El darrer romancer llemosí

Sovint la música folk va precedida per un seguit de tabús i prejudicis per part del gran públic i premsa. I en part és comprensible. Encara hi ha qui quan pensa en música folk li ve a la ment la Joan Baez, en Bob Dylan o gent més nostrada com Xesco Boix, Oriol Tramvia o el Grup de Folk, tots exhalant bon rotllo, tuf de psicotròpics i una estètica que ratlla molts cops el naïf. Però el folk no s’hauria de circumscriure en una època concreta ja que, en el fons, el folk és un estil musical atemporal tot i que cada època té uns elements concrets.

Un dels components més destacats del Grup de Folk va ser en Jaume Arnella, però, ha esdevingut ja fa molts anys quelcom més que no pas un músic de folk. És considerat i n’està orgullós, el darrer romancer en actiu de tots els Països Catalans. El seu repertori barreja les cançons ancestrals que cantaven pescadors, pageses o engatats de taverna amb cançons composades i escrites per ell mateix, el qual en fa fins i tot per encàrrec.

Aquest cantant i folklorista va començar la seva carrera el 1976 amb el Grup de Folk, el qual va amarar les vides de molts i moltes catalanes amb cançons autòctones però també moltes provinents del millor folk nordamericà dels anys setanta. Més endavant a format part d’altres formacions de música popular catalana com Els Sapastres, la Cobla Cotofluix o l’Orquestrina Galana. El 1973 inicia la seva carrera en solitari fent diferents col·laboracions i treballant en varis reculls de cançoners com el Repertori Bàsic de Cançons Populars. Però és la seva facilitat d’amenitzar les reunions i festes amb la seva guitarra l’ha fet conegut arreu dels països com a un romancer destacat.

És reconfortable anar a una festa o una taverna i trobar-se en Jaume Arnella cantant aquelles cançons que també pertanyen al nostre patrimoni cultural. Aquell ambient idealitzat de la comunitat reunida vora el foc, el bon beure i menjar i les cançons picants i murris de tota la vida és impagable.