dijous, de març 30, 2006

Fem memòria.

Existeix una generació en aquest país que no ha viscut guerres i que gairebé no ha viscut dictadors. Una generació que no ha passat gana i que ha nedat sempre en una certa abundància. Una generació que s’ha fet gran molt més a poc a poc que les generacions anteriors. I que ha crescut amb la televisió, els ordinadors, les colònies a la muntanya i les vacances d’estiu a la costa o el poble dels pares... i les sèries britàniques de la BBC.

Jo, com haureu sospitat, també pertanyo a aquesta generació una mica descosida i esbojarrada, una mica boja. I vàrem créixer compartint l’Hotel Fawlty amb els joves, jugant amb el nan roig a caçar escurçons negres, aprenent a dir-li al parent vingut de França allò de, Allo Allo, mentre escoltàvem els discursos del president que sempre començaven amb Sí, Ministre. Tot això sota la supervisió del Dr Who que vetllava que no hi hagués ningú que naixés estrellat tot viatjant amb el Monty Python Flying Circus. Tot plegat una bona cosa... i sí me’n deixo, de coses.

Ara som en un moment de la vida, els d’aquesta generació em refereixo, que comencem ja a tenir un passat. I això és aprofitat pels més llestos de la classe per fer peles. Tot torna. I ara en format dvd. Parlo d’aquelles sèries de la BBC que de mica en mica van apareixent al mercat en caixes ben arregladetes i a preus de vegades indecents, però que molts compren... comprem. La temptació és massa forta i la joia massa gran.

Ara, després d’uns anys, ens adonem que tota aquella gentada ens va, a la seva manera, educar d’una manera molt diferent que els nostres pares i els mestres i les mestres de la nostra escola. Ens van aportar una visió de la realitat molt peculiar, murri, boja però plena d’ironia, sarcasme i mires molt amples. Vàrem aprendre el que volia dir fornicar, socarrimador ensumabruixes, plat de merda per sopar o el dimoni se’m fa pets a la cara. Vàrem perdre, en alguns casos, la innocència d’una manera ben peculiar. Segurament sense ells i elles no seriem el que ara som.

Celebrem-ho i cridem un visca, doncs.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Osti i tant!!! I si t'hi fixes totes les series aquestes son angleses. Casualitat o afinitat?

L'escrivà En Teobald ha dit...

Jo crec que és més afinitat. Sempre he cregut que els catalans havíem d'haver estat protestants, la qual cosa es nota en molts dels nostres actes, del tarannà, diríem. Tanmateix, volguem o no, tenim un humor molt més proper a la ironia i al sarcasme que d'altres pobles europeus. I si no, com a mostra en Capri.