Un petit indret que s'apaga

Ja feia molt i molt temps que s'anava rumorejant el tancament de Ràdio 4 i el circuit català de TVE. Fa menys temps els rumors eren més clars i nítids fins al punt que la mateixa RTVE va anunciar oficialment la clausura de les seves emissions en català, tant en televisió com en ràdio. A partir d'aquí els treballadors d'aquestes dues cadenes amb solidaritat de moltíssima gent (professionals del ram o simples espectadors i oients) han anat lluitant per evitar el tancament dels primers mitjans de comunicació audiovisuals que van parlar català al nostre país.

L'escusa del tancament era la de sempre: l'econòmica. Sempre han sostingut que les desconnexions en català o una ràdio sencera en aquesta llengua sortia massa car. I el pretext ha estat el d'eixugar els milers de milions d'euros de dèficit que arrossega aquest ens públic espanyol. Ara per ara veurem aquest proper mes de gener el tancament TVE a Catalunya el qual, i per descomptat, no ajudarà eixugar res. Només serà una operació per eliminar quelcom que sempre és molest a Espanya: el català. I el que dic no està dit des del victimisme sinó des del convenciment que mai no és tard per segar cadenes i assolir el que qualsevol poble normal no es qüestiona. Perquè també els mitjans de comunicació, com ho fa els paissatge, la llengua, la música, la gent, l'art, el color dels semàfors o l'olor d'un indret, conforma un país.

Aquí us deixo un editorial escrit per en Vicent Partal, director de Vilaweb, que m'ha semblat prou clar per acabar de rematar aquest tema.

per Vicent Partal

13/12/2006

Callem. I tant com callem!

Un vint-i-nou per cent de la població que habita l'estat espanyol viu en el territori de parla catalana. No arribem a ser una tercera part de l'estat però ens hi acostem molt. Un repartiment just, equitatiu i democràtic del suport de l'estat espanyol a les quatre llengües que s'hi parlen obligaria a invertir una tercera part dels recursos en la llengua catalana. Tant hi fa, deixem-ho en una quarta. L'ens públic Radio Televisión Española però ens torna a demostrar quina consideració ens tenen: tal i com va avançar ahir VilaWeb el primer de gener els espais en llengua catalana a TVE pràcticament desapareixeran. Ni una tercera, ni una quarta, ni una mil·lesima part. L'estat espanyol considera que té més responsabilitat en difondre l'espanyol al Brasil o en mantenir la televisió pública de Guinea que en servir els catalano-parlants. I resulta sorprenent amb quina docilitat ho acceptem tots plegats. La decisió de tancar l'històric circuit català de TVE i Ràdio4 no és cap sorpresa. I se suma a la pràctica desaparició del que en el seu dia va arribar a ser Aitana i la mateixa Ràdio Nacional en català a València. Curiosament conforme passen els anys en democràcia cada vegada hi ha menys català a les graelles de RTVE, l'emissora pública de "tots" els espanyols com ells s'encarreguen de remarcar una vegada i una altra. Per una vegada, doncs, estem d'acord. Jo no me'n considere i ells tampoc em consideren a mi, d'espanyol. El problema, però, no és aquest. El problema és la concepció eternament subordinada del català a Espanya. L'estat considera que la defensa i promoció del català no l'ha de fer ell sinó les tres comunitats autònomes que el parlem -i a l'Aragó continua sense ni reconèixer que s'hi parla. En canvi la defensa de l'espanyol no és responsabilitat de les onze comunitats autònomes espanyoles, no. En aquest cas sí que és l'estat qui l'assumeix. Per això es tanca Sant Cugat, Aitana o Ràdio4 i en canvi es mantenen les emissions pel Brasil, en castellà, o la mena de botiga que tenen oberta a Guinea Equatorial. I els satèl·lits i els canals temàtics i les edicions de DVD i discos i tot el que siga necessari. Mentre no estiga en català. És així de simple i de dur: els ciutadans de l'estat espanyol que no parlem espanyol, i que som més d'un terç de la població, simplement no pintem ni una mona. En tot cas que la delegació territorial competent, en diuen autonomia, s'ocupe d'atenuar la situació i d'acontentar una mica els indígenes que, pel que es veu, no tenim raons per a considerar-nos ciutadans iguals en drets als "altres". Com sempre, però, ells fan la feina i nosaltres no. Els espanyols no s'equivoquen mai i sempre que puguen treure una miqueta més de normalitat al català ho faran. El problema som nosaltres. Nosaltres som els qui veiem com ens van treient pedaços de normalitat i ho acceptem amb resignació o amb fatalisme. Des del primer de gener desapareixerà doncs el català de RTVE, amb l'excepció dels informatius del migdia en cada autonomia -com a molt i només entre setmana. En el cas del circuit català això vol dir la desaparació de setze programes, de cop. I el tancament de Ràdio4. No és de cap manera poca cosa. I encara menys en un moment com aquest on el català es veu precisament molt pressionat en el món audiovisual. Però hi ha un component afegit que em provoca una ràbia especial i que és la mort, l'assassinat, de la memòria col·lectiva. A RTVE, per raons lògiques, és on es va sentir parlar en català per primer vegada. Les emissores de ràdio del grup tant al País Valencià com al Principat i de rebot a les Illes van ser el focus de la primera ràdio en català amb noms tan emblemàtiques com el de Toni Mestre. El circuit català de TVE per la seua banda va ser una expressió brillant de la professió i un reflex clar de la societat amb noms que encara avui ressonen com els de Montserrat Roig o Joaquim Maria Puyal, amb programes mítics com Giravolt, amb fórmules i personatges que obrien camí a la televisió i a la llengua. I al país. Encara recorde les cròniques d'Alfons Llorenç a Aitana els primers anys de lluita per l'autonomia a València, amb el "Viatge a Itaca" de música de fons... Tot això, l'esforç de milers de professionals i la il·lusió de milions de persones desapareixerà del tot el primer de gener. Desapareixerà de la memòria, de la presència, de l'antena. A mans del govern Zapatero, per cert. I no tornarà mai més. Un esforç de dècades és a un pas de desaparèixer per sempre, senzillament. I vull dir que això també és un crim. Un crim contra la memòria d'aquest país, contra l'esforç del milers de professionals, contra la complicitat de milions d'espectadors i contra el dret a ser tractat com uns ciutadans iguals als altres, a "ells". Però sobretot aquest atac directe i brutal del govern socialista espanyol és un crim més, un altre, contra la llengua catalana. Davant el qual callem. I tant com callem! I sincerament això, aquest silenci espès, és el que més em preocupa de tot.