La biodiversitat lingüística

Quan era petit, més petit que ara en tot cas, sempre em preguntava el per què de l’existència de tantes llengües al món. De seguida imaginava un món on tothom s’entengués amb una mateixa llengua, amb els avantatges que això suposaria per tothom. Aquests pensament s’enllaçaven amb aquella història bíblica de la Torre de Babel que volia donar resposta a aquesta qüestió de la diversitat lingüística que hi ha al món. Però aquella explicació estava enfocada de manera negativa. De fet, aquella diversitat provenia d’un càstig de Déu envers els éssers humans. Els condemnava a no entendre’s entre ells.

Mai no ho vaig veure clar, això. De fet, quan em relacionava amb estrangers en les vacances d’estiu em sentia estranyament bé, de gust, tot i no entendre un borrall de neerlandès, d’alemany i ni tan sols d’anglès. No interpretava la varietat lingüística com un càstig tot i que fins que no vàrem dominar deficientment l’anglès ens era molt difícil intercanviar molta més informació. En aquests moments t’adonaves que aquella gent era diferent de tu, que feia algunes coses totalment diferents i que, tot i això, t’hi entenies.

Quan et vas fent gran hi ha coses que van canviant. I aquesta pregunta que em feia de més petit me la vaig deixar de fer. El seny i el raonament em van fer entendre que la diversitat idiomàtica té una certa relació amb la diversitat natural. Perquè existeixen tants tipus d’animals, plantes, etc.? Perquè tots són necessaris i tots fan una funció. El mateix doncs amb les llengües. Fa poc vaig sentir a dir a un lingüista que si per desgràcia arribés el moment que la humanitat només parlés una llengua i, per tant, s’haguessin extingit les altres, la humanitat estaria perduda. Per què, ens podríem preguntar? I aquest expert respon que cada llengua és una singular manera de veure el món, relacionar-se amb ell i els altres individus de la nostra comunitat. Per tant, és una eina que ens serveix per explicar la realitat i interpretar-la. Per tant, si la humanitat només tingués una llengua amb la qual explicar el món i els problemes que sorgeixen en ell, només tindria una manera per posar-hi remei. I per tant estaríem perduts com a espècie.

Tot això ho dic perquè cada cop és més necessari prendre consciència que totes les llengües del món són necessàries i útils i importants. La parlin 10 persones, la parlin 100 milions de persones. Cal preservar la diversitat cultural i lingüística com ho fem amb la diversitat natural. Com si fos el que és, un tresor. Caldrà que hagi d’aparèixer un Greepeace de les llengües per poder concienciar la gent? Per què cada cop hi ha més gent que creu necessari preservar la riquesa natural però que no creuen el mateix amb les llengües? Misteri. En tot cas les llengües cal cuidar-les, promocionar-les, cultivar-les, regar-les, mimar-les, la qual cosa cada cop es fa menys. I al nostre país encara menys.

Nosaltres tenim doble problema. No només cada cop parlem pitjor (i si parlem pitjor això va directament lligat amb la qualitat del nostre pensament i la nostra comunicació) amb menys paraules, menys frases fetes o locucions, canvi sintàctic i menys recursos; sinó que tenim un altre escull que és la circumstància amb la que viu la nostra llengua, la qual ha de competir amb dues llengües “nouvingudes” i empeltades en el sí de la nostra comunitat. Parlo de l’espanyol i del francès. Això provoca que les nostres energies les hàgim d’invertir en no permetre que la nostra llengua desaparegui fagocitada per les altres, molt més poderoses i baixem la guàrdia amb les influències que ens venen d’aquestes.

Agafeu un dia i feu l’exercici. Escolteu bé com parlem i com parla la gent que ens envolta, els professionals dels mitjans de comunicació, a les administracions públiques... arreu. I després jutgeu i decidiu si feu res al respecte.

De tant en tant us faré comentaris d’errors lingüístics que em trobi pel carrer o als mitjans o allà on sigui, a veure si vosaltres també els heu sentit a dir o bé els feu o fèieu habitualment.

Mai no és tard per rectificar.