Empordà Segle XXI

L'altra dia a la feina, una feina diferent a la que faig per Quòniam, una companya enmig d'una conversa, etziba: “Ah, és un d’aquells grups de rock català? És que la música que es fa aquí és molt dolenta”. Vaig suposar que l’aquí es referia a Catalunya i no pas als Països Catalans. I jo, a partir d’aquell moment, li vaig començar a fer entendre que aquesta afirmació em resultava, sincerament, molt agosarada. Va interperlar-me en un moment donat dient: “Digues-me encara que només siguin 5 grups o autors catalans que facin bona música”. Jo, sense pensar li vaig dir: “Antònia Font, Sanpedro, Refree, 12twelve i Guillamino” Apart que un dels presents, mallorquí malalt d’un autoodi radical, em va tornar a dir que Antònia Font era bàsicament deixalla, la meva companya coneixia molt poca d’aquests noms. I això que aquesta noia havia estat treballant durant molts anys a la ràdio.

Una prova més que el món s’acaba, com diria Xavier Grasset al seu programa de Catalunya Ràdio. I és que ja és trist que la música per als mitjans de comunicació del nostre país sigui una cosa inexistent. I ja és trist que, tot i els esforços, la música de caràcter més popular sigui encara una cosa de minories i gairebé clandestina. Ja és trist que se li doni més importància als fenòmens musicals foranis que als autòctons, els quals poden ser molt millors però que són tractats com a fets anecdòtics i censurables.

És ridícul tot plegat. I és trist que aquests mateixos artistes i músics, si canvien de llengua d’expressió i es passen a cantar en espanyol, llavors els mitjans autòctons o no els donen un pèl més d’importància. Després tot acaba en un no-res. Un país bastant peculiar, aquest el nostre. I això és bastant estrapolable a gairebé tots els àmbits de la nostra vida comunitària.

Però bé, llavors escoltes el darrer disc de Guillamino i et preguntes: Com pot ser que la gran massa no conegui aquest home? Com pot ser que no se’l programi en més concerts i en facin una difusió i una promoció com es mereix? L’autoodi que podreix la nostra persona, la nostra identitat i que no fa sinó enganyar-nos a nosaltres mateixos.

Guillamino (Pau Guillamet) és un dels millors exponents de les noves tendències musicals al nostre país. És una espècie d’ésser orquestra que domina els samplers, les bases pregravades i els ordinadors (a part de la seva guitarra espanyola) que crea universos propers al chill-out molt autòctons i on hi conflueixen el hip hop, el dub, el drum’n’bass, el house, la música tradicional, el soul i una gran amalgama de sons diversos.

Ja amb el seu primer disc 1dia (Bankrobber, 2005) ens va demostrar que la música es pot fer d’una altra manera independentment d’on s’hagi nascut i la llengua que es parli. Va tenir una certa repercussió en àmbits musicals europeus i va saber cridar l'atenció a molts, prometent tornar. Realment un disc prometedor d’un desconegut foll de la fusió entre la tècnica i l'acústica. El segon disc anomenat Somnis de llop (Bankrobber, 2005) ha resultat ser un pas, de gegant, més endavant cap a la consolidació del seu estil i el seu tarannà. Fins i tot ha estat capaç de col·locar una cançó house barrejada amb sardana a discoteques o clubs de nit de moda del nostre país. Les crítiques favorables li han caigut d'arreu però ell no s'ha adormit. Ja l'any passat va començar a ticar en directe en diferents festivals i concerts i així deixar-se conèixer per un públic més ampli. Sincerament, us recomano els seus concerts que són contundents, sincers, molt propers al públic i que deixen un regust de boca molt agradable.

Guillamio ens ofereix del millor de la música electrònica feta a Europa, amb bon gust, creativitat i sense necessitat d'amagar la seva identitat.