La Granja de Gavà

La Granja de Gavà, la Grangeta com la coneixem alguns, és un lloc que a molts no us pot dir gran cosa però que a mi i a molts d’altres sí. Era el lloc on anàvem a er un cafè una birra o una crepe salada abans, durant i després d’anar a la facultat. És al número 37 del carrer Joaquim Costa, ja entrats al barri del Raval des de la Ronda de Sant Antoni, envoltat ara de bars de disseny i botigues regentades per pakistanesos, filipins o xinesos.

És un lloc màgic, ple de quadres i de referències artístiques, que el regenta prou bé una dona de mitjana edat llarga amb cabells curts tenyits de ros i fumadora compulsiva que sempre et mira amb uns ulls murris del qui sap molt de la vida i les ha vistes passar de tots colors. Ella és la Montse.

L’espai és petit però un univers en sí mateix. Et dóna la benvinguda una dona grassa cantant d'òpera de dos metres palplantada en un extrem del taulell. Ple de taules d’aquelles pesades de marbre i cadires de ferro negres, l’ambient és càlid i acollidor, fruit de la llum que emanen unes grans làmpades en forma de conus torçades en posició horitzontal perquè si no tocarien les taules.

Si us hi passeu feu-ho amb calma, com si no importés l’esdevenidor. Deixeu-vos amarar del seu encant en companyia o en solitud... i esbrineu si fan alguna xerrada literària o un recital de poesia aquell vespre.

Solstici d'hivern a la UAB

Ahir vaig assistir , com cada any, al sopar de solstici d'hivern del Departament de Geografia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ja fa uns anys que hi assisteixo, des que em vaig apuntar a cursar la Llicenciatura de Geografia i que encara no he acabat.

El fet és que cada any, amb el pretext de celebrar el solstici d'estiu i el d'hivern, uns quants ens hem anat reunint a la Facultat de Lletres i passem una estona plegats escoltant música, menjant allò que cadascú a portat i xerrant i alcoholitzant-nos un pèl. Enguany però ha estat diferent. La festa de cop i volta ha crescut en qualitat i quantitat. Dels 4 gats que érem ahir vàrem passar a ser prop dels 100 o més; en comptes de música enllaunada s'ha pogut gaudir de l'actuació d'un grup musical en directe, els quals han estat Escamot Tamarro, un grup de música tradicional de la Seu d'Urgell; i a més, la qualitat i quantitat de la teca ha estat molt més superior. Veritablement ha estat un èxit en tot.

Una curiositat: com tots els "friquis" que hi ha al món englobats en categories, els geògrafs i geògrafes també tenen detalls que els delaten. Cada any d'aquests sopars et queden moltes coses però una especialment especial és una petita andròmina que es fa per l'ocasió i que es reparteix a tothom que hi assisteix. N'han estat moltes cosetes: petits bocins d'ortofotomapa ficat en un potet d'aquells de mostres d'orina, un trosset de material piroclàstic... i enguany un punt de llibre amb unes fulles d'arbust del Pallars Sobirà.

Ja veieu, cada secta té les seves coses...

Bé, això em serveix per a felicitar a tothom la bona entrada de solstici, que quan el Cristianisme es va instal·lar a aquestes terres li van passar a dir Nadal.

FOTOS SONORES

Avui, des que m’he despertat, que més o menys he fet el mateix que cada dia... m’he llevat, m’he vestit, m’he pentinat amb les mans els meus cabells curts i impentinables, he baixat a comprar el pa, he tornat a casa i he fet uns entrepans, m'he rentat les dents i la acra i jo i la meva xicota hem entrat al cotxe i ens hem dirigit cap al Vallès, he deixat la meva xicota allà i he agafat la carretera de Cerdanyola a Barcelona i després de passar per móns totalment diferents he arribat a la feina. He encès l’ordinador i mentre menjava un entrepà de sobrassada amb formatge he anat navegant per internet, mentre els meus caps i alguna companya seguien alienats en les seves coses aliens a la meva navegació i, de fet, seguien aliens a la meva presència sempre etèria. Fins aquí bastant normal tot.

Però mira per on que tot navegant he descobert una pàgina especialment interessant, aquell lloc web que havia d’existir i que al final s’ha manifestat. Aquest web ens fa bellugar les emocions, ens fa instantànies sonores de la quotidianitat que esdevé un racó de calma i bellesa amb tots els matisos que pot prendre els nostres voltants. Aquest web que de fet és un blog la porta en Ricard Casals Alexandri i l’ha batejat amb el nom de Quadern de sons.

Aquest quadern és un indret especial, tranquil, reposat, que ens convida a la contemplació del nostre voltant. En Ricard, amb un enregistrador de so a la mà, circula pel món captant petits fragments de la vida sonora que, habitualment, ens passen desapercebuts. Des de les fulles d’arbre caient sobre un cotxe fins a un gos bevent aigua, l’univers que ens presenta en Ricard és proper però desconegut de tant present alhora. També ens convida a escoltar poemes dits per diferents personatges, la qual cosa corona una idea original i útil per a la majoria que ni mirem, ni escoltem i que simplement transitem per la vida sense aturar-nos a contemplar-la.

Una petita pedra preciosa.

Una petjada Quòniam a Londres

Un dels dissenyadors del Quòniam, en Marc, ja fa temps que volta pel món cercant muses que l'inspirin i coneixent tendències artístiques. Hom podria dir que, fins fa poc, era el nostre home a Londres que ha estat investigant les noves tendències dins el món samarretaire i del disseny en general. Ara creiem que ha estat a Irlanda i algú ens ha assegurat que ha tornat al nostre país momentàniament. Doncs bé, la notícia és que fa uns mesos en Marc ha estat cridat a pintar dues habitacions d'un hotel de la capital anglesa després haver estat seleccionat per al projecte Hostel Project Art.

L'hotel en qüestió és el cèntric Hotel Piccadilly Backpackers, el qual va endegar aquest interessant projecte fent una crida a artistes d'arreu per a que pintessin les seves habitacions, cadascuna d'una manera diferent. La llibertat va ser total, segons ens ha comentat el nostre dissenyador, i això és una mostra més de fins a quin punt els responsables de l'hotel han apostat per la idea. Aquest original projecte, pel que sembla, té la voluntat d’oferir un espai d’expressió per a artistes i oferir un espai diferent, únic i original als hostes de l’hotel. A més, us podem assegurar que en aquest hotel no hi ha cap habitació igual, la qual cosa fomenta a tornar-hi i descobrir-ne una altra.

En Marc ha estat el responsable de pintar les habitacions 304 i 308 de la tercera planta. L’obra de la primera habitació (7 per 3 metres) porta per títol Let the Sunshine In que està dedicada al musical Hair i que va ser pintada en només una nit, vint-i-quatre hores abans de la inauguració de la tercera planta. La segona obra, la de l’habitació 308 porta el títol de Viatge a Ítaca i està inspirada en la cançó de Lluís Llach.

A més, i com a detall especial, en una de les dues habitacions s'hi pot trobar una frase que ja ha fet cèlebre la gent de Quòniam: EP! kom’anem. Si us passeu per Londres potser acabeu dormint en alguna d’aquestes dues habitacions. Si és així, feu-vos una foto i envieu-nos-la.

NATURA... i aventura

Per els i les amants de campar per la muntanya a l'estil boc muntanyenc en zel o porc senglar afamat ha aparegut una nova revista que ben segur us podrà interessar. És una publicació mig amateur però amb més qualitat que moltes altres coses que són professionals i es fan per diners. Això és perquè es fa amb amor i honestedat, és evident. Bé, doncs aquesta publicació que rep el nom de Natura i Aventura s'edita un cop al mes tant en paper com en suport digital i és de distribució gratuïta. En el seu interior hi podreu trobar una revista força completa pel que fa a les temàtiques que es toquen i prou correcte pel que fa a l'estètica i la maquetació. Apart de la informació rigorosa, però entenedora, que s'hi dóna la revista ofereix una fàcil lectura plena d'esquemes, mapes, fotos i il·lustracions.

Es distribueix per biblioteques, botigues especialitzades, etc. però si no la trobeu, o bé us hi podeu subscriure pel mòdic preu de 20 € l'any per a 11 números o bé podeu entrar al seu lloc web on hi trobareu tota la informació en pdf i fins i tot descàrregues de GPS i mapes.

Natura i Aventura és una revista gratuïta i que tot just comença a caminar però neix ja amb l'objectiu de poder omplir un cert buit existent en l'àmbit de les publicacions de muntanya i natura (un buit incomprensible tenint en compte la tirada a la muntanya que tenim catalans i catalanes) i esdevenir un referent en aquesta temàtica.

Des del Blòquiam li desitgem molts èxits i llarga vida.

Nosaltres li diem sexe

Qui més qui menys ha practicat el sexe alguna vegada. De fet, totes les cultures coneixen aquesta pràctica ancestral i que ens apropa definitivament a la resta dels animals del planeta terra llevat de les amebes i altres tipus d'animalons com els peixos, les serps, alguns plumífers, etc. Però bàsicament és una pràctica que és bastant normal tot i que, encara ara, es manté en un cert secretisme... com si hi hagués algun tipus de tabú al voltant del tema.

Però bé, la cosa és que encara que sembli mentida, el fet és que el sexe és una cosa força normal i corrent. Tan corrent que una part important dels continguts d’Internet, per posar un exemple, tenen relació amb el sexe. Tot i això haureu notat que a la vida pública catalana el sexe és un tema que no es toca gaire. Déu ser per aquesta mentalitat un pèl conservadora, retrògrada, del què diran, que amara la societat catalana. De fet, els consumidors de porno, per dir un exemple, poques vegades n'han gaudit en la nostra llengua. És que els catalans i catalanes no practiquem la fornicació? De vegades ho sembla mirant les estadístiques de natalitat.

Doncs sí, la veritat és que es té constància que als nostres països llemosins s'hi practica la qüestió del cardar i coses que hi tenen a veure. I això ho sap molt bé en Conrad Son, el gran multifacètic artísta porno català o els creadors d'Eroscatalà (web recomanat), de Sexe Català o La cuca al cau, webs i blog que tenen a veure amb el nostre sexe.

Potser aviat la Generalitat de Catalunya endegarà una campanya amb la Queta que dirà alguna cosa així com: Cardo sense vergonya, cardo en català i si m'equivoco, torno a començar.

Un petit indret que s'apaga

Ja feia molt i molt temps que s'anava rumorejant el tancament de Ràdio 4 i el circuit català de TVE. Fa menys temps els rumors eren més clars i nítids fins al punt que la mateixa RTVE va anunciar oficialment la clausura de les seves emissions en català, tant en televisió com en ràdio. A partir d'aquí els treballadors d'aquestes dues cadenes amb solidaritat de moltíssima gent (professionals del ram o simples espectadors i oients) han anat lluitant per evitar el tancament dels primers mitjans de comunicació audiovisuals que van parlar català al nostre país.

L'escusa del tancament era la de sempre: l'econòmica. Sempre han sostingut que les desconnexions en català o una ràdio sencera en aquesta llengua sortia massa car. I el pretext ha estat el d'eixugar els milers de milions d'euros de dèficit que arrossega aquest ens públic espanyol. Ara per ara veurem aquest proper mes de gener el tancament TVE a Catalunya el qual, i per descomptat, no ajudarà eixugar res. Només serà una operació per eliminar quelcom que sempre és molest a Espanya: el català. I el que dic no està dit des del victimisme sinó des del convenciment que mai no és tard per segar cadenes i assolir el que qualsevol poble normal no es qüestiona. Perquè també els mitjans de comunicació, com ho fa els paissatge, la llengua, la música, la gent, l'art, el color dels semàfors o l'olor d'un indret, conforma un país.

Aquí us deixo un editorial escrit per en Vicent Partal, director de Vilaweb, que m'ha semblat prou clar per acabar de rematar aquest tema.

per Vicent Partal

13/12/2006

Callem. I tant com callem!

Un vint-i-nou per cent de la població que habita l'estat espanyol viu en el territori de parla catalana. No arribem a ser una tercera part de l'estat però ens hi acostem molt. Un repartiment just, equitatiu i democràtic del suport de l'estat espanyol a les quatre llengües que s'hi parlen obligaria a invertir una tercera part dels recursos en la llengua catalana. Tant hi fa, deixem-ho en una quarta. L'ens públic Radio Televisión Española però ens torna a demostrar quina consideració ens tenen: tal i com va avançar ahir VilaWeb el primer de gener els espais en llengua catalana a TVE pràcticament desapareixeran. Ni una tercera, ni una quarta, ni una mil·lesima part. L'estat espanyol considera que té més responsabilitat en difondre l'espanyol al Brasil o en mantenir la televisió pública de Guinea que en servir els catalano-parlants. I resulta sorprenent amb quina docilitat ho acceptem tots plegats. La decisió de tancar l'històric circuit català de TVE i Ràdio4 no és cap sorpresa. I se suma a la pràctica desaparició del que en el seu dia va arribar a ser Aitana i la mateixa Ràdio Nacional en català a València. Curiosament conforme passen els anys en democràcia cada vegada hi ha menys català a les graelles de RTVE, l'emissora pública de "tots" els espanyols com ells s'encarreguen de remarcar una vegada i una altra. Per una vegada, doncs, estem d'acord. Jo no me'n considere i ells tampoc em consideren a mi, d'espanyol. El problema, però, no és aquest. El problema és la concepció eternament subordinada del català a Espanya. L'estat considera que la defensa i promoció del català no l'ha de fer ell sinó les tres comunitats autònomes que el parlem -i a l'Aragó continua sense ni reconèixer que s'hi parla. En canvi la defensa de l'espanyol no és responsabilitat de les onze comunitats autònomes espanyoles, no. En aquest cas sí que és l'estat qui l'assumeix. Per això es tanca Sant Cugat, Aitana o Ràdio4 i en canvi es mantenen les emissions pel Brasil, en castellà, o la mena de botiga que tenen oberta a Guinea Equatorial. I els satèl·lits i els canals temàtics i les edicions de DVD i discos i tot el que siga necessari. Mentre no estiga en català. És així de simple i de dur: els ciutadans de l'estat espanyol que no parlem espanyol, i que som més d'un terç de la població, simplement no pintem ni una mona. En tot cas que la delegació territorial competent, en diuen autonomia, s'ocupe d'atenuar la situació i d'acontentar una mica els indígenes que, pel que es veu, no tenim raons per a considerar-nos ciutadans iguals en drets als "altres". Com sempre, però, ells fan la feina i nosaltres no. Els espanyols no s'equivoquen mai i sempre que puguen treure una miqueta més de normalitat al català ho faran. El problema som nosaltres. Nosaltres som els qui veiem com ens van treient pedaços de normalitat i ho acceptem amb resignació o amb fatalisme. Des del primer de gener desapareixerà doncs el català de RTVE, amb l'excepció dels informatius del migdia en cada autonomia -com a molt i només entre setmana. En el cas del circuit català això vol dir la desaparació de setze programes, de cop. I el tancament de Ràdio4. No és de cap manera poca cosa. I encara menys en un moment com aquest on el català es veu precisament molt pressionat en el món audiovisual. Però hi ha un component afegit que em provoca una ràbia especial i que és la mort, l'assassinat, de la memòria col·lectiva. A RTVE, per raons lògiques, és on es va sentir parlar en català per primer vegada. Les emissores de ràdio del grup tant al País Valencià com al Principat i de rebot a les Illes van ser el focus de la primera ràdio en català amb noms tan emblemàtiques com el de Toni Mestre. El circuit català de TVE per la seua banda va ser una expressió brillant de la professió i un reflex clar de la societat amb noms que encara avui ressonen com els de Montserrat Roig o Joaquim Maria Puyal, amb programes mítics com Giravolt, amb fórmules i personatges que obrien camí a la televisió i a la llengua. I al país. Encara recorde les cròniques d'Alfons Llorenç a Aitana els primers anys de lluita per l'autonomia a València, amb el "Viatge a Itaca" de música de fons... Tot això, l'esforç de milers de professionals i la il·lusió de milions de persones desapareixerà del tot el primer de gener. Desapareixerà de la memòria, de la presència, de l'antena. A mans del govern Zapatero, per cert. I no tornarà mai més. Un esforç de dècades és a un pas de desaparèixer per sempre, senzillament. I vull dir que això també és un crim. Un crim contra la memòria d'aquest país, contra l'esforç del milers de professionals, contra la complicitat de milions d'espectadors i contra el dret a ser tractat com uns ciutadans iguals als altres, a "ells". Però sobretot aquest atac directe i brutal del govern socialista espanyol és un crim més, un altre, contra la llengua catalana. Davant el qual callem. I tant com callem! I sincerament això, aquest silenci espès, és el que més em preocupa de tot.

El Vic medieval

Des que vaig visitar Vic per primer cop, la veritat és que ja no recordo ni quan ni com, aquesta ciutat em va captivar. De fet, li trobava una atmosfera molt especial que encara li segueixo trobant. Un nucli històric envejablement preservat, carrerons costeruts i foscos per on el caminar pren una dimensió màgica, sobretot quan s’instal·la la boira típica de la plana de Vic... aquells cafès amables i discrets on la gent s’hi aixopluga els dies de fred gèlid... aquelles tocineries de tota la vida o aquell mercat de la plaça Major amb les parades de roba o de productes del camp... o aquella arquitectura variada que ens recorda que som en una ciutat episcopal on encara ara l’església catòlica hi juga un paper fonamental.

Vic tot l’any però, a l’hivern, amb aquella boira que ocupa els seus racons, cal dir que és superba. Un dels records més forts que tinc de la ciutat és quan vaig anar per primer cop al seu mercat medieval. En aquells temps (potser haurà passat ja una dècada) els mercats medievals eren una cosa exòtica on hi anava més aviat poca gent. De fet, va ser el primer cop que vaig anar a un mercat medieval i he de reconèixer que em va captivar. El marc era incomparable, el nucli antic de Vic ple de boira i una temperatura que fregava els 0ºC. Unes parades fetes majoritàriament de roba de colors terrosos i fusta; tot ple d’espelmes, torxes, fums d’encens i de llenya, animals de quatre potes o plomes i palla, tavernes típiques i els firaires vestits per a l’ocasió. Música en directe per diferents racons i de tant en tant alguna representació de carrer. Tot plegat, màgic, per aquells que ens agrada poder sortir de la quotidianitat per endinsar-nos en móns màgics, antics, misteriosos o de fantasia.

Enguany el Mercat Medieval torna a celebrar-se durant els dies que van del 6 al 10 d’aquest mes de desembre. Òbviament ja no és el mateix. Aquest tipus de fires han crescut massa de parades i de públic (el que evidencia el seu èxit incontestable) i anar-hi de vegades esdevé un esport de risc. Tanmateix encara s’hi pot trobar algun moment on no hi hagi molta aglomeració de gent per poder passejar-se entre encensos naturals, sabons artesanals, tes i infusions, embotits, obres d’art de diferents tipus, artesanies en tot tipus de materials, malabars, músics ambulants i un llarg etcètera que ben segur us pot fer passar una estona agraïda.

Nova Samarreta Quòniam

Fa unes setmanes els alumnes de 3er curs de Fisioteràpia de la Fundació Universitària del Bages (Manresa) van fer-nos saber que triaven Quòniam per confiar els dissenys de les seves samarretes exclusives per vendre-les per a recaptar diners per al viatge de fi de carrera. El fet és que després de varies setmanes de feina, uns quants esbossos fets a mà i llapis, el disseny definitiu va veure la llum i tot just fer-ho ja s'estaven estampant les primeres samarretes. [Podeu veure una imatge sobre aquestes línies]

En total se n'ha fet una tirada de 500 exemplars de samarretes unisex i tirants en diferents colors. Aviat podreu consultar els dissenys i on poder-les comprar si és que en voleu alguna.

La comunitat Quòniam és ara una mica més gran.

Gràcies als alumnes de la FUB no només per confiar en nosaltres sinó també per dedicar-se a una professió tan important per a molts de nosaltres que tenim el cos mig espatllat.

La raó de la ignorància

Hem de retre tribut a tots aquells ciutadans i ciutadanes del nostre país que lluita per a que no ens arrabassin la dignitat, la memòria i fins i tot la llar. Gent desplaçada de casa seva i pobles que perden la seva personalitat i patrimoni cultural per motius purament especulatius i destructors lluiten i resistéixen cada dia l'escomesa de la màquina excavadora.

La Catalunya industrial ens ha deixat un llegat arquitectònic i artístic excepcional. Les colònies industrials, els tallers o els complexes fabrils on tanta gent hi va néixer, hi va viure i hi va morir treballant-hi, ara són qualificades com a obres d’art popular i burgès del segle XIX i XX. És en aquests espais on la classe obrera va prendre consciència dels seus drets i van fer prosperar el país amb el seu treball i esforç. Aquests homes i dones, juntament amb els burgesos capitalistes i els artistes i arquitectes, van crear sense tenir-ne gaire consciència un estil estètic, una manera de construir i de crear espais únics que ara són valorats per molts.

El barri del Poblenou de Barcelona, com molts altres barris de la ciutat i altres indrets del nostre país, han mantingut aquests espais on s’hi han instal·lat noves insdustries, magatzems de diferents tipus de mercaderies i fins i tot artistes o gent buscant habitatges singulars.

Ara, enmig d’una transformació moltes vegades més que discutible, el Poblenou i el Besòs veuen com aquests espais estan desapareixent per donar pas a blocs d’habitatges impersonals o places dures. Molts dels artistes que viuen i treballen i que han donat vida als complexes fabrils durant molts anys es veuen en l’obligació de marxar, empesos per immobiliàries que veuen en els seus espais la possibilitat de fer molts diners, i de reallotjar-se en un indret incert a preus exorbitants. L’ajuntament de Barcelona està eliminant de manera premeditada i cruel l’identitat d’una barri que ha estat més que un simple barri d’una ciutat qualsevol.

Es possible que s’hagi perdut l’oportunitat de crear un soho barceloní on concentrar-hi les activitats creatives i els centres generadors de noves tendències tot respectant el llegat patrimonial que ens ha deixat la història del nostre país. Però el més important de tot és que el Poblenou mai ja no serà el mateix.

l’Escocesa i de Can Ricart són uns dels pocs complexes fabrils que ens resten al barri i que estan en seriós perill de ser destruït totalment o parcial per part de l’Ajuntament i les constructores. Cal seguir lluitant per la preservació de la nostra memòria històrica i artística.

Tributs als clàssics

Dues de música.

Primer una curiositat. Tots i totes hem tingut aquell moment en el que necessitem saber de qui és aquella cançó que ens està turmentant per tal de poder-la localitzar. O bé necessitem saber el títol d’una cançó per tal de poder-la aconseguir perquè ens hi va la vida. Doncs de fa temps hi ha gent que s’ha fixat en aquest problema banal però que pot portar-nos molt de corcoll. De fet, la gent se les empesca totes. Des del ridícul de cantar-li la cançó al botiguer o botiguera de discos a tararejar la cançó al locutor de ràdio per tal que la reconegui i te’n digui el títol i de qui caram és. Doncs ara a internet hi ha gent que ha pres nota i ha muntat un web on tu pots deixar un missatge d’àudio i altres internautes poden ajudar-te a esbrinar qui és qui canta allò i què és allò que és cantat. Podeu provar-ho vosaltres mateixos i, a més, podeu ajudar altres que estan en el mateix problema entrant a Watzatsong.

Segon una de discos. Avui apareix un disc de tribut a un dels grans noms del pop-rock català: Sopa de Cabra, a qui fan un tribut per tal de reconèixer la seva aportació a la musica catalana i universal. És cert que no he estat mai gran amant d’aquest grup tot i que, en el moment que vaig perdre l’autoodi que m’impedia escoltar música feta al nostre país, vaig reconèixer-hi un parell de discos força bons: Nou i El llarg viatge. És cert que a més d’aquests discos els ja desapareguts Sopa de Cabra poden estar orgullosos d’haver creat cançons força interessants i fins i tot algunes que han esdevingut himnes en l’univers referencial de molts catalans i catalanes. Empordà o Si et quedes amb mi han esdevingut més que cançons i han passat a ser bàsicament peces evocadores d’un sentiment de pertinença a un lloc i un temps d’una gent que va créixer amb aquesta banda sonora. El disc es titula Podré tornar enrere i hi trobem un estol de cançons de la banda versionades per gent tan diversa com Gossos, Pastora, Kenzazpi, Roger Mas, Sabor de Gràcia, Amaral, Gertrudis, La Troba Kung Fu o Lax’n’Busto. Per cert que casualment surt a la venda molt aviat un disc tribut a Joan Manel Serrat.

Fry i Laurie

I amb la televisió seguim.

No hi ha gairebé dubtes que la BBC hauria de ser condecorada o distingida amb un premi tipus Nobel per la seva contribució al bon gust, l’exaltació de l’ànima i la felicitat universal a parts iguals. Ho dic perquè fent memòria (i no és el primer cop que he parlat d’aquest tema) me n’adono que gràcies a la BBC han aparegut grans actors i actrius que ens han obsequiat amb el millor que tenien per oferir. Però lluny de quedar-se aquí, la BBC sempre ha estat un model de llibertat, transgressió, ironia, sarcasme, rigor, serietat, bon gust i un llarg etcètera.

Tota aquesta parrafada per parlar lleugerament sobre dos actors que han esdevingut icones per als britànics i no britànics: Stephen Fry i Hugh Laurie. Són dos actors britànics que van debutar els anys 80 a la BBC amb la sèrie Alfresco i que en pocs anys van ser cridats a fer el seu propi show: A bit of Fry and Laurie.

Stephen Fry (Londres 1957) i Hugh Laurie (Oxford 1959) són habitualment definits com a homes renaixentistes ja que són multidisciplinaris. Escriptors, músics, actors, atletes... i tenen també en comú un sentit de l’humor càustic, intel·ligent i enginyós. Van coincidir ja de joves a la universitat de Cambridge quan una amiga comú, Emma Thomson, els va presentar. No sé si ho teniu present però Fry i Laurie van aparèixer plegats a Els Joves i, sobretot, a L’Escurçó Negre on van desplegar tot el seu millor talent. Tot i això us recomano de manera entusiasta A bit of Fry and Laurie una sèrie realment imprescindible de típic humor anglès.

Us recomano que visiteu youtube i visioneu els diferents sketch de la sèrie A bit of Fry and Laurie.

Porca Misèria

No ens enganyéssim pas. Els televisors cada cop són més macos i més moderns però alhora la televisió, els programes, etc. són cada cop pitjor, d’una qualitat esperpèntica. Al nostre país també succeeix això. Les televisions públiques catalanes i les altres que sintonitzem, públiques o privades, d’espanyoles i franceses cada cop ofereixen més deixalla per minut quadrat. La qualitat televisiva d’alguns programes, la temàtica social de molts d’ells, el nivell lingüístic de la majoria fan realment fredat.

Entre tanta oferta televisiva digna de la claveguera més propera a un pub irlandès a l’hora de plegar, hi apareix fa ara dues temporades una sèrie dirigida per Joel Joan (conegut sobretot per la sitcom plats bruts) i produida per Arriska que en poc temps es fa amb el lideratge d’audiència de la seva franja horària. Es diu Porca Misèria i molts de vosaltres ja la coneixereu i fins i tot hi estareu enganxats. I no hi ha per a menys. Des del primer dia d’emissió la sèrie ha tingut una rebuda no massa habitual per part de la crítica televisiva. De fet, i fins al moment, tot han estat lloances que han arribat d’arreu. Per part del públic, doncs bé, ja ho he dit, tot un èxit.

La sèrie, per qui no l’hagi vista, ens mostra la vida d’uns joves barcelonins de 30 anys que es van trobant uns sèrie de circumstàncies, la majoria força creïbles i habituals, i tot allò que els envolta. De fet, la senzillesa del plantejament inicial és una constant en el transcurs del capítols i va tocant diferents temes actuals amb els que els espectadors s’hi poden veure reflectits habitualment.

Tant l’enregistrament, el tractament de la imatge com l’edició estan força cuidats i pensats al mil·límetre. Els guions, en general, són força rodons i l’inclusió habitualment de música feta al nostre país és una idea no només bona, sinó necessària. A més, i mitjançant internet, els creadors de la sèrie ens permeten conèixer més els personatges mitjançant els seus propis weblogs.

En resum, una sèrie fresca i diferent que dignifica un pèl més la televisió actual, tan plena de porqueria. L’únic que hi trobaria de negatiu és la permissivitat massa laxa que hi ha en l’ús de la llengua... vaja com si tots parléssim com els de la sèrie, d’una manera, de vegades, un pèl incorrecte. Però què hi farem, només s’hi reflexa aquella gent que parla amb certs barbarismes i de manera, de vegades, inadequada. Malgrat això, la sèrie és totalment recomanable, fins i tot i especialment pels no amants de les sèries de televisió.

Redescobrint Montpelher

El cap de setmana passat vàrem anar a Perpinyà on se celebrava la cloenda del Corre- llengua. Com sempre que hi hem anat, la sensació de ser en una ciutat amiga és cada vegada més forta. A més, és maco veure com encara es pot trobar gent (i de fet cada vegada més) xerrant entre ells en català o veure com hi ha molta gent que s'excusen de no parlar-lo però que t'entenen i t'atenen correctament. Es nota que el Rosselló va passar a ser el nord d'un país petit a ser el sud oblidat d'un gran estat centralista i enemic dels pobles i nacions sense estat.

Vàrem quedar amb un molt estimat amic de Manacor que actualment viu amb una noia del Pallars (molt estimada també) a la vila occitana de Montpeller. En acabat el Correllengua vàrem agafar el cotxe i sense pauses i ja de nit vàrem pujar fins a Montpeller. Fet i fet Perpinyà és a mig camí entre Barcelona i Montpeller i vàrem trigar una hora i escaig en arribar.

Montpeller és una d'aquelles ciutat que sempre he passat de llarg en el meu camí direcció altres indrets d'Europa, sobretot Baden-Wüttemberg a Alemanya. Una ciutat que costa molt d'arribar-hi quan ja has sortit de l'autopista però que quan hi ets te n'adones que ha valgut la pena la volta feta. És una ciutat amb un nucli històric molt ben preservat (tot i que de vegades una mica descuidat) on l’empremta occitana i catalana es deixa notar. Aquí és on va néixer el nostre rei En Jaume I, per exemple. Doncs bé, caminar pels seus carrerons tranquils o prendre un cafè en alguna de les seves places és d'aquelles activitats que omplen l'esperit romàntic de qualsevol.

Vàrem arribar de nit a casa dels nostres amics. Vàrem aparcar fora del centre, ja que al centre no s'hi pot ni circular amb cotxe. La façana era una de les úniques que es veia realment atrotinada i l'interior encara ho estava més. Tanmateix tenia aquell caliu i la màgia d'aquells edificis que el pas del temps els ha passat factura, però que també els ha donat un caràcter especial. Les escales recordaven aquelles escales de caragol de les esglésies i l'apartament era petit però carregat de personalitat. Al dia següent els mascles vàrem anar a la recerca de croissants de mantega i era maco veure com era aquella ciutat un diumenge al matí. Gairebé buida, amb gent anant a buscar l’esmorzar o prenent un cafè amb llet en alguna terrassa. Una atmosfera neta i assolaiada que omplia els pulmons d'aire fresc i desvetllador.

Montpeller es va presentar de manera amable però una mica tímida. La propera ocasió, però, que anem a visitar els nostres amics ben segur que se'ns obrirà de bat a bat. Aquesta ciutat ample i plena de parcs i jardins que ha estat marcadament afrancesada però que encara ens ofereix la seva flaire més occitana.

Live in Japan, by Guillamino

Més d'un cop he parlat d'un músic fora de l'habitual. En Pau Guillamet és un d'aquells músics catalans de nova fornada que polvoritzen mites, llegendes, tabús, pors i complexes. En Pau Guillamet Garcia es fa dir Guillamino quan treballa. Es dedica a fer música bàsicament electrònica que barreja sons poc habituals en aquest tipus de música i que li donen com a resultat un estil molt personal, un melting pot amb una ànima aclaparadora.

Guillamino, als seus 30 anys està fent una cosa que poca gent a fet al nostre país, conquistar el panorama musical electrònic amb una proposta extremadament sincera, innovadora i fresca que trenca barreres de tot tipus. Actualment té dos discos al mercat editat per Bankrobber, 1 dia i Somnis de Llop tot i que ha participat en la confecció de bastants d'altres, normalment recopilatoris. Ara, fa el salt a l'escena internacional pel Japó i treu una compil·lació d'aquests dos discos editada pel segell japonès Third ear que porta per títol Atzavara.

Entre moltes curiositats n'hi ha una que és força coneguda i que explica la potencialitat d’en Guillamino en el panorama internacional. El fet és que el seu disc de debut va ser punxat a la ràdio 1 de la BBC en el programa musical de John Peel i Gilles Peterson, els quals el van recomenar especialment.

Tots aquells que visqueu al Japó i no conegueu a en Guillamino us recomano que l'aneu a veure en directe si teniu ocasió, ja que sembla que s'hi passarà aviat.

La Barcelona sense modernisme, mar i taxis bicolors

Cap al segle XIII els habitants de dos llogarrets de la vall d'Ubaia (Alps occitans), Faucon i Drohla exactament, van demanar al comte de Provença, en Ramon Berenguer V, permís per a fundar una nova vila. El comte va accedir de bon grat ja que això li permetia assentar població en aquell territori fronterer i va atorgar als pobladors el privilegi de governar-se de manera autònoma. Aquesta vila prendria el nom de Barcilouna en homenatge a la ciutat d'origen de la dinastia catalana de Ramon Berenguer V. I és que en aquella època els comptes catalans.

























Ara, i des de la dominació franca d'aquest territori, aquest poble s'anomena amb el nom afrancesat Barcelonnette, el qual no se sap ben bé perquè ha adoptat el diminutiu. En tot cas, Barcelona de Provença és un petit poble de mitja muntanya la qual viu bàsicament del turisme de natura. Una de les seves peculiaritats és que gran part dels seus habitants tenen en comú haver estat immigrats cap a Mèxic o bé tenir algun familiar immigrat a aquest país americà.

Si més no, sempre val una visita per contemplar els pocs vestigis catalans i gaudir de la natura i tranquil·litat d'aquest indret.

La carn fa carn i el vi fa sang

L'esnobisme fa que apreciem més les coses que venen de fora que les que tenim dins de casa. Això passa amb tot i li passa, o li ha passat, més o menys a tothom. Aquest fenòmen juntament amb el fet que gran part dels catalans i les catalanes patim d'una barreja de síndrome d'Stockholm amb una mentalitat aguda de colonitzats, fa que l'amor per allò nostre no sobrepassi el mínim exigible.

És ben cert que tampoc cal caure en aquell amor cec sense criteri que ens fa pensar que allò nostre és el millor que hi ha al món i ionosfera enllà. Dins d'aquesta forquilla, que diria un periodista comentant els resultats electorals, hi ha un estol de possibilitats on moure'ns. Dins aquest supòsit, podem afirmar sense por de pecar d'immodèstia que els nostres olis i vins han arribat a una qualitat que els fan dels millors del món. I això, de mica en mica, ho veu el consumidor que cercant qualitat consumeix cada cop més producte català. La feina és complicada ja que durant molts anys, amb raó o no, s'ha venut que el bon vi ha estat el Bordeus o el Rioja. I la cosa ha estat tan agressiva que encara ara quan es pensa en vi pensem en aquests zones i en cap altra.

Aquí és on ve la realitat. Mentre els consumidors (habituals o no) consumeixen vins (de qualitat o no) de Rioja o de Bordeus, etc. els grans entesos internacionals ja han posat l'ull en els vins catalans. Priorat, Alberes, Empordà, Penedès, Alella són Denominacions d'Origen en alça gràcies a la feina ben feta pels cellers. Però hi ha molta feina a fer encara. Vendre el nostre vi com a vi català dins i fora les nostres fronteres ha de ser una prioritat. Això i fer que hom associï aquest origen amb la qualitat, el glamour i el prestigi.

A qualsevol poble o ciutat podeu trobar cellers o botigues especialitzades en vi que us oferiran gran quantitat de vins, caves i licors on, de mica en mica, el vi català s'hi està fent un espai i l’està consolidant. Un d'aquests llocs és la cooperativa la Companyia d'Alella on no només hi trobareu vins de qualsevol lloc del món i de totes les qualitats (de dolents pocs) sinó que els podreu tastar. Tan sigui vi de bota a doll com d'ampolla allò que estem buscant, val la pena passar-s'hi un dissabte o qualsevol altre dia per descobrir bons vins i, de passada, fer un vermut a la taverna de la mateixa cooperativa.

La Companyia d'Alella la trobareu dalt la Riera Fosca d'Alella, prop del centre del poble.

Fyrirgefðu, hvar er klósettið?

Fa pocs anys el boom de les acadèmies d'idiomes va fer un crack fins que ens vàrem adonar que tot plegat no va ser res més que un bluff. Ara, almenys al nostre país, s'ha normalitzat la situació de les acadèmies d'idiomes i en queden les que la demanda demana. Es va veure en aquell moment, a més, que aquestes acadèmies eren una estafa on els professors, els que realment ho eren i els que no també, se'ls pagava malament i tard. Tot plegat digne d'una República Bananera.

Jo, com molts altres, sóc d'aquells que els agrada les llengües i que pensa que és absolutament necessari saber-ne quantes més millor per qüestions espirituals, mentals i econòmiques. Però, com també els passa a molts, em passa que de vegades me'n canso fàcilment o no tinc constància o no tinc prou temps...

Doneu un cop d'ull a la pàgina web de la BBC. Fa u temps m'hi vaig fixar i vaig descobrir-hi una secció sobre llengües. La cosa s'ha anat sofisticant bastant i ara aquest web ofereix la possibilitat d'aprendre ja no l'anglès, que també, si no francès, alemany, espanyol, xinès mandarí, italià, etc.
Són cursos que a simple vista semblen prou complets i que combinen els vídeos amb subtítols en anglès i la llengua en qüestió amb tests, lliçons de gramàtica, llistes de vocabularis, jocs relacionats amb l'idioma i fins i tot professor particular.

A part d'això hi podreu trobar recursos en moltes altres llengües (com el català, l'húngar, el turc o el neerlandès i fins i tot en gaèlic, scots, irlandès, etc.) que fins i tot us podreu descarregar en mp3.

Pilota Valenciana

No m’he fugat amb un autobús ple de dones de diferents races amb ganes de festa, ni m’he despertat un dia pel matí i m’he adonat que m’he mort, ni m’he anat de vacances amb diners d’algú altre al lloc més allunyat de casa meva i més car del món... simplement em va atacar un virus malparit que em va “knoquejar” i em va deixar tirat com una pelleringa i inservible per a res. Ja veieu.

Bé avui us volia parlar d’un esport nacional que, com qualsevol cosa nacional és alhora universal. L’esport en qüestió s’anomena Joc de la Pilota o Pilota Valenciana. Pilota perquè aquest esport es practica amb pilota, una pilota feta artesanalment de pell de vaca, normalment, la qual es colpeja amb la mà degudament protegida. Valenciana perquè, malgrat el seu origen és grec (ja Homer en parlava) i s’ha jugat per totes les cultures mediterrànies, és l’esport nacional del País Valencià.

Com és d’esperar, el joc de la Pilota no és només un esport, sinó també un element d’identitat d’un poble i una tradició ancestral que ha esdevingut un estil de vida. Es juga bàsicament al carrer tot i que també s’han adequat espais tancats per la pràctica d’aquest esport anomenats trinquets, on s’hi fan travesses i apostes. La modalitat més popular s’anomena “llargues”, on dos equips (els jugadors dels quals vesteixen faixes de diferents colors) juguen la pilota al primer bot sense que hi hagi cap xarxa entremig. Aquest esport, al carrer, gaudeix de moltes modalitats depenent de les regles: la galotxa, a curtes, a contramà, a perxa, llargues, raspall, etc. I me’n descuidava!! Els equips estan formats per tres jugadors que en la modalitat de trinquet prenen un nom diferent cadascú: resto, mitger i punter.

Aquests darrers anys, com ha passat amb altres esports nostrats com el rem amb llagut o els castellers, el joc de la Pilota ha viscut una revifalla molt forta i s’està popularitzant cada any més. Hi ha diferents lligues i campionats i fins i tot existeix una selecció valenciana d’aquest esport. I que sapiguu també que una modalitat d'aquest esport també es juga al País Basc i a França, entre d'altres.

Per saber-ne més:

El joc de la pilota. Millo, Llorenç. Quaderns 3 i 4. 1987

El joc de la pilota valenciana. Llopis Bauset, Frederic. Ajuntament de València. 1987

Museu de la Pilota de Genovés
Mestre Domingo Hernández, 42. Genovés (La Costera) País Valencià 96 222 94 06
www.museupilota.com

Federació de Pilota Valenciana

Portal de la Pilota Valenciana