Avui m'he pres el dia lliure.

Ei gent... segur que us preguntareu: De què ens xerrarà l’Escrivà en Teobald avui. Doncs de res en particular. Per què? Doncs perquè m’he agafat el dia lliure. Avui m’he llevat una mica tard, cap al voltant de les vuit del matí i he seguit el protocol habitual. A l’hora de sortir de casa i agafar el cotxe per anar a la feina, als tallers de Quòniam, he pensat: ostres quin dia més esplèndid que fa avui. Fa sol, caloreta, una lleugera brisa... I justament a continuació he afirmat: Avui no vaig a la feina!

He trucat la meva “quefa” i li he dit: Escolta “quefa” que avui no vinc. I m’ha preguntat estranyada: Per què? I jo li he respost, fingint la meva emoció fent una veu indiferent: Me’n vaig a localitzar alguna ruta a peu per publicar-la al bloc. I ella m’ha etzibat: com t'ho muntes tu, eh? Jo li he fet un comentari expressant la meva fingida mandra cap a allò que anava a fer i ens hem desitjat bon cap de setmana abans de penjar el telèfon.

I ara, després d’haver canviat la ruta habitual que faig per anar a la feina, sóc enmig de la muntanya, estarrufat sobre un jaç de molsa a peu d’un corriol tot escrivint això. Els arbres de tant en tant es mouen i això fa que s’obrin petites escletxes per on penetren els raigs de sol en l’exuberant coixí de branques i fulles que conformen les capçades dels arbres. La temperatura és ideal, el dia és net i clar i se senten petites bestioletes alades murmurant i d’altres terrestres com van gratant ara aquí ara allà. A prop sento una remor d’aigua que sembla escolar-se per un torrent o un desnivell i quan respiro profundament sento l’olor d’aire pur amanit amb flaires de flors, terra humida i aigua.

Ostres... és el millor que podria haver fet avui, la veritat. De tant en tant és un regal dels Déus el canviar de rutina, i més, si ho fas per anar a un indret semblant a on jo sóc ara mateix.

Doncs res. Us deixo fins al dilluns que ve. La setmana vinent us faré cinc cèntims de la ruta que estic caminant avui. Us prometo que us posaré fotos de per on he estat caminant avui. Llàstima que m’hagi deixat el cable per connectar la càmera amb el portàtil.

Bon cap de setmana.

Del bressol de la humanitat als confins de la terra: el viatge Genètic.

Ostres... crec que ahir anava una mica calent i vaig arremetre un pèl massa contra “la nostra”. Però és que se’m fa difícil entendre que hi hagi gent que no sàpiga o no vulgui gestionar un ents públic i tot i així cobrin per fer-ho. Bé, avui la cosa està més calmada i per això us parlaré d’un projecte força interessant que ens ve dels Estats Units però que té com a marc d’estudi tot el món.

Cap els principis dels temps, farà ara uns 60.000 anys, quan els humans van començar a moure’s i van sortir per primer cop de l’actual Àfrica, van deixar darrera seu una sèrie d’empremtes genètiques que ara poden ser resseguides i estudiades per conèixer la natura de les diverses migracions que van constituir el que ara és la societat humana tal i com la coneixem. Ara, un projecte encapçalat per la revista National Geographic, intenta confeccionar el mapa genètic de la humanitat a partir de l’estudi de l’ADN que van deixar pel camí aquests primers migradors.

En el web d’aquest projecte anomenat The Genographic Project podreu trobar una gran quantitat d’informació mitjançant la qual podreu entendre i conèixer una mica més les primeres passes que va fer l’ésser humà fora de la seva “Àfrica natal”. Aquest estudi demostra que tots els humans, independentment de la nostra raça, vàrem eixir un dia del continent africà i vàrem començar la gran aventura de repoblar el planeta. Tanmateix, hi va haver diferents moviments migratoris cadascun amb la seva especificitat.

Aquí també hi trobareu una munió d’informacions insòlites sobre aquest tema com per exemple la notícia que diu que milions de persones podrien ser descendents del rei irlandès Niall of the Nine Hostages, el qual es considerat per molts com a un mite semblant al del rei Artús i que la llegenda diu que va ser el pare de Sant Patrici, patró dels irlandesos i irlandeses. O per exemple aquella història que diu que mots milions de persones al món provenen dels fills dels fills dels fills dels fills... de Gengis Khan.

Us recomano el web i si voleu, fins i tot hi podeu participar. Pagant una suma concreta de diners podeu enviar una mostra de la vostra saliva a la National Geographic i us analitzaran el vostre ADN. Amb això sabreu d’on prové genèticament part de la vostra família, quin camí van fer els vostres ancestres hominids en el transcurs dels temps i ajudareu a crear el mapa genètic humà.

TV3? BBC!

Quan la televisió de Catalunya va començar a emetre, moments abans, ja es va constatar una diferència entre el que s’havia pensat que seria i cap a on aniria. A tall d’exemple: preguntem-nos perquè en comptes de dir-se des d’un primer moment TVC (Televisió de Catalunya) va aparèixer amb el nom de TV3. TV3?? Per a molts aquest número 3 ja era símptoma d’una Síndrome d'Stockholm que aniria a més amb el temps, una manera de construir el país de la pitjor manera possible, tenint com a referència un marc que no s'adequava (i no s'adequa i no s'adequarà mai) a les necessitats dels espectadors catalans. Després va venir el Canal 33 i el 3/24 i el 300... Més del mateix.

Tanmateix no tot va ser, i ha estat, dolent. En aquells moments que a casa nostra només es podien veure un parell de canals espanyols i un parell o tres de francesos, depenent de les zones, amb TV3 el govern de la Generalitat de Catalunya va voler normalitzar en molts aspectes la societat catalana tot i que amb moltes prudències. Tantes prudències, que moltes coses es van fer malament. Sobretot pel que fa al marc d'actuació de la televisió pública catalana (amb pretensions de ser la televisió nacional catalana, de tots els Països Catalans) i pel que fa a la llengua. Per una banda s’ha anat veient com, en general, els canals de TVC han transpirat un autoodi desmesurat o han pecat d’un carrinclonerisme patètic. O ha obviat la realitat nacional dels Països Catalans i ha intentat fer cosmopolitisme des del regionalisme més vergonyós o bé ha volgut amarar de catalanitat carrinclona uns canals amb gran potencial per ser referents als nostres països. Aquest fet es pot constatar encara ara (i fins i tot molt més que no pas anys abans) només mirant els Telenotícies. Observarem que és molt més important qualsevol cosa que hagi passat sobretot a Espanya, però també a altres llocs, que no pas dins les nostres fronteres culturals: Perpinyà, Alcoi, Fraga, Ordino o Maó. Això demostra un sentiment d’inferioritat excels, gegantí.

Per una altra banda, el tema de la llengua ha estat molt polèmic i vergonyós. Es va decidir només emprar en les emissions, com a variant dialectal habitual, el català central. Bàsicament el de Barcelona. La resta de variants quedarien arraconades i fins i tot vedades de la pantalla. També es va decidir emprar un català el més castellanitzat possible per intentar captar el màxim d’audiència possible. Tant una cosa com l’altra ha estat un error i en paguem les conseqüències. Cada cop més veiem com els professionals dels mitjans fan servir pitjor la seva eina de comunicació, que és la llengua. No només es pren la variant més propera al castellà pel que fa al vocabulari sinó que es perd la sintaxi pròpia del català per adoptar la castellana. I és un fet evident. Ja no hi ha correctors, sembla ser, que vetllin per l’ús correcte de la llengua. Qualsevol manera de fer servir la llengua és acceptada la qual cosa fa mal a la pròpia llengua i a les oïdes de molts telespectadors. Aquesta política fa que la televisió, i també la ràdio, s’amarin de vulgaritat.
No sé si aquest fet és una cosa que passa degut a les nostres circumstàncies com a societat o poble. O potser és degut a l’aculturalització o desculturalització de les societats occidentals en general. Tanmateix, aquest fet és molt més preocupant i evident al nostre país. Us imagineu un periodista espanyol o anglès o alemany parlant malament la seva llengua en el moment que dóna les noticies? Seria imperdonable. Aquí es fomenta. Tot i això, i com he dit abans, també s’han fet coses positives i moltes. Però aquest és tema per un altre dia.

I parlant dels anglesos. Coneixeu la BBC? Jo poc, sincerament, però prou per afirmar que és el model de televisió pública que m’agradaria pel meu país. Televisió pública amb beneficis, bona gestió, bons i cultes professionals, innovadora, transgressora quan toca, demòcrata i força lliure... tot un referent. Només donant un cop d’ull al seu web ja us podeu adonar de l’entitat que representa aquesta empresa. Al costat, TVC o la CCRTV semblen empresetes de fireta. I encara hi ha algú que es pregunta el perquè dels mals resultats d’audiència de TV3?

Prenguem nota.

On anem aquest any?

Sé que em faré pesat amb el tema de la primavera. Però és que enguany em ve de gust la primavera, i l'estiu. Em ve de gust l'aire lliure, el sol, la pluja, la brisa, les hores de llum, les activitats físiques (o no tan físiques) fora de casa... remullar-me a l'aigua del mar o del riu pirinenc... les terrasses i les vetllades llargues de menjar, beure, xerrar... em ve de gust la primavera i l'estiu.

I ara ve la Setmana Santa i qui més qui menys té algun dia de festa. Hi ha qui aprofitarà per anar a esquiar, d'altres per a anar a la platja, d'altres per viatjar lluny, d'altres per viatjar a prop, d'altres per pintar la casa, d'altres per llegir i estar-se a casa, d'altres per passejar i fer agroturisme, d'altres per visitar familiars o amics... Jo no sé el que faré... però suposo que també faré alguna cosa. M'agradaria tornar a Irlanda, on hi vaig ser l'any passat per les mateixes dates. Va ser la primera vegada i no em va decebre gens.

Irlanda és una illa màgica i un país amable. És un lloc on hi pots trobar molta tranquil·litat, molta festa, molta cultura i tradició., molta cervesa, molta música, molta aigua, molta herba... els tòpics són molt útils per a descriure reexidament el país.

Dublín, que és la seva capital, és una ciutat petita i una mica gris, en plena transformació (a l’estil Barcelona anys abans del 1992), plena de gent i sobretot d’estrangers. De fet, Irlanda és un dels països més turístics d’Europa i sobretot Dublín, que és de les ciutats europees amb més visitants. Els carrers són agradables, humils sense gaires edificis monumentals. Plens de gent i de vida, plens de pubs que són plens de gent. I té un trànsit una mica caòtic, pitjor que el de Barcelona o el de València, pel meu gust. Tanmateix és una ciutat feta a mida dels vianants, en extensió molt semblant a Amsterdam, que pot ser caminada sense moltes dificultats i que tots els carrers, tard o d’hora, et porten sempre al mateix lloc: al Temple Bar.

Paga molt la pena visitar aquesta ciutat (sobretot fora de temporada, si és que existeix aquesta temporada) i conèixer els seus llocs, monuments, parcs i pubs més importants. I la Guinness, un beuratge negre que es fa des de fa segles i que és la millor manera de socialitzar-te amb els irlandesos i les irlandeses.

A més, si hi voleu trobar catalans, també n’hi ha, clar. Fa un temps vaig saber de l’existència d’una espècie de casal català a Irlanda. És un grup de catalans i catalanes que viuen allà de manera permanent que han muntat aquesta associació que els permet de tant en tant retrobar-se amb les seves arrels i la seva cultura.

Irlanda i els Països Catalans són dues nacions amb moltes semblances, sobretot històriques. Només cal descobrir-les.

Enjoy the craick.

Hospitalitat de 5 estrelles.

Ja fa dies que em passa. Surto de casa amb un optimisme desmesurat. I és que els canvis d’estació són molt catàrtics. Però cal estar atent. Sinó, la cosa flueix de manera més o menys ràpida i si no estàs atent ja no hi ets a temps de contemplar aquesta meravella portentosa de la natura.

El canvi d’estació més espectacular, aquell canvi renovador i regenerador, és el canvi de l’hivern a la primavera. Són uns focs d’artifici continus, una orgia aclaparadora pels sentits... un enamorament accidental que arriba a ser màgicament oníric. En aquests moments especials, fins i tot si pareu bé l’orella, podreu ser capaços i capaces d’escoltar la seva banda sonora...

Ostres, de vegades em fa la sensació que m’acabo animant massa i dic coses sense sentit... Bé, en tot cas el motiu de tota aquesta parrafada és la de parlar-vos breument d’una “activitat” que trobo bastant interessant tot i que no l’he practicada mai. Sí que és cert que tinc coneguts que l’han practicada, i sovint, però no és el meu cas. A mi em costa depèn de què tot i que he de confessar que tinc moltes ganes de fer-ho.

Em refereixo a l’intercanvi de cases, d’habitatges, o la pràctica de l’hospitalitat gairebé altruista. De què va això, us preguntareu? Doncs bé es tracta d’obrir les portes de casa teva a desconeguts d’altres parts del món i que aquests facin el mateix amb la seva. No només això. Aquest “servei” serveix per poder viatjar barat i conèixer gent d’altres indrets del món. Pots hostatjar a qui vulguis a casa teva i fins i tot fer-li de guia per uns dies o directament pots fer un intercanvi de casa amb algú que vulgui fer-ho en la mateixa època de l’any o les mateixes dates que tu.

Aquells i aquelles que ho han fet, generalment, en parlen molt bé d’aquesta activitat i canten les excel·lències de practicar un turisme diferent i molt més barat. Si a això li sumeu l’oferta de viatges, sobretot en avió, de baix cost arribarem a la conclusió que viatjar pot ser una cosa molt barata i diferent al que estàvem acostumats a fer o creure. I no només això perquè aquesta pràctica ens permet conèixer de primera mà gent del lloc on hàgim triat d’anar i el seu país, molts cops fora dels circuits dels guies turístics, les corredisses, els autocars o els llocs típics plens de guiris fent fotos de manera sorollosa.

Si esteu interessats a conèixer una mica més aquesta activitat i, fins i tot, apuntar-vos-hi podeu clicar a l’Hospitality Club, que és on se centra aquests tipus d’ofertes a la xarxa.

Si teniu experiències relacionades amb aquest tipus de turisme no dubteu d'explicar-nos-ho.