això suposaria per tothom. Aquests pensament s’enllaçaven amb aquella història bíblica de la Torre de Babel que volia donar resposta a aquesta qüestió de la diversitat lingüística que hi ha al món. Però aquella explicació estava enfocada de manera negativa. De fet, aquella diversitat provenia d’un càstig de Déu envers els éssers humans. Els condemnava a no entendre’s entre ells.

Mai no ho vaig veure clar, això. De fet, quan em relacionava amb estrangers en les vacances d’estiu em sentia estranyament bé, de gust, tot i no entendre un borrall de neerlandès, d’alemany i ni tan sols d’anglès. No interpretava la varietat lingüística com un càstig tot i que fins que no vàrem dominar deficientment l’anglès ens era molt difícil intercanviar molta més informació. En aquests moments t’adonaves que aquella gent era diferent de tu, que feia algunes coses totalment diferents i que, tot i això, t’hi entenies.

Quan et vas fent gran hi ha coses que van canviant. I aquesta pregunta que em feia de més petit me la vaig deixar de fer. El seny i el raonament em van fer entendre que la diversitat idiomàtica té una certa relació amb la diversitat natural. Perquè existeixen tants tipus d’animals, plantes, etc.? Perquè tots són necessaris i tots fan una funció. El mateix doncs amb les llengües. Fa poc vaig sentir a dir a un lingüista que si per desgràcia arribés el moment que la humanitat només parlés una llengua i, per tant, s’haguessin extingit les altres, la humanitat estaria perduda. Per què, ens podríem preguntar? I aquest expert respon que cada llengua és una singular manera de veure el món, relacionar-se amb ell i els altres individus de la nostra comunitat. Per tant, és una eina que ens serveix per explicar la realitat i interpretar-la. Per tant, si la humanitat només tingués una llengua amb la qual explicar el món i els problemes que sorgeixen en ell, només tindria una manera per posar-hi remei. I per tant estaríem perduts com a espècie.

Tot això ho dic perquè cada cop és més necessari prendre consciència que totes les llengües del món són necessàries i útils i importants. La parlin 10 persones, la parlin 100 milions de persones. Cal preservar la diversitat cultural i lingüística com ho fem amb la diversitat natural. Com si fos el que és, un tresor. Caldrà que hagi d’aparèixer un Greepeace de les llengües per poder concienciar la gent? Per què cada cop hi ha més gent que creu necessari preservar la riquesa natural però que no creuen el mateix amb les llengües? Misteri. En tot cas les llengües cal cuidar-les, promocionar-les, cultivar-les, regar-les, mimar-les, la qual cosa cada cop es fa menys. I al nostre país encara menys.

Nosaltres tenim doble problema. No només cada cop parlem pitjor (i si parlem pitjor això va directament lligat amb la qualitat del nostre pensament i la nostra comunicació) amb menys paraules, menys frases fetes o locucions, canvi sintàctic i menys recursos; sinó que tenim un altre escull que és la circumstància amb la que viu la nostra llengua, la qual ha de competir amb dues llengües “nouvingudes” i empeltades en el sí de la nostra comunitat. Parlo de l’espanyol i del francès. Això provoca que les nostres energies les hàgim d’invertir en no permetre que la nostra llengua desaparegui fagocitada per les altres, molt més poderoses i baixem la guàrdia amb les influències que ens venen d’aquestes.

Agafeu un dia i feu l’exercici. Escolteu bé com parlem i com parla la gent que ens envolta, els professionals dels mitjans de comunicació, a les administracions públiques... arreu. I després jutgeu i decidiu si feu res al respecte.

De tant en tant us faré comentaris d’errors lingüístics que em trobi pel carrer o als mitjans o allà on sigui, a veure si vosaltres també els heu sentit a dir o bé els feu o fèieu habitualment.

Mai no és tard per rectificar.

L'illa de les Sargantanes

Pels qui no conegueu Badalona us diré que aquesta ciutat del Barcelonès Nord que fa frontera amb el Maresme (i cap a on sempre hi ha tendit més) és una ciutat adormida, grisa però fins a cert punt un lloc ple de possibilitats que han acabat caient al pou de l’oblit. Badalona és una ciutat que ha estat cloroformada pel seu consistori de manera molt barroera. Una ciutat que a volgut i no l’han deixat ser, ni fer. En tot cas, un vull però no puc. Tot i aquest panorama descoratjador hi ha gent que hi viu o que hi té algun vincle que segueix tenint ganes de fer coses per a la comunitat i per a sí mateixos. No debades hi ha un munt d’històries de gent i de projectes que han anat naixent amb il·lusió i esperança i que en poc temps s’han topat amb la realitat de la burocràcia i la ingerència de la política municipal. Lamentable tot plegat. Però n’hi ha que resisteixen totes les escomeses i que segueixen endavant i ens fan recordar, per un moment, aquell esperit de la ciutat dels finals dels setanta i de tota la dècada dels vuitanta. Aquell esperit de la mobilització ciutadana, del sentiment de pertinença a la comunitat i que feia possible una munió d’actes i activitats culturals que ens ajuntava i ens feia ser una mica més feliços.

Aquest sentiment, aquest ambient, el vaig tornar a notar aquest diumenge passat en la presentació pública d’un nou projecte cultural encapçalat per la gent del Cafè de la Sargantana (carrer St Francesc d'Assís 18). El Cafè de la Sargantana va obrir les portes fa uns deu anys al centre de la ciutat de Badalona. Regentat per gent molt jove i amb grans dosis d’inquietud, el local va anar esdevenint un lloc de reunió de moltíssims tipus de gent però sempre força joves (de cos o d’esperit), amb ganes d’escoltar música en directe o escoltar recitals de poesia entre cerveses, vins o tes. Era, i és, un espai acollidor, càlid de llum tènue on s’hi podia jugar a jocs de taula, llegir revistes o diaris i passar bones estones amb els amics i les amigues. Es pot dir que feia una funció social molt més important del que semblava en un primer moment. Era el nostre lloc de reunió i de festa on s’hi gestaven coses grans. De mica en mica va anar ampliant l’oferta i va començar a oferir menjars. Són molt recomanables les seves amanides i torrades. I tot regat amb un bon vi, que en tenen i molts.

Doncs seguint amb el que us deia abans, el projecte que han endegat es fonamenta en la recuperació d’un mas situat al carrer de la Costa proper a la Via Augusta del barri Dalt la Vila de Badalona i adequar-lo com a bar-restaurant on s’hi podrà trobar una agenda amplíssima d’activitats culturals: pintura, còmic, música, cursos, llibres, xerrades, etc. Aquest espai també albergarà la seu d’Òmnium Cultural a Badalona i la del Centre Excursionista de Badalona. Aquest projecte persegueix diverses metes. Per exemple, aposta per la de revitalització del pobre panorama cultural de la ciutat i donar veu i espai a qualsevol artista o proposta artística, sobretot aquelles que tenen més dificultat de tenir una repercussió social. Per altra té com a objectiu el recuperar un edifici històric i salvar-lo de les mans insensibles i destructores de la gestió consistorial i de les constructores i promotores immobiliàries.

En aquest web podeu baixar-vos el programa previst per a aquesta primavera. Hi podreu trobar moltes activitats interessants com els sopars lingüístics per practicar l’anglès, la presentació d’un nou número de la revista Bòbila, cursos de tast de vins o sopars debat. La majoria d’aquestes activitats es faran a l’espai del Cafè de la Sargantana fins que el nou local no estigui acabat de condicionar.

Per acomiadar-me per avui us volia fer saber, per a qui no ho sàpiga, que el Cafè de la Sargantana va ser també el marc de la presentació de la samarreta de Quòniam dedicada a les festes de maig de Badalona de l’any passat. I qui sap si la d’enguany. També voldria agrair en nom de la gent de Quòniam la col·laboració i l’interès que ha prestat sempre la gent de la Sargantana envers els diversos projectes que Quòniam ha presentat a la ciutat.

Per molts anys!!