Pop dur i infumable per a la primavera.

Aquest matí m’he llevat més flatulent i ressacós que mai. Almenys des del darrer cop que vaig anar a una calçotada. El dia, almenys a la costa del Barcelonès s’ha llevat feixuc, de color de plom. Mentrestant a la tele una noia del temps deia que feia un sol que espetegava les pedres... Després de despertar-me del tot he anat a internet i he mirat una mica aquí i allà, informant-me així per sobre de com es llevava el dia. Després dels diaris digitals o digitalitzats de rigor he entrat al web de la revista Enderrock. I no us en parlo tant per fer-los propaganda degut a que en la revista d’aquest mes hi surt una petita ressenya sobre Quòniam sinó, més aviat, perquè m’agrada força aquesta revista i és una de les que tinc de referència, apart d’altres, en temes relacionats amb la música. I llegint les notícies musicals, que d’altra banda m’aporten més plaer que d’altres, se m’ha dibuixat un somriure ample i excitat a la cara peluda.

El titular de la notícia que m’ha posat de molt bon humor és exactament aquest: “Demà (avui pel lector) surt a la venda el cinquè disc d'Antònia Font”
Ostres!! Antònia Font és un fenomen estrany però dels millors que ha vist aparèixer aquest país en molt de temps. Sóc subjectiu, sí, és cert. Però si fem cas només als fets objectius que puguin envoltar aquest grup, concorda bastant amb els meus. I els de molta gent. De fet tinc molt bon parer del meu gust musical i estètic. Vaja, que tinc criteri i me’l crec. Tanmateix, de tant en tant, Antònia Font encara sembla ser un grup de minories i per a minories. Perquè? Deixant de banda de com funciona aquest sector a casa nostra, la resposta rau en que, com a mínim, aquesta gent són bons músics i són sincers amb ells mateixos i el públic. [Sóc del parer que el gran públic (normalment) no entén de bona música. I ja està. Cal que es posi de moda o que sigui molt notòria una cosa perquè, tot i ser bona, sigui popular.] No es dediquen a escriure superèxits de consum ràpid per a abastar la fama de manera meteòrica. És d’aquella gent amb talent que va picant pedra sense defalliment, sense descans i tot això mogut per una impetuosa rauxa creadora sense límits. Saben connectar perfectament amb la part més emotiva de la gent i treure’n una comú denominador, com si a tots ens unís, almenys, allò... un estat d’ànim, una natura, un ambient concret. La mediterraneïtat honírica universal.

Bé, doncs després d’aquesta ensabonada sincera, us diré que aquest nou disc porta el títol Batiscafo Katiuscas (Blau/Discmedi). Un títol conseqüent amb el tarannà de Joan Miquel Oliver, en Pau Devon i la seva colla d’estranys inadaptats socials.
Parlant d’aquest darrer disc, n’Oliver engalta: "Ja ens hem llevat de tot del damunt haver de demostrar res a ningú. Fem el que ens dona la gana i n'assumim les conseqüències. Hi ha rock dur, nosaltres fem pop dur. Hi ha pop comercial, i nosaltres fem pop infumable" M’agrada aquesta actitud murri i lleugerament sarcàstica que no deixa de ser una gran confessió sincera.
Ja han passat dos anys de Taxi, el seu anterior disc. Això ens demostra una vegada més que el temps se’ns accelera a aquells que ja hem arribat a la trentena d’anys. La velocitat de creuer vers l’espai exterior és vertiginosa però, almenys, tindrem la sort de tenir de banda sonora els Antònia Font.