Segurament molts de vosaltres us heu fixat que el progrés tecnològic que vivim actualment i hem viscut durant el segle XX porta coses bones, sense cap mena de dubte, però també porta moltes coses negatives. Ara no faré un llistat de coses bones i dolentes. Només em centraré en una cosa molt concreta. I us preguntareu. Serà que l’Escrivà en Teoblad és un friky? Podria ser tot i que no me’n considero. Serà que ha perdut la xaveta i ens parla de coses que no ens interessa, segurament també.
Però avui us vull parlar de les eines de cuina. Especialment d’aquells estris tal com cullerots, forquilles, espàtules, tombadores (altrament dites escumadores) i totes aquestes andròmines. És ben cert que quan un no hi pensa pot arribar a la conclusió que tot això és banal. Però no. De fet quan hom entra a un cuina i intenta posar-se a cuinar se n’adona que tots aquests estris són imprescindibles. I direu: caram, que profund que s’ha tornat en Teobald. Doncs sí perquè des que vaig haver d’entrar a la cuina per poder-me cuinar els aliments que he d’ingerir cada dia, vaig adonar-me que odiava els estris de metall però, sobretot els de plàstic. Perquè?, us preguntareu no tots. Doncs perquè els estris de metall fan malbé les paelles, les cassoles, etc. Les ratllen i a mig termini els deixa inservibles. Les de plàstic, en canvi, no malmeten els altres estris de cuina, però contaminen, agafen olors i són lletjos.
Jo, de fa temps, vaig optar per una cosa que és molt més ecològica, més resistent, més neta, igual de barata o de cara, més maca i més tradicional. Els estris de fusta de boix. Els cullerots, forquillots, escumadores, espàtules, etc. fets de fusta de boix mai no s’han deixat de fer i emprar tot i que el seu ús és minoritari. Us recomano que féu la prova i compreu aquests tipus d’estris als artesans de la fusta. No només estareu contents i còmodes fent-los servir sinó que, a més, ajudareu a que aquest art artesanal no es perdi i que la fusta de boix segueixi gaudint de protecció.
Però avui us vull parlar de les eines de cuina. Especialment d’aquells estris tal com cullerots, forquilles, espàtules, tombadores (altrament dites escumadores) i totes aquestes andròmines. És ben cert que quan un no hi pensa pot arribar a la conclusió que tot això és banal. Però no. De fet quan hom entra a un cuina i intenta posar-se a cuinar se n’adona que tots aquests estris són imprescindibles. I direu: caram, que profund que s’ha tornat en Teobald. Doncs sí perquè des que vaig haver d’entrar a la cuina per poder-me cuinar els aliments que he d’ingerir cada dia, vaig adonar-me que odiava els estris de metall però, sobretot els de plàstic. Perquè?, us preguntareu no tots. Doncs perquè els estris de metall fan malbé les paelles, les cassoles, etc. Les ratllen i a mig termini els deixa inservibles. Les de plàstic, en canvi, no malmeten els altres estris de cuina, però contaminen, agafen olors i són lletjos.
Jo, de fa temps, vaig optar per una cosa que és molt més ecològica, més resistent, més neta, igual de barata o de cara, més maca i més tradicional. Els estris de fusta de boix. Els cullerots, forquillots, escumadores, espàtules, etc. fets de fusta de boix mai no s’han deixat de fer i emprar tot i que el seu ús és minoritari. Us recomano que féu la prova i compreu aquests tipus d’estris als artesans de la fusta. No només estareu contents i còmodes fent-los servir sinó que, a més, ajudareu a que aquest art artesanal no es perdi i que la fusta de boix segueixi gaudint de protecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada