Un dimarts, una samarreta furtiva de Quòniam aparegué a la tele.

De vegades encens l'aparell receptor de senyals de televisió i trobes un amic tocant l'acordió vestit amb roba del Quòniam. I quan succeeix això dius: caram, quina perxa que té en Rafèu!! Totes les samarretes del Quòniam li senten bé, li semblen fetes a mida. No puc dir el mateix de la meva persona. Així doncs la cosa va anar així. Em disposava a despertar de la meva migdiada merescuda després d'un d'aquells àpats de mitja setmana que fan història degut a la seva potència calòrica (si no poso signes de puntuació m'ofegaré, tu) quan, de sobte sento en Miqui Puig, músic, presentant el grup Rauxa, en el programa El Club del primer canal de TVC.

Per a qui no ho sàpiga, Rauxa és un grup novell que bàsicament fa música barrilaire, de ballaruca i festa amb força dosis de crítica social. Molts músics damunt l'escenari que fan les delícies dels més salvatges, rumberos i trempats de la festa. La cosa és que després de desprendre'm de les molles de pa del damunt, extraure les llàgrimes eixutes incrustades dels meus entreoberts ulls adormits eretats d'algun familiar proper, vaig intuïr la figura esbelta i polida d'en Rafèu, el que fa veure que toca l'aparell que sembla una manxa amb tecles i sona. La samarreta que portava era la d'EP [Com Anem] (bé i tu què? Bé merci, 'na' fent. Molt bé doncs, ja em pots convidar a fer el cigaló). Però, ai làs. Per desventura la samarreta només es feia intuïr. Perquè? Doncs perquè els sonadors d'aquestes eines en forma de bomba d'aire tenen el mal costum de manipular-les a l'alçada dels pits. Per tant el missatge, la salutació, només es feia entreveure de tant en tant entre estirabot i estirabot del sonador. I dic malauradament perquè, òbviament, aquests moments de glòria gratuïts a la televisió no es paguen amb diners... haurem de dissenyar samarretes especialment per a músics d'aquest tipus...