Quo Vadis Catalan?

Ahir vaig anar de visita, amb un amic, a la seu d’un organisme que depèn íntegrament de l’Ajuntament de Barcelona. Hi vàrem anar per assistir a la presentació de l’entitat i rebre informació sobre els serveis que ofereix aquesta empresa als ciutadans i ciutadanes de Barcelona.

Fins aquí bé. Vàrem estar esperant fins que ens van fer entrar a una petita sala similar a un auditori en miniatura. La sala era acollidora. S’hi barrejava la fusta, que era pertot, amb ferro i altres materials metàl·lics. L’il·luminació era càlida i rebotava als sostres parets i terra creant un clima realment agradable.

La cosa és que a la porta d’entrada d’aquest espai hi havia un noi d’uns 35 anys repartint uns dossiers i donant-nos la benvinguda. Tot just vàrem seure el noi va començar a parlar. En aquell moment tant jo com el meu amic ens vàrem mirar de cop amb una expressió d’horror i sorpresa... ens havia agafat desprevinguts, la veritat. La qüestió és que el noi, segons semblava, es proposava a estar 110 minuts seguits parlant d’una manera extraordinària, que segurament no es dóna a cap lloc de l’univers. Només a Catalunya i Països Catalans.

Parlava en català i a cada frase canviava a l’espanyol. Es pot dir que era orador i traductor-intèrpret alhora. Una cosa mai vista. Ens vàrem quedar, molts dels assistents, absolutament trasbalsats. Xerrava a mil per hora i feia una demostració de bilingüisme agònic però efectiu fins al moment d’allò més esperpèntic i sobrehumà. Tot i que més de la meitat érem catalans i la meitat de l’altra meitat que no ho era segurament entenia el català, el xicot anava, de mica en mica abandonant el català fins arribar a parlar en espanyol exclusivament. El canvi va ser lent, com la meitat d’un eclipsi, però definitiu. Tan definitiu que fins i tot quan algú se li adreçava en català ell responia en la mateixa llengua però ràpidament canviava a l’espanyol.

Tot plegat va ser esperpèntic i, a més, distorsionava tant el discurs que la idea que volia explicar es perdia momentàniament en el buit de l’absurd.

Si més no, això ens hauria de fer reflexionar. És un exemple clar i quotidià del que passa al nostre país. Aquest exemple em fa refermar en la idea que el bilingüisme tal i com l’entenem és una quimera, no existeix. Sempre acaba amb la substitució d’una de les dues llengües en contacte, la més feble, que normalment resulta ser la pròpia d’aquell territori. Això em fa pensar que sí que hi ha conflicte lingüístic al nostre país, però amagat per por a no sé què. Patètic i trist i alhora real, ben real.